Literatura i sexe en temps de dubtes i renúncies

Literatura i sexe són dos conceptes que van bé de la mà, diríem que es compenetren prou bé. Proveu amb les preposicions. Literatura amb sexe. Literatura per al sexe. Literatura des del sexe. Literatura en el sexe. De la literatura cap al sexe. Per la literatura fins al sexe. Qualsevol combinació us en resultarà atractiva o, com a mínim, suggerent. Fins i tot si invertiu l'ordre dels substantius i feu les mateixes combinacions que abans. Més encara, també pot ser bona la combinació "literatura sense sexe". I viceversa, per descomptat. Perquè al cap i a la fi, en la literatura i en el sexe, i en la combinació dels dos conceptes, n'hi ha per a tots els gustos. Gustos, gustets, grans gustos, etc.

Un dels gustos més grans que he tingut darrerament ha sigut entropessar agradablement amb el Jo confesso de Jaume Cabré. Un gran gust. Un gust enorme. Un gust que ja m'ha fet passar més d'un disgut, perquè ara tot el que llig després de la vida de l'Adrià em sembla que no està a l'altura. Ja sé que no s'ha de fer això, que és lleig fer comparacions, però mireu, m'ha passat. Com en el sexe.

Diu una veu popular, més aïna popularitzada, que les èpoques de crisi no són bons temps per a la lírica. No hi estic d'acord. Hi ha qui pot trobar en la lectura una manera de fugir de la realitat, un refugi per als mals moments que li toca viure, perquè es queda sense faena, perquè li rebaixen el jornal o perquè ha tingut un desengany de qualsevol mena i condició. No sols és açò. Jo trobe que la lectura té un valor terapèutic que va molt més enllà. Llegir és una activitat productiva, suggestiva, formativa, distractiva, addictiva en tots els sentits. La lectura, per a les persones que llegim habitualment, les que tenim l'hàbit o el vici de llegir, és la forma més sublim d'assaborir les planes dels llibres que se'ns posen davant. Llegir és un plaer buscat, encara que també n'hi ha de trobats, com els amors.

Vivim una època convulsa. La credibilitat dels nostres dirigents, polítics i econòmics sobretot, està per davall de zero; n'hi ha molt pocs que se'n salven. Alguns ho pagaran en les flames de l'infern, ells que hi creuen, és clar: Camps, Matas, el cas Brugal, l'expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. O els casos reials, tan avariciosos com els de la vida real. La nòmina és més llarga i n'hi de tots els colors. Ara, a cada persona, a cada col·lectiu social li ha tocat pagar els plats trencats d'una festa en la qual no ha participat. Els que paguem, és clar, perquè n'hi ha que s'escapoleixen de l'escomesa com el millor Messi davant el defensa rival. Quina poca vergonya que tenen alguns dels que ens manen! Segur que més d'un és un soca que no llig ni la premsa esportiva. O que no fa les combinacions adequades entre literatura i sexe, no siga el cas que fóra pecat. No obstant això, jo no perd l'esperança.

Hui llegia a classe amb els alumnes uns versos molt coneguts de Miquel Martí i Pol que ens parlen d'això, de saber-se ser "hereus d'un temps de dubtes i renúncies", d'alçar-se i mirar cap avant i d'encarar el futur amb coratge. Depén de com es llija, es pot interpretar com una veritable píndola literària anticrisi: "tot està per fer i tot és possible".

Ara mateix 

Ara mateix enfilo aquesta agulla 

amb el fil d'un propòsit que no dic 

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis 

que anunciaven taumaturgs insignes 

no s'ha complert i els anys passen de pressa. 

De res a poc, i sempre amb vent de cara, 

quin llarg camí d'angoixa i de silencis. 

I som on som; més val saber-ho i dir-ho 

i assentar els peus en terra i proclamar-nos 

hereus d'un temps de dubtes i renúncies 

en què els sorolls ofeguen les paraules 

i amb molts miralls mig estrafem la vida. 

De res no els val l'enyor o la complanta, 

ni el toc de displicent malenconia 

que ens posem per jersei o per corbata 

quan sortim al carrer. Tenim a penes 

el que tenim i prou: l'espai d'història 

concreta que ens pertoca i un minúscul 

territori per viure-la. Posem-nos 

dempeus altra vegada i que se senti 

la veu de tots, solemnement i clara. 

Cridem qui som i que tothom ho escolti. 

I, en acabat, que cadascú es vesteixi 

com bonament li plagui, i via fora, 

que tot està per fer i tot és possible. 

(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)

La literatura, la lectura és una manera d'evadir-se, però també d'aprendre, és una manera tan bona com moltes altres de passar-s'ho bé, de conéixer coses noves, de pensar en veu alta, d'intercanviar amb els altres allò que ens ha agradat, de posar en pràctica idees que ens suggereixen uns mots esparsos, una fiblada d'un sintagma inesperat, una frase intel·ligent. Com en el sexe. Hi ha qui diria que la literatura és fins i tot millor que el sexe. No farem una enquesta, per si de cas.

Paul Klee, 1914

L'amic Felipe Zayas ens recomana en Twitter un mem (abreviatura de memory) sobre literatura i sexe, molt engrescador. Ens pot valer com a activitat d'animació lectora molt oportuna en els temps que corren...o que no corren, perquè van a poc a poc. Us recomane que feu la prova. Obriu el llibre que tingueu entre les mans per la pàgina 45, llegiu-ne la primera frase completa i feu-ne una interpretació en clau sexual. El resultat us sorprendrà. En tots els sentits.

Ací teniu la meua aportació: "tot deu ser com una tarda fosca/ o com un matí de pluja/ quan l'hivern esborra/ la llum dels miralls/ on ja no et mires." (anna montero, el pes de la llum, pàg. 45)

Uf! Més val que no us en faça la interpretació en veu alta. No us sembla un joc edificant? Perquè, si perdem l'interés pel sexe, què ens queda? La literatura? No cal que respongueu.

Podeu aviciar les amistats i dir-los que us conten la seua experiència. Els plaers compartits, sempre són més divertits. Diuen les cròniques que l'ex-Molt Honorable Francisco Camps llegia el Llibre de Job durant el judici. Què hi deu dir a la pàgina 45? I si llegira l'Apocalipsi?