dimarts, 29 d’agost del 2017

L'Alt de Guisop: vetes de cel a ca Enric Valor

El ritual. Data assenyalada al calendari des de feia temps: 22 d'agost de 2017, a l'Alt de Guisop, a Catí. Vicent Brotons, pregoner de luxe, ens ho ha recordat com cada any. La nit del 22 és de dormir poc, de sopar enjorn, d'anar a jeure aviat, d'alçar-se ben d'hora, de fer un café ràpid i prompte i d'eixir prest cap a Petrer o Castalla al punt inicial de trobada. Primera xarrada breu, salutacions, breus, presentacions, també breus: cap al portell de Catí.

Llums. Nit tancada, son trencat amb consentiment, ascens il·luminat pel tràfec de llanternes que ballen desordenadament, esvarades improvisades, esbufecs oportuns i inconscients, companyonia més enllà de les cares conegudes que comencen a reconéixer-se amb la claror d'un sol intuït, converses sobre tot això i allò.

Alt de Guisop. Sol graduat. Cel acollidor. Música per a l'alba de Valor: Colla El terròs de Petrer. El silenci net de Catí, paraules per al senyor Valor, brindis per un aniversari.




L'alba de Valor 2017


Música per a l'alba de Valor. Colla El terròs (Petrer)


Muixeranga per Enric Valor

Brindis per Enric Valor 
Foto: Diània TV

Planisses. Enderrocs que haurien de ser tota una altra cosa.

Planisses


Castalla. Esmorzar, taula, forqueta i ganivet. Converses, paraules de valor. Comiat.




Col·laboren en  #EnricValor106


Centre Cultural Castellut (Castalla)
Ateneu Cultural Republicà (Petrer)
El Teix (Ibi)
El Tempir (Elx)
La Cívica (Alacant)
Terres del Vinalopó
Coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià
Gent de Valor (@GentdeValor)











 






dimarts, 12 de gener del 2016

Anna Moner al club de la Lliris

El club de la Lliris és el club de Lliris Picó. 
El club de la Lliris, molt més que un club.


«L’art és una mentida que ens apropa perillosament a la veritat»
Anna Moner


Fotografia de Lliris Picó (El club de la Lliris, Llibreria Libros 28, Sant Vicent del Raspeig))
Coneixeu cap club de lectura? Hi heu participat mai? Un grup de persones es reuneix periòdicament, de forma planificada –amb els deures fets d’haver-se llegit un llibre– per parlar de literatura. Per què ho fan? Per què gasten una part del seu temps de lleure a entretenir-se amb el valor de les paraules? Probablement perquè se les estimen, perquè s’estimen allò que algú ha tingut la valentia de posar en un full en blanc per crear alguna mena d’art, creuen que n’ha reeixit i aquest acte heroic ha emocionat els lectors. Per això hi ha persones que es reuneixen per comunicar-se impressions diverses al voltant d'un llibre inicialment compartit en soledat, llegit sovint en la intimitat, en una soledat molt particular perquè és un acte de voluntat que implica una relació còmplice entre obra, autor i lector davant un escenari de paper. O potser no, potser cada persona hi té una motivació tan personal i intransferible com les sensacions transformades en emocions que li arribaven quan es nodria amb els sintagmes i amb les imatges que li parava l’argument del llibre. Tant se val.

El dissabte 9 de gener, el Club de la Lliris –el club de lectura de Lliris Picó– va aplegar un bon grup de lectors a la llibreria Libros 28 de Sant Vicent del Raspeig, regentada per Rosa Pastor Serna, per parlar de la novel·la El retorn de l'hongarès (edicions Bromera, 2014), de l'escriptora Anna Moner. L'acte va comptar amb la presència de l'autora, cosa que va aportar un valor inestimable a la iniciativa. El fet que els lectors pogueren parlar directament amb l'escriptora i intercanviaren perspectives de lectura sobre la seua obra tingué la recompensa impagable d'assabentar-se de primera mà per què les olors dels cossos inerts traspuen intensament una flaire perfectament identificable entre les pàgines del llibre. O com és de satisfactori que els lectors assaborisquen –mentre lligen els sons de Txaikovski, Liszt o Chopin, les músiques que escolten Sara Bongard i August Locard –els dos forenses units per la mort i separats per l’espai– al voltant d’un moble japonés i d’una ampolla de Fondellol.

