divendres, 25 d’abril del 2014

Café del temps d'un ocellicida penedit


Recuperacions de vacances de Setmana Santa

"Quina sucosa història literària, la de les grans obres no escrites:
la dels grans genis que no s'han arribat a estrenar!"
Joan Borja (Café del temps)


© Café Montcau
Hi ha deutes que no es paguen mai. O gairebé mai. També hi ha deutes que fa gust de pagar, encara que no te'ls reclamen i encara que els tornes a deshora, fora de tot termini, a destemps. Sobretot això passa quan l'amistat i l'endeutament comparteixen frontera en el mapa de la complicitat. Ara, un any després de llegir tots els colors de la mar en el Café del temps de Joan Borja (Edicions Bromera, 2013), veig clar que mai no escriuré cap ressenya promesa, que no contaré com se m'emboiraven els ulls en la pàgina 3 amb Maria la Boua, ni com llegia episodis coneguts, compartits en la realitat o en el relat, amb gestos d'aprovació i assentiment que anaven més enllà de la lectura perquè em conduïen per la vida viscuda. No contaré que em feia gràcia i pudor alhora veure'm personatge literari de les cabòries borgianes, a la vora d'una nòmina d'insignes criatures que habitem la contemporaneïtat de l'autor.

Podria dir moltes coses del llibre Café del temps, sobretot elogis. En faré una confessió. He escrit unes quantes ratlles sobre el llibre i no m'han agradat gens ni mica. Potser perquè no escrivia sobre Café del temps sinó sobre Joan Borja, sobre la persona amb qui he compartit un espai de 10 metres quadrats durant un grapat d'anys (i no és en una cel·la a Fontcalent), aventures de la incertesa més enllà de la mar i nord enllà, un camí de Sant Jaume balsàmic i molts cafés de màquina al voltant d'una conversa sobre el bé i el mal, en absència del bé i del mal. I el més curiós de tot és que allò que finalment he decidit mantenir escrit de Café del temps parla més de l'autor que no del llibre, com tot l'anterior, però ja està fet. 


Potser aquestes paraules són fruit del pudor de no voler quedar malament davant d'un amic. O potser és la mostra més evident d'una incapacitat per a expressar allò que m'ha fet somriure o m'ha fet saltar les llàgrimes mentre llegia episodis viscuts al seu costat i retalls de la seua memòria no compartida fins ara. Potser és això. O potser és perquè els deutes amb Joan Borja són tan plaents que paga la pena sentir-se'n eternament deutor. 

Volen saber per què Joan Borja ha escrit Café del temps? Ho contaré de tota manera. Joan Borja, dels Borja de la Carbonera d'Altea, ha escrit Café del temps per expiar les seues culpes, per exorcitzar el sentiment de culpa, sobretot d'haver actuat com un cafre en el passat, com un veritable cretí. Podríem dir que ha escrit el llibre per penedir-se d'uns actes excecrables que mantenia en la memòria i que el desassossegaven amb tal magnitud de tragèdia que el turment i desconhort de l'ànima penada només podia rescabalar-se amb una expiació piadosa. 

Cadascú s'encomana als déus en qui creu, o als confessors dels déus en la Terra en qui creu, o als substituts dels confessors dels déus en la Terra, d'ençà que Woody Allen ens ensenyà el divan del psicoanalista (o psicoanaliste). I com que intuïsc --per no dir que sé amb tota certesa-- que els déus de Joan Borja són més a prop de l'heterodòxia iconoclasta que de l'heterodòxia institucional, gose afirmar que Café del temps és la penitència autoimposada d'un ocellicida penedit. Vull dir, d'un assassí d'ocells penedit, per si no era prou clar. 

Després d'una reflexió tan íntima com desordenada, feta durant llargues estades de gaudi vora la mar d'Altea, espill de somnis i rebost de realitats alhora, Joan Borja n'ha fet penitència i ens ha convençut amb les seues paraules. Mereix que li donem l'absolució, o l'equivalent a l'absolució en la mitologia pagana en què vivim. Si no haguera mort tants pardalets indefensos, si no haguera acaçat tantes criatures tendres en els seus nius ans que alçaren el vol, si no haguera enviscat tants ocells aquells dies de tardor de la seua infantesa, no s'hauria sentit traumatitzat, encara que no en fóra conscient, i no hauria necessitat expiar tota la desesperació que li bullia a l'estómac (o estómec) sense ell saber-ho. 

Per això Joan Borja necessitava escriure Café del temps, per a refer aquell paradís perdut i retrobar-se amb un paradís guanyat. Un paradís com el que ha creat i compartit amb tots nosaltres. Bondat i bellesa, paraules ben dites i sentiments escrits. O si volen: "el fred, la calor; la fam, la son; el mal de panxa, la set, una inoportuna pixera ens frustrarà les més sublims emocions". O no; potser la mar d'Altea ens alliberarà, a nosaltres lectors, i esdevindrà refugi dels pensaments més inconfessables. I aleshores necessitarem un altre Café del temps per a assaborir les mels de la memòria.


També podeu consultar