En un país molt llunyà, a l'altra banda del món, allà on els animals duen noms com cangur, ornitorinc, escurçana i peix pedra, i els nadius s'anomenen aborígens, vivia un mallencó ros d'ulls clars que un dia travessà els oceans carregat de gàbies imaginàries plenes d'aus migradores de molt bells cromatismes: una calàndira cantora com un rossinyol, un baldrigot fort com un roure i de molt mal geni, una grua bella i amable, una canària serena i callada, un aguiló lliure com el vent, una coloma dolça com la mel, una gavina blanca com la neu i un gabre collverd que no sabia ben bé com era. Un bon dia, després de molts anys de viure al país dels fassers i els dàtils, el mallencó, que ja era un home fet i dret, pensà que era hora d'alliberar les aus que tenia engabiades a la cambra de sa casa. Pensà i pensà i decidí parlar amb les aus que l'havien acompanyat durant tota la vida, en aquesta i en totes les seues reencarnacions passades. I els digué: "què és el que més us estimeu en la vida?", i a cadascuna ho féu en una de les quatre llengües que els havien acompanyat, segons la relació que havien mantingut. L'home procedent del continent austral esperava respostes molt diverses i assenyades, però com si les aus s'hagueren posat d'acord, fins i tot el gabre collverd, digueren totes a una veu, en el valencià d'Elx, el castellà d'Oriola, l'anglés de Sydney i el francés de Marsella: "volem que sigues feliç, volem que sigues lliure i que ens estimes com nosaltres t'hem estimat i així nosaltres també serem lliures". I l'home, desconcertat perquè el seu tresor li havia parlat tan clar, esclatà en plors, i encara ara, de tant en tant, li regalimen unes llagrimetes quan recorda la trobada a la cambra de dalt, abans que obrira les portes de les gàbies i les aus migradores s'enlairaren cel amunt i terra avall, qui sap si per tornar demà mateix.

![]() |
Na Coloma Alba |