Anna Moner ens obsequià generosament amb alguns detalls de la intrahistòria del llibre, de la gestació, d’anècdotes singulars. I ho féu amb la calidesa dels comentaris –un diàleg còmplice amb els lectors presents, presents i futurs– mesurats fins al punt just per descobrir essències epitelials d’Àlmos Vadàsz o de l’inspector Béziers. Les persones assistents vam conèixer les capes que havien conformat la creació dels personatges, les cares ocultes que havien fent créixer personalitats complexes que ajudaven a dinamitzar accions i fets que havien sigut rebuts pels lectors en la intimitat de la lectura personal, unes vegades de forma intuïtiva i unes altres com a resultat de capbussar-se intencionadament entre línies. Pas a pas, trama a trama.

En l'escenari del París del tombant del segle XIX, Anna Moner recrea magistralment ambients d'una ciutat i d'una època que dibuixa amb traços plens de matisos i infinitat de clarobscurs, bella i pulcra artesania lingüística al servei de la història que combina i fa encaixar amb el moment actual com si foren peces d’un mapa amb dues cares. Les pàgines d’El retorn de l’hongarès ens sorprenen amb una bromera difuminada a trenc d’alba al Bois de Boulogne, les paraules ens transporten a un llenç realista, intencionadament macabre i alhora sensual, en què les xiques amb el coll seccionat i els cossos impregnats de mort són el preàmbul d’un recorregut per les escletxes de la vida. 


L’autora empra una variació de registres que captiva els lectors des de les primeres pàgines. Recordem el passatge de la morgue de París –un espectacle per a tots els públics que exposa la mort per al gaudi inconfessable dels sentits–, la voracitat sexual de Sara Bongard, el reconeixement professional de la forense cap al seu predecessor, la impertorbabilitat dels actes de la Dona de Jade, l'obsessió pel pas del temps de l’hongarès, les incursions de l’inspector Béziers pels ambients marginals del París del Moulin Rouge, els paral·lelismes entre els dos espais temporals de la trama. L’autora ens fa transitar per un món ple de coneixements –botànics, musicals, entomològics, medicoforenses– que vessa entre les pàgines del llibre en dosis que defugen la mera l'ostentació dels sabers i que esdeven arguments narratius inserits en un escenari on els personatges es mouen com si foren actors que barregen un guió aprés meticulosament amb actuacions necessàriament improvisades per les arestes imprevisibles de la història (imprevisibles per al lector, no pas per a l’autora, òbviament). 

Novel·la gòtica? Novel·la històrica? Novel·la negra? Les classificacions només són etiquetes que serveixen per a ordenar el caos. En la literatura el caos de vegades és solament aparent, perquè els lectors ens fem una reorganització de les vides llegides per tal de fer-les necessàriament nostres, siga quina siga la intenció de l’autor. En la sessió de dissabte passat, Anna Moner començà la intervenció amb la projecció d’unes imatges sobre el París de 1897 i en féu uns comentaris que foren una delícia per als assistents, en una magnífica lliçó interactiva d’història de l’art. Ja teníem l’escenari de l’hongarès. Lliris Picó, la presentadora de l’acte, hi aportà les notes que estiraren del cabdell perquè l’autora en despullara alguns fils, sempre fent equilibri entre els implícits i sobreentesos amb els lectors de l’obra i els indicis per als que encara no l’havien llegit.

