(Títol alternatiu: Amants del sexe tàntric)
A/a Lliris Picó
 |
| fragment de l'article |
Benvolguda Lliris,
Fa uns dies vas publicar
l’article “Submissió lingüística: un plaer quasi orgàsmic” en el qual
comentaves de forma irònica i molt atractiva les vinculacions de la ignorància
amb els prejudicis lingüístics, molt especialment els arrelats entre alguns
pares (i mares) dels alumnes que assisteixen als centres educatius valencians.
He de dir-te que m’agradà la forma com tractares la qüestió, expressada amb
delicadesa, sense deixar de banda la seriositat que mereix el tema, sense
dramatitzar excessivament i amb una oposició ferma envers els comportaments més
necis i destarifats.
Hi
ha, però, un altre aspecte de l’article que m’ha impel·lit a adreçar-te aquest
escrit perquè m’ateny personalment (o hauria de dir professionalment?). Per què
una part del professorat que fa servir el valencià en les seues aules canvia de
llengua en les reunions de tutoria? És realment una mostra de submissió
lingüística? És una deferència envers les famílies dels alumnes perquè no
coneixen prou bé la llengua? Es pot entendre una actitud de deferència com a
submissió lingüística? És moralment defensable la utilització del valencià en
una reunió on és possible que hi haja gent que no l’entenga “completament”?
Poden els pares i les mares adduir desconeixement de la llengua i exigir que la
reunió es faça en castellà? Estan obligats els tutors i tutores a utilitzar el
castellà en les reunions de tutoria amb les famílies? Són uns desconsiderats
els professors que parlen en valencià en les reunions de tutoria amb les
famílies? Són uns maleducats?
No
puc respondre totes aquestes preguntes, que d’altra banda m’he fet jo mateix i
que ningú no m’ha demanat que responga. O potser sí. No ho sé. Ara bé, sí que
puc dir que fer les reunions de tutoria en valencià a la ciutat d’Alacant, als
centres de secundària d’Alacant, és possible. Jo no sóc exemple de res, ni represente
cap tendència, només em represente a mi mateix.
A
mitjans d’octubre se sol fer la primera reunió de tutoria. Feia temps que no
era tutor. Enguany ho sóc. Sóc tutor d’un grup de segon d’ESO en un centre on
els alumnes que hi assisteixen no són precisament d’origen valencià (o
alacantí, tant se val). De fet, en la reunió de tutoria em vaig sentir
incialment com si fóra davant una classe de valencià per a adults estrangers.
No et negaré, Lliris, que no em vaig plantejar la pregunta de què fer si em
deien que no m’entenien. És una qüestió que moltes persones duem a la motxilla
dels dubtes, perquè hem passat per aquesta situació moltes vegades i hem tingut
experiències de tota mena. Les desagradables pesen més.
La comunicació fou fluida i multidireccional, amb dues llengües vehiculars, la dels pares i la meua, i això no impedí que ens entenguérem, que la informació arribara amb efectivitat i que prenguérem acords respecte als compromisos envers el que realment importava, la formació dels alumnes. La llengua, la meua llengua, no fou motiu de cap comentari en cap moment, ni tan sols en acabar la reunió, quan diversos pares i mares em demanaren privadament amb accent colombià, equatorià, búlgar i castellanomanxec “notícies específiques” sobre els seus fills.
Lliris, com
bé saps, Alacant és una ciutat incòmoda per a viure en valencià, però no és una
ciutat diferent a moltes altres del nostre país. Els meus alumnes (alumnes d’un
centre amb un programa d’incorporació progressiva per davall dels mínims, o
siga, dels que són d’”obligado cumplimiento”; llegiu “cumplo y miento”) no són
tan diferents dels d’altres ciutats, i els pares i les mares tampoc. De fet,
els meus alumnes són els nous valencians, els nous alacantins, i han de saber,
amb l’exemple, que el valencià “no és un problema”, que el valencià és una
llengua i que val per a tot, també per a parlar amb els seus pares. Això ho
sabem totes les persones que un bon dia “descobrírem” que el valencià
“s’entenia”, que era “comprensible” per a un parlant de castellà. Una altra
cosa és que els qui vivim en valencià (els qui volem viure en valencià)
utilitzem estratègies comunicatives per a fer-nos entendre amb més facilitat en contextos adversos.
Però això són figues d’un altre paner.
Si
la submissió linguística (dels altres) és un orgasme per als que tenen
comportaments maleducats, el sexe tàntric ha de ser una guia de conducta
assertiva per a les persones que creiem en la complicitat de les relacions
interpersonals, en la dignitat dels individus, en la dignificació de les
opcions personals i col·lectives, també en qüestions lingüístiques. Amb més
ironia que jo, tu també ho deies: sense dignitat, què podem ensenyar als
nostres alumnes?
Molt atentament, un amic
Josep M. Escolano
Informacions relacionades amb el tema
Josep M. Escolano
Informacions relacionades amb el tema
