dilluns, 5 de novembre de 2012

Sexe tàntric: píndoles contra la submissió lingüística



(Títol alternatiu: Amants del sexe tàntric)

A/a Lliris Picó


fragment de l'article

Benvolguda Lliris,


 Fa uns dies vas publicar l’article “Submissió lingüística: un plaer quasi orgàsmic” en el qual comentaves de forma irònica i molt atractiva les vinculacions de la ignorància amb els prejudicis lingüístics, molt especialment els arrelats entre alguns pares (i mares) dels alumnes que assisteixen als centres educatius valencians. He de dir-te que m’agradà la forma com tractares la qüestió, expressada amb delicadesa, sense deixar de banda la seriositat que mereix el tema, sense dramatitzar excessivament i amb una oposició ferma envers els comportaments més necis i destarifats.

         Hi ha, però, un altre aspecte de l’article que m’ha impel·lit a adreçar-te aquest escrit perquè m’ateny personalment (o hauria de dir professionalment?). Per què una part del professorat que fa servir el valencià en les seues aules canvia de llengua en les reunions de tutoria? És realment una mostra de submissió lingüística? És una deferència envers les famílies dels alumnes perquè no coneixen prou bé la llengua? Es pot entendre una actitud de deferència com a submissió lingüística? És moralment defensable la utilització del valencià en una reunió on és possible que hi haja gent que no l’entenga “completament”? Poden els pares i les mares adduir desconeixement de la llengua i exigir que la reunió es faça en castellà? Estan obligats els tutors i tutores a utilitzar el castellà en les reunions de tutoria amb les famílies? Són uns desconsiderats els professors que parlen en valencià en les reunions de tutoria amb les famílies? Són uns maleducats?

         No puc respondre totes aquestes preguntes, que d’altra banda m’he fet jo mateix i que ningú no m’ha demanat que responga. O potser sí. No ho sé. Ara bé, sí que puc dir que fer les reunions de tutoria en valencià a la ciutat d’Alacant, als centres de secundària d’Alacant, és possible. Jo no sóc exemple de res, ni  represente cap tendència, només em represente a mi mateix. 

         A mitjans d’octubre se sol fer la primera reunió de tutoria. Feia temps que no era tutor. Enguany ho sóc. Sóc tutor d’un grup de segon d’ESO en un centre on els alumnes que hi assisteixen no són precisament d’origen valencià (o alacantí, tant se val). De fet, en la reunió de tutoria em vaig sentir incialment com si fóra davant una classe de valencià per a adults estrangers. No et negaré, Lliris, que no em vaig plantejar la pregunta de què fer si em deien que no m’entenien. És una qüestió que moltes persones duem a la motxilla dels dubtes, perquè hem passat per aquesta situació moltes vegades i hem tingut experiències de tota mena. Les desagradables pesen més.

Tenir dubtes no vol dir, però, “mostrar-los” davant de tothom. Ni tampoc vol dir no tenir resposta. Per això la primera cosa que vaig fer fou “no preguntar” si m’entenien. Era jo qui convocava la reunió, és el meu espai de treball, l’àmbit que jo controle, el lloc om em sent segur i còmode. A més a més, tinc clar que represente, ara sí que represente alguna cosa, una persona amb ascendència (poca o molta) sobre els alumnes i que transmet unes normes d’ús lingüístic que arriben a algun lloc. Això era (és) el que jo volia transmetre en aquella reunió, que el codi lingüístic no (era) és un impediment perquè ens comunicàrem, perquè tractàrem els assumptes que atenyien els seus fills i els meus alumnes.

 La comunicació fou fluida i multidireccional, amb dues llengües vehiculars, la dels pares i la meua, i això no impedí que ens entenguérem, que la informació arribara amb efectivitat i que prenguérem acords respecte als compromisos envers el que realment importava, la formació dels alumnes. La llengua, la meua llengua, no fou motiu de cap comentari en cap moment, ni tan sols en acabar la reunió, quan diversos pares i mares em demanaren privadament amb accent colombià, equatorià, búlgar i castellanomanxec “notícies específiques” sobre els seus fills.

 Lliris, com bé saps, Alacant és una ciutat incòmoda per a viure en valencià, però no és una ciutat diferent a moltes altres del nostre país. Els meus alumnes (alumnes d’un centre amb un programa d’incorporació progressiva per davall dels mínims, o siga, dels que són d’”obligado cumplimiento”; llegiu “cumplo y miento”) no són tan diferents dels d’altres ciutats, i els pares i les mares tampoc. De fet, els meus alumnes són els nous valencians, els nous alacantins, i han de saber, amb l’exemple, que el valencià “no és un problema”, que el valencià és una llengua i que val per a tot, també per a parlar amb els seus pares. Això ho sabem totes les persones que un bon dia “descobrírem” que el valencià “s’entenia”, que era “comprensible” per a un parlant de castellà. Una altra cosa és que els qui vivim en valencià (els qui volem viure en valencià) utilitzem estratègies comunicatives per a fer-nos entendre amb més facilitat en contextos adversos. Però això són figues d’un altre paner.

     Si la submissió linguística (dels altres) és un orgasme per als que tenen comportaments maleducats, el sexe tàntric ha de ser una guia de conducta assertiva per a les persones que creiem en la complicitat de les relacions interpersonals, en la dignitat dels individus, en la dignificació de les opcions personals i col·lectives, també en qüestions lingüístiques. Amb més ironia que jo, tu també ho deies: sense dignitat, què podem ensenyar als nostres alumnes?

 

diumenge, 4 de novembre de 2012

Un mampirlà com el braç


La meua paraula de l'Alcover-Moll

graons amb mamperlans
Obrir les pàgines de l'Alcover-Moll (el Diccionari català-valencià-balear, el DCVB) ha estat sempre un plaer gratificant. L'edició en paper, una gran satisfacció. L'edició en línia, un goig a l'abast d'un clic. Hi ha paraules que hi he cercat perquè són exclusives del meu poble (Elx) o de la meua comarca (el Baix Vinalopó), i me n'he sentit orgullós de trobar-les-hi documentades. 
La paraula que vull aportar hui és mamperlà, un mot que pot semblar molt específic (el podeu trobar al Diccionari de la llengua catalana de l'IEC). Un mot que per ventura ha caigut en desús, fora dels àmbits de la construcció i la fusteria. El mamperlà és el llistó de fusta que es col·loca en l'aresta del graó de les escales d'una casa. A ma casa, mon pare, obrer, sempre havia dit mampirlà, una variant que no documenta el DCVB. El bon home tenia una dita ben bròfega: "Eixe!, eixe té un mampirlà com el braç!". Un significat ben explícit: l'enginy de la saviesa popular enfilat a les bastides.


Altres referències i documentació