Si obriu les pàgines d’El retorn de l’hongarès prepareu-vos per conéixer qui és Bibí la Vierge, què hi fa un criador de cucs d’esquer, com són «les noies de parlar baladre», accepteu l’envit de passejar entre «pestilències àcides», «esquitxos de sang» i «masses sangonoses» a la vora de flaires encisadores i «còpules feréstegues».

No em resistisc a oferir-vos una mostra de la prosa que em captivà des del començament.

«Semicorxeres, llepades, doble corda, carícies, acords, sospirs, recuperaven el ritme exaltat d’adés enmig del baf que exhalaven tots dos, una barreja d’ambre, molsa d’alzina, gardènies, bergamota i violetes que l’embogien i l’obligaven a seguir el compàs del violí i a acompanyar les notes dramàtiques de l’instrument amb gemecs felins a cau d’orella del seu amant, que es fonien amb les fuetades de l’orquestra en la lluita per augmentar el registre sobreagut. L’allegro giusto, amb les vertiginoses escales de l’instrument solista, els empentà cap a unes enèrgiques embranzides que provocaren el sacseig de la butaca; amb fermesa, se subjectà una altra vegada al respatller cercant l’esguard provocador de l’animal brodat i tragué la llengua, talment la serp, per fer-se amb la d’ell. En el doble fortissimo final, assoliren l’èxtasi. Assaborí uns segons el regust àcid de la suor mesclada amb la saliva que li cremava els llavis; a poc a poc, la respiració restablia el ritme habitual i la tensió muscular es relaxava. El soroll sorrenc del vinil que continuava girant en el gramòfon l’atordia. En la foscor, Vadàsz semblava format per una espècie de corpuscles de cendra tènues. Gairebé extenuada, tancà les parpelles». (pàg. 150-151)

Una prosa rotunda, elegant, atractiva, exquisida, construïda per al delit dels sentits i les emocions. La tria de Lliris Picó, immillorable; la conducció de l’acte, un encert de la mestra de cerimònies; el club de lectura de Libros 28, una idea brillant; la conversa amb Anna Moner, imprescindible. Una delícia. Mentre arriba la propera novel·la, podeu gaudir dels escrits d'Anna Moner amb Gabinet de curiositats, una joia editorial que inicia els passos de Pruna Llibres. Una altra delícia.

Fotografia de Lliris Picó

dimarts, 5 de gener del 2016

Rutes i llegendes

Els engreixeros del Camp d'Elx Il·lustració Pau Urios
Què són les llegendes? I els mites? Segur que tothom ha sentit contar històries vinculades al territori més proper, a les serres del seu poble, a les cales de la mar, als paratges més íntims que fan que el seu tros siga tan especial que mereix tenir una llegenda que el justifique. Parlem d'històries que expliquen per què el Benacantil es diu la Cara del Moro o per què el Puigcampana i l'illa de Benidorm es complementen orogràficament. Tots els pobles han generat un món de ficció literària vinculat a la realitat per explicar per què les coses són com són o per què els comportaments socials tenen unes regles que tothom ha d'assumir per viure en comunitat. Els pobles han creat un imaginari col·lectiu que agermana les persones que en formen part, que les identifica com a membres del grup i que transmeten orgullosament de generació en generació. La literatura popular és un gènere on es barreja la tradició més genuïna originada en la transmissió oral, modernament estampada en relats escrits i la creativitat dels escriptors que han posat en lletres allò que sempre havia sigut solament contat boca-orella.

Fa un parell de mesos, Joan Borja, organitzador de mil i una històries de vegades totes alhora, però amb uns resultats d'una eficàcia lloable, gairebé infalible, amb bon cap per a les idees i millor nas per a dur avant projectes amb garanties d'èxit, començà una col·laboració amb el diari Información d'Alacant que ha esdevingut una realitat anomenada «Rutes de llegenda». Aquesta aventura literària pilotada magistralment per qui actualment és director de publicacions de l'Institut de Cultura Juan Gil-Albertha tingut com a efectes visibles l'edició diària d'un relat de tipus llegendari en el qual han participat escriptors de prestigi reconegut al costat d'altres persones menys conegudes en aquests afers. 

