Amb la llengua fora: de juliol 2011

Tirso Marín Sessé (Alacant, 15 d’agost del 1929 –

14 de juliol del 2011)

De vegades, el més important en una biografia no és el guionet que separa les dates de naixement i defunció, sinó els anys viscuts

Benvolgut Tirso,

Sempre t’he admirat. Sempre he admirat la franquesa amb què parlaves de tot el que pensaves. I això que no sempre estava d’acord amb tu. Potser per això, encara que no compartíem els punts de vista sobre els temes de què parlàvem, enraonar de les corregudes de bous, dels toreros de la terra, dels escriptors d’ací i d’allà, dels polítics que pensen més en les seues coses que en la cosa pública, ha sigut sempre un plaer que trobaré a faltar per sempre més.

Ahir la flama del teu alé s'apagà: hui ho diu La Verdad, el teu periòdic. El periòdic era la teua primera casa, la teua vida, el mitjà que et permeté anar d'ací cap allà i fer allò que més t'agradava, que era parlar amb la gent, preguntar, assabentar-te de qui havia comés un robatori o per què jutjaven aquell individu tan malcarat. Hauries volgut ser advocat i fores un periodista excel·lent.

Et vaig conéixer com a periodista de La Verdad (quantes vegades t’has queixat que no compràvem el periòdic i preferíem llegir-ne un altre!). Per a mi eres (passat i present) el periodista que sabia contar les coses d’Alacant com no crec que ho haja fet mai ningú altre. He tingut la sort de parlar i de riure amb tu i amb bona part de la teua família, que també és la meua, en les reunions casolanes de Nadal, en l’aniversari de ta germana Ángeles o en l’aniversari de ta cunyada, ma sogra Maruja, en ma casa, en la casa d’Arantxa. Arribaves fet un dandi, sempre impecable, amb un vestit d’home, amb corbata, les sabates lluentes, la clenxa ben marcada, fregant-te les mans, fent una mirada incisiva i un gest seriós que ocultava mig somriure sorneguer. Esperava sempre una encaixada de mans i una primera pregunta que encetaria una conversa llarga i fluida: “Josep, acabe d’escriure un llibre que es diu Coca amb tonyiva. Però la gent diu coca en tonyina, veritat?” Enfilaves l’agulla i descabdellàvem junts paraules, records, anècdotes i contalles que no s’acabaven mai. Rectifique. Eres tu qui en parlava, els altres escoltàvem i de tant en tant interveníem per a assentir o rebatre el que deies. Les paraules, les idees, mai han fet mal, si es diuen, si es defensen amb respecte. I crec que això ha salvat moltes converses familiars.

Et vaig regalar el llibre de Maria Josep Cuenca, El valencià és una llengua diferent? i em digueres que si era un llibre d’una amiga meua que pensava com jo. Amb totes les dobles intencions del món. Però foren unes paraules que jo vaig rebre amb la complicitat de qui se sap respectat per allò que pensa i pel que és.

No en parlaves gaire, perquè no volies presumir-ne, però estaves orgullós que l’Ajuntament d’Alacant t’haguera dedicat un carrer, encara que fóra al PAU5 i a pesar que abans li n’hagueren dedicat un a Enrique Cerdán Tato, eixe altre escriptor, una vegada “roig” i que ara ja no se sap de quin color és, segons deies. Ara tens un carrer en el mateix rodal que els teus admirats toreros d'Alacant Esplà, el Tino i Pacorro.

Foto d'Antonio Colomina

Quan ens casàrem Arantxa i jo, fa d’això un grapat d’anys, ens tragueres com a notícia en el teu periòdic: “Una boda a Alacant oficiada en valencià i amb la participació de l’alcalde Lassaletta com a testimoni” (quina vergonya!). Et deixares en el tinter que tu fores un altre dels testimonis. Fou també entranyable que tingueres en consideració, i en feres una ressenya en La Verdad, la publicació del primer llibre de text que escriguérem Josep Martines i jo, aquell De bat a bat, principi de moltes coses. Allò que es diu per escrit sembla més deveres que si es diu de paraula.

El País, 27/03/1995

Eres l’oncle fadrí que es casà més aïna gran amb Rosana. L’oncle viudo que es quedà sense Rosana fa uns anys i entristí, però que continuares lluitant perquè ho has fet tota la vida. Eres l’oncle Tirso que sabia un fum d’anècdotes de toreros i de bous: d'Esplà, del Tino, de Pacorro, de Manzanares-Dolz, de totes les places, de casos insòlits que passaren en tots els racons d’aquesta ciutat que habitem. Com haurien resolt el cas de “Lasa i Zabala” si no hagueren tingut en compte el que escrigueres en el periòdic?

Em deies, incrèdul per la meua ignorància: “Com em preguntes si ara és temporada de bous?”. No m’agraden les corregudes de bous, sóc antitaurí perquè em sap malament que facen mal a l’animal en escarni públic, però entenc que hi haja gent que senta la fiesta com una gran festa. Com tu, que eres capaç d’anar-te’n a Sevilla amb ton nebot Luis i gaudir d’una fira que després contaves amb la precisió del periodista que sempre has sigut. Fins i tot, quan la vista ja et fallava, eres capaç de relatar una faena del maestro com si estigueres en primera fila. Potser per això Arantxa i jo accedírem a anar amb tu a veure una correguda a la plaça de bous d’Alacant. No em va agradar gens l’experiència de la correguda, però fer-nos una cervesa al Manolín per a tastar l’ambient abans d’entrar a la plaça, entrar amb tu a la barrera, saludar personalment els toreros, veure’t enraonar amb el personal de la plaça, veure que uns i altres et comentaven com eren els bous, com estava el torero de tranquil, això sí que va ser una experiència inenarrable.

La teua família ha estat present sempre en els teus pensaments. I a mi, m’has fet sentir un dels teus.

Gràcies. Moltes gràcies per tot.

Àlbum fotogràfic