Literatura i sexe són dos conceptes que van bé de la mà, diríem que es compenetren prou bé. Proveu amb les preposicions. Literatura amb sexe. Literatura per al sexe. Literatura des del sexe. Literatura en el sexe. De la literatura cap al sexe. Per la literatura fins al sexe. Qualsevol combinació us en resultarà atractiva o, com a mínim, suggerent. Fins i tot si invertiu l'ordre dels substantius i feu les mateixes combinacions que abans. Més encara, també pot ser bona la combinació "literatura sense sexe". I viceversa, per descomptat. Perquè al cap i a la fi, en la literatura i en el sexe, i en la combinació dels dos conceptes, n'hi ha per a tots els gustos. Gustos, gustets, grans gustos, etc.
Un dels gustos més grans que he tingut darrerament ha
sigut entropessar agradablement amb el Jo confesso de Jaume Cabré. Un gran gust. Un gust enorme.
Un gust que ja m'ha fet passar més d'un disgut, perquè ara tot el que llig
després de la vida de l'Adrià em sembla que no està a l'altura. Ja sé que no
s'ha de fer això, que és lleig fer comparacions, però mireu, m'ha passat. Com
en el sexe.
Diu una veu popular, més aïna popularitzada, que
les èpoques de crisi no són bons temps per a la lírica. No hi estic d'acord.
Hi ha qui pot trobar en la lectura una manera de fugir de la realitat, un
refugi per als mals moments que li toca viure, perquè es queda sense faena,
perquè li rebaixen el jornal o perquè ha tingut un desengany de qualsevol mena
i condició. No sols és açò. Jo trobe que la lectura té un valor terapèutic que
va molt més enllà. Llegir és una activitat productiva, suggestiva, formativa,
distractiva, addictiva en tots els sentits. La lectura, per a les persones que
llegim habitualment, les que tenim l'hàbit o el vici de llegir, és la forma més
sublim d'assaborir les planes dels llibres que se'ns posen davant. Llegir és un
plaer buscat, encara que també n'hi ha de trobats, com els amors.
Vivim una època convulsa. La credibilitat dels
nostres dirigents, polítics i econòmics sobretot, està per davall de zero; n'hi ha molt pocs que se'n salven. Alguns ho pagaran en les flames de l'infern, ells
que hi creuen, és clar: Camps, Matas, el cas Brugal, l'expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. O els casos reials, tan avariciosos com els de la vida real. La nòmina és més llarga i n'hi de tots els
colors. Ara, a cada persona, a cada col·lectiu social li ha tocat pagar
els plats trencats d'una festa en la qual no ha participat. Els que paguem, és clar, perquè
n'hi ha que s'escapoleixen de l'escomesa com el millor Messi davant el defensa rival. Quina poca vergonya que tenen alguns dels que ens manen! Segur que més d'un és un
soca que no llig ni la premsa esportiva. O que no fa les combinacions adequades
entre literatura i sexe, no siga el cas que fóra pecat. No obstant això, jo no
perd l'esperança.
Hui llegia a classe amb els alumnes uns versos molt coneguts de Miquel Martí i Pol que
ens parlen d'això, de saber-se ser "hereus d'un temps de dubtes i
renúncies", d'alçar-se i mirar cap avant i d'encarar el futur amb coratge.
Depén de com es llija, es pot interpretar com una veritable píndola literària anticrisi:
"tot està per fer i tot és possible".
Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta
agulla
amb el fil d'un propòsit que no
dic
i em poso a apedaçar. Cap dels
prodigis
que anunciaven taumaturgs
insignes
no s'ha complert i els anys
passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent
de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de
silencis.
I som on som; més val saber-ho i
dir-ho
i assentar els peus en terra i
proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i
renúncies
en què els sorolls ofeguen les
paraules
i amb molts miralls mig estrafem
la vida.
De res no els val l'enyor o la
complanta,
ni el toc de displicent
malenconia
que ens posem per jersei o per
corbata
quan sortim al carrer. Tenim a
penes
el que tenim i prou: l'espai
d'història
concreta que ens pertoca i un
minúscul
territori per viure-la.
Posem-nos
dempeus altra vegada i que se
senti
la veu de tots, solemnement i
clara.
Cridem qui som i que tothom ho
escolti.
I, en acabat, que cadascú es
vesteixi
com bonament li plagui, i via
fora,
que tot està per fer i tot és
possible.
(Del llibre L’àmbit de
tots els àmbits)
 |
| Paul Klee, 1914 |
Ací teniu la meua aportació: "tot deu ser com una tarda fosca/ o com un matí de pluja/ quan l'hivern esborra/ la llum dels miralls/ on ja no et mires." (anna montero, el pes de la llum, pàg. 45)
Uf! Més val que no us en faça la interpretació en
veu alta. No us sembla un joc edificant? Perquè, si perdem l'interés pel sexe,
què ens queda? La literatura? No cal que respongueu.
Podeu aviciar les amistats i dir-los que us
conten la seua experiència. Els plaers compartits, sempre són més divertits. Diuen
les cròniques que l'ex-Molt Honorable Francisco Camps llegia el Llibre de Job durant el judici. Què hi
deu dir a la pàgina 45? I si llegira l'Apocalipsi?