No vull deixar-me'n cap. Qualsevol classificació és succceptible de matisacions. Espere que les persones que hi esmente siguen indulgents. Formen part del primer grup d'autors, professionals vinculats amb la creació literària com Isabel CanetCarles CanoJuli CapillaIvan CarbonellMercè Climent, Joaquim EspinósJoaquim G. CaturlaFrancesc GisbertPepa GuardiolaLeandre Iborra, Gaspar JaénVíctor LabradoJoan-Lluís MonjoLliris Picó i Jordi-Raül Verdú. En el segon grup un segon grup de primerahi han fet aportacions exquisides experts en altres àmbits, tant literaris com acadèmics: Enric BalaguerJoan BorjaVicent BrotonsHèctor Càmara, Anna Esteve, Aina Santamaria i Vicent Vidal. Jo, neòfit tastaolletes, hauria de formar part d'un grup específic: «Amic de complicitats intangibles del manifasser eficient.»

Cada relat s'ha publicat amb una dibuix al·lusiu signat per altres tants professionals de la il·lustració: Laura Álvarez, Aurelio AyelaPepe Azorín, Pablo CaracolAina M. Ferriol, Javier Lorenzo, Israel NicolásMaria Rubio, Tachi, Pau Urios i Isabel Vidal. 

El resultat és una col·lecció de textos ben diversa, que reflecteix estils personals molt diferents i que ofereix una perspectiva rica en matisos de la tradició literària popular de les comarques del sud valencià. Qui haurà seguit les publicacions del diari Información podrà haver comprovat que hi ha rondalles fidels a la tradició oral («El Caro», de Víctor G. Labrado), recreacions literàries elaborades a partir de fets o personatges tradicionals («Cantonet», de Gaspar Jaén i Urban) i fins i tot creacions que contribueixen a engrandir el nostre imaginari col·lectiu («Oriola», de Carles Cano). Al capdavall, es tracta d'una col·lecció de relats –amb unes il·lustracions molt encertadesque esdevé una mostra representativa del món llegendari del migjorn valencià, feta amb professionalitat i amb intenció divulgadora d'aquelles tradicions que ens fan sentir que formem part d'un poble orgullós de ser com és.

Us deixe ací les meues aportacions, fetes amb més intenció que professió. Premeu damunt el títol si voleu llegir el text complet. Premeu damunt la imatge si voleu accedir al text publicat al diari Información (només accessible per a subscriptors).

«Sandàlies daurades» (Recreació literària al voltant de «La Festa d'Elx»)




«Torrevella: bona nit cresol» (Recreació literària que barreja la ficció amb la llegenda de «La tia Roqueta»)




«Els engreixeros i els morussos del Camp d'Elx» (Contalles de por del Camp d'Elx)







dilluns, 24 d’agost del 2015

Enric Valor a sol ixent


Enguany, com hem fet els darrers 4 anys, hem celebrat el 104 aniversari del naixement de l'escriptor Enric Valor i Vives (Castalla, la Foia de Castalla, 22 d'agost de 1911-València, 13 de gener del 2000) amb l'ascenció a l'Alt de Guisop a sol ixent. 

Gràcies a l'Ateneu Repubicà de Petrer, al Centre Cultural Castellut, al Centre Cultural El Teix d'Ibi, al Tempir d'Elx, i molt especialment a Vicent Brotons com a organitzador i a Josep-Daniel Climent per la bona idea d'adreçar una carta oberta al conseller de Cultura.

Podeu llegir-ne una crònica en un apunt de Facebook. Completem la informació amb les aportacions que els organitzadors i els assistents hi van fer durant l'acte cultural, paraules dites i escrites que nodreixen l'ànima del Maigmó any rere any.

Enric Barba, Víctor Labrado, Josep M. Escolano, Vicent Brotons i Josep-Daniel Climent


Enregistraments en vídeo
(disculpeu les deficiències tècniques, el poc vent que bufava ha malmés el so d'algun parlament)





dimecres, 29 de juliol del 2015

Fragilitats molt humanes



Vespra de Sant Jordi del 2015. Capvespre de primavera a la ciutat dels fassers empeltats de patrimonis culturals de tot un poble. Els amics d’El Tempir havien preparat la presentació al Casal Jaume I d’Elx del llibre Tirant, l’heroi fràgil, de Víctor Labrado, publicat per l’Editorial Afers l’octubre passat. Fa uns mesos Josep-Enric Escribano em demanà que en fera de presentador. Em sentí afalagat, certament, i alhora, era una gran responsabilitat, perquè la gent d’El Tempir és la meua gent, perquè Víctor Labrado és un amic i perquè els seus escrits marquen fites en la biografia fràgil del nostre país. Sí, és clar, i també era un repte perquè Elx és el meu poble (encara que tothom sap que no és un poble sinó una gran ciutat). 


La millor companyia per a celebrar la festa de la lectura: Víctor Labrado, Tirant fràgil, El Tempir, el Casal Jaume I d’Elx i el públic que assistí a l’acte en comptes de ser a casa donant de berenar als xiquets, fent el dinar de demà, llegint estirat al sofà o fent spinning al gimnàs. 


Prèvia

Oi que alguns de vosaltres sou mestres? Farem una activitat de creació d’expectativa. Vejam com anem de coneixements previs sobre el Tirant. Això sí, són preguntes que no entren en l’examen. 
  • Heu vist mai una gàbia tan gran com una casa? Quin ésser penseu que pot haver-hi dintre?
  • Per què creieu que després d’uns fets transcendentals de la novel·la el narrador diu de Tirant que “E cascun dia se mudava de robes, mas no les calces”?
  • Què us suggereix la frase dita per Tirant: “La mia cama entrà entre les vostres cuixes, e lo meu peu tocà un poc més avant, lla on la mia amor desitja atènyer felicitat complida”?
  • Com us imagineu el rei Escariano, el rei africà, enemic de Tirant? Alt, polit, rabassut, esquifit? Com deu ser?
Qui no s’enjogassa amb uns personatges que es diuen Plaerdemavida i La Viuda Reposada? Qui no se sent atret per un heroi capaç de véncer mil enemics amb estratègies enginyoses? Qui tanca els ulls davant un viatge pel segle XV des de la Bretanya fins a Constantinoble? Qui no sent curiositat davant unes bodes sordes que són com fer Pasqua abans de Rams? O qui no queda atrapat quan els personatges es repten en camp clos a tota ultrança? És ben fàcil que una novel·la amb aquests ingredients no captive els lectors des de la primera pàgina fins a l’última. Compartim un recorregut breu per les pàgines de Tirant lo Blanc? Som-hi.



dimarts, 23 de setembre del 2014

De professió? Mestre; mestre reincident


 
Tothom és una mica com l’elefant del circ: venim al món lligats a centenars d’estaques que ens lleven llibertat. Vivim pensant que “no podem” fer un fum de coses, simplement perquè una vegada, fa molt de temps, quan érem menuts, ho intentàrem i no ho aconseguírem. Aleshores férem el mateix que l’elefant, i ens gravàrem en la memòria aquest missatge: "No puc, no puc i mai no podré".
Jorge Bucay (L’elefant encadenat)



L’escenari. Enguany faig classe al centre de formació de persones adultes Professor Alberto Barrios d’Alacant. El centre és al barri de la Mare de Déu del Remei, a 10 minuts de ma casa amb bici i a 12 amb cotxe. L’institut on he estat fins l’any passat (IES Doctor Balmis) i on he treballat en un entorn de satisfacció professional més que acceptable era, si fa no fa, a la mateixa distància. M’hi he canviat voluntàriament, mitjançant un concurs de trasllats.
CFPA Professor Alberto Barrios (Alacant)

Primer dia d’escola. Sóc tutor de BASE nit. Si ho comentara amb els meus antics companys d'institut es quedarien bocabadats i em dirien alguna cosa semblant a açò: "Què és això de BASE?”, "Quin curs és eixe?”, "Base nit? Ara treballes de nit? Però quins horaris fas?”, "Estàs segur que no has eixit perdent amb el canvi?”. Algunes preguntes les podria respondre sense cap problema; l'última potser només té una resposta intuïtiva, embolcallada  del positivimisme que respire per l'acceptació de reptes desitjats.

La presentació: passeu, passeu. Hi ha 14 persones matriculades en BASE-nit. Comence la presentació. “Jo em dic Josep, vaig nàixer a Elx (fa un grapat d'anys), visc a Alacant (fa un altre bon grapat d'anys), al barri de la Bonavista (premi per a la primera persona que em diga on és aquest barri i com es diu en castellà), vaig aprendre a escriure en valencià a la universitat, solc llegir llibres de tota mena, en paper, i la premsa per internet, m'agrada fer rutes amb bici i m'esforce per entendre el món. Ara vosaltres” (tenen les estructures lingüístiques projectades en la pantalla). Cares d'astorament, cares amb somriures de complicitat i cares amb somriures nerviosos. Pedro ho té clar, si sóc d'Elx no em puc dur bé amb els d'Alacant. El trac de dubtes: part de la meua família és alacantina. Ángel fa funcionar la lògica i la intuïció per a deduir que la Bonavista és "Vistahermosa”. Rosa no té pèls en la llengua: es llança a presentar-se amb un accent andalús que tinta els mots amb tonalitats i músiques molt benvingudes. A Mercedes li fa gràcia que jo diga que "la vergonya fa ronya”. A José i a Juan Antonio els agrada la interpretació: han fet de figurants en un parell de pel·lícules. Conéixer-nos un poc fa que la tensió s'esvaïsca a poc a poc i que ens sentim més còmodes.

La presentació: nous alumnes. Sona un mòbil a l’aula. Aprofitem per recordar que els hem de desconnectar (el professor també). Disculpes. Algunes mans escarben en les butxaques i silencien els uassaps i els fèisbucs intrusos. Dos alumnes nous vénen derivats de l'aula de GES-I i s'hi quedaran. Carmen fa tard. Quan entra a l'aula ens sorprenem mútuament. Carmen és la dependenta que m'atenia a la carnisseria on solc comprar. Ara que se li ha acabat el contracte aprofitarà per tornar a estudiar. Carmen no té aturador: parla pels descosits... en castellà... de moment. És un torrent d'energia. Dues dones, més grans (voregen la seixantena), s'enganxen sense fer escarafalls. En acabar la classe (la presentació, vaja) les preguntes continuen rajant a tort i a dret: "Puc passar-me'n a GES-I?”, "Vosté (em diu de vosté i deu tenir 10 anys més que jo!) creu que a la meua edat podré traure'm el graduat?”. Improvise una resposta gens improvisada: "Si sou ací és perquè heu fet un primer pas important. La resta de decisions ja vindran pel camí. Enhorabona pel que heu fet i avant. Això sí, amb esforç, però el primer pas és voler. De vegades poder és voler. I això ja ho heu fet”.

Primeres classes. Tinc de tot un poc: els tres grups de Base, els de GES-I, el taller de premsa i els d'accés a la Universitat per a més grans de 25 anys. Hi ha grups reduïts i grups nombrosos. Faig classes de valencià (ho dic perquè podria haver-me tocat fer-ne de castellà, d’alfa [alfabetització] o de neo [neolectors]… o qui sap de quina altra matèria!). Cap dels tres Base són iguals, ni els altres tampoc. Jhon m'ha interromput un parell de vegades, però després ha mostrat la cara de col·laboració. Antonio és de la Mare de Déu del Carme (“Las 400 viviendas”), intervé amb veu potent i enèrgica per a dir que no en sap ni pruna, de valencià (però diu "res de res”). "No patisques, Antonio, demà farem que "res siga més”” (i a continuació riu pel joc de paraules). Manuel parla valencià amb accent de Còrdova. Tedo és georgià, fa nou mesos que viu ací i parla un castellà més que acceptable. M'ensenya la llibreta on s'ha apuntat tot el que hem dit i em demana material específic per a ell. Ja tinc deures per a demà. En GES-I vesprada hi ha un grupet d'alumnes amb la síndrome "classe d'institut”: espere que hagen captat les indirectes que els he llançat (i si no funciona la ironia, seré més directe el pròxim dia): el líder està identificat i m'ha captat a la primera. Sé que m'ajudarà, si hi torna... Alguns no duraran gaire si mantenen una actitud amb recialles d’alumne malfaener de secundària. Els companys no els deixaran que se n’isquen amb la seua. Espere poder enviscar-los.

Accés a la universitat nit: Georgina com a paradigma. Una llista llarga, molt llarga, la classe plena a vessar (sort que tenim aire condicionat a les aules). Gent de totes les edats i condicions. Elisabeth i jo ens coneixem: ella és la mare d'una alumna de la meua tutoria de 1r de batxillerat de l'any passat. Fa unes tortades per a xuplar-se els dits. L'any passat els meus alumnes em sorprengueren pel meu aniversari amb una tortada que endolcí les classes del matí molt agradablement i Elisabeth en fou la mestra pastissera. La primera presentació, la de Georgina (triada a l'atzar), després de fer jo la meua, és un relat de vida que genera un ambient de companyonia excel·lent i que acaba amb aplaudiments llargs d’admiració i bravos sincers. Georgina és mestra al seu país i va aprendre valencià per ajudar els seus fills; una vegada engrescada es preparà per a la Junta Qualificadora (amb un professor a qui elogia i a qui agraeix l’estima per la faena), s'hi presentà i aprovà l'elemental; ara prepara el mitjà i l'accés a la universitat i està orgullosa de saber què significa aprendre (valencià i moltes altres coses); estudia per ella i per la seua família. L’atzar ha fet que l'emotivitat i la contundència del petit relat de Georgina fóra el millor discurs de benvinguda que ningú podia haver-se imaginat mai. Pense que els alumnes no tenen un treball difícil. Jo sí que tinc una tasca difícil: igualar o superar les expectatives de totes les Georgines no serà bufar i fer ampolles. N'accepte el repte, però: si ells poden, jo també. Ara puc respondre l'última pregunta que em feia al principi d'aquest escrit: "Sí. He guanyat amb el canvi". O com a mínim, estic segur de no haver perdut cap llençol en la bugada. N'estarem amatents, els alumnes i jo.


(Gràcies a Jesús Díaz Falero per ensenyar-me la història de Jorge Bucay)

divendres, 25 d’abril del 2014

Café del temps d'un ocellicida penedit


Recuperacions de vacances de Setmana Santa

"Quina sucosa història literària, la de les grans obres no escrites:
la dels grans genis que no s'han arribat a estrenar!"
Joan Borja (Café del temps)


© Café Montcau
Hi ha deutes que no es paguen mai. O gairebé mai. També hi ha deutes que fa gust de pagar, encara que no te'ls reclamen i encara que els tornes a deshora, fora de tot termini, a destemps. Sobretot això passa quan l'amistat i l'endeutament comparteixen frontera en el mapa de la complicitat. Ara, un any després de llegir tots els colors de la mar en el Café del temps de Joan Borja (Edicions Bromera, 2013), veig clar que mai no escriuré cap ressenya promesa, que no contaré com se m'emboiraven els ulls en la pàgina 3 amb Maria la Boua, ni com llegia episodis coneguts, compartits en la realitat o en el relat, amb gestos d'aprovació i assentiment que anaven més enllà de la lectura perquè em conduïen per la vida viscuda. No contaré que em feia gràcia i pudor alhora veure'm personatge literari de les cabòries borgianes, a la vora d'una nòmina d'insignes criatures que habitem la contemporaneïtat de l'autor.

Podria dir moltes coses del llibre Café del temps, sobretot elogis. En faré una confessió. He escrit unes quantes ratlles sobre el llibre i no m'han agradat gens ni mica. Potser perquè no escrivia sobre Café del temps sinó sobre Joan Borja, sobre la persona amb qui he compartit un espai de 10 metres quadrats durant un grapat d'anys (i no és en una cel·la a Fontcalent), aventures de la incertesa més enllà de la mar i nord enllà, un camí de Sant Jaume balsàmic i molts cafés de màquina al voltant d'una conversa sobre el bé i el mal, en absència del bé i del mal. I el més curiós de tot és que allò que finalment he decidit mantenir escrit de Café del temps parla més de l'autor que no del llibre, com tot l'anterior, però ja està fet. 


Potser aquestes paraules són fruit del pudor de no voler quedar malament davant d'un amic. O potser és la mostra més evident d'una incapacitat per a expressar allò que m'ha fet somriure o m'ha fet saltar les llàgrimes mentre llegia episodis viscuts al seu costat i retalls de la seua memòria no compartida fins ara. Potser és això. O potser és perquè els deutes amb Joan Borja són tan plaents que paga la pena sentir-se'n eternament deutor. 

Volen saber per què Joan Borja ha escrit Café del temps? Ho contaré de tota manera. Joan Borja, dels Borja de la Carbonera d'Altea, ha escrit Café del temps per expiar les seues culpes, per exorcitzar el sentiment de culpa, sobretot d'haver actuat com un cafre en el passat, com un veritable cretí. Podríem dir que ha escrit el llibre per penedir-se d'uns actes excecrables que mantenia en la memòria i que el desassossegaven amb tal magnitud de tragèdia que el turment i desconhort de l'ànima penada només podia rescabalar-se amb una expiació piadosa. 

Cadascú s'encomana als déus en qui creu, o als confessors dels déus en la Terra en qui creu, o als substituts dels confessors dels déus en la Terra, d'ençà que Woody Allen ens ensenyà el divan del psicoanalista (o psicoanaliste). I com que intuïsc --per no dir que sé amb tota certesa-- que els déus de Joan Borja són més a prop de l'heterodòxia iconoclasta que de l'heterodòxia institucional, gose afirmar que Café del temps és la penitència autoimposada d'un ocellicida penedit. Vull dir, d'un assassí d'ocells penedit, per si no era prou clar. 

Després d'una reflexió tan íntima com desordenada, feta durant llargues estades de gaudi vora la mar d'Altea, espill de somnis i rebost de realitats alhora, Joan Borja n'ha fet penitència i ens ha convençut amb les seues paraules. Mereix que li donem l'absolució, o l'equivalent a l'absolució en la mitologia pagana en què vivim. Si no haguera mort tants pardalets indefensos, si no haguera acaçat tantes criatures tendres en els seus nius ans que alçaren el vol, si no haguera enviscat tants ocells aquells dies de tardor de la seua infantesa, no s'hauria sentit traumatitzat, encara que no en fóra conscient, i no hauria necessitat expiar tota la desesperació que li bullia a l'estómac (o estómec) sense ell saber-ho. 

Per això Joan Borja necessitava escriure Café del temps, per a refer aquell paradís perdut i retrobar-se amb un paradís guanyat. Un paradís com el que ha creat i compartit amb tots nosaltres. Bondat i bellesa, paraules ben dites i sentiments escrits. O si volen: "el fred, la calor; la fam, la son; el mal de panxa, la set, una inoportuna pixera ens frustrarà les més sublims emocions". O no; potser la mar d'Altea ens alliberarà, a nosaltres lectors, i esdevindrà refugi dels pensaments més inconfessables. I aleshores necessitarem un altre Café del temps per a assaborir les mels de la memòria.


També podeu consultar