Des de defora al rovellet de l’ou, gent de got i punyal

Un rovell i una clara d'ou

Joan-Carles Martí i Casanova, Des del rovellet de l’ou d’Elx, Argentona, Voliana Edicions, 2011

El sud del sud. El quilòmetre zero de les nostres vides pot ser un punt al mapa de la vida o poden ser-ne més d’un, depén de com ho mirem, depén de com ho visquem. Els paisatges de la nostra vida tenen, ben segur, uns quilòmetres zero que ens situen en el món. Afortunadament, encara hi ha un grapat de paisatges sublims que nodreixen amb escreixos els plecs de la memòria, paisatges que ens ancoren a les frontisses d’una porta oberta, a un badall que deixa passar l’oreig de l’essència d’unes persones que guaiten en la frontera, però que alcen els ulls, no tan sols nord enllà, sinó cap a orient, a l’altra banda de la mar, cap a ponent, les terres veïnes, cap al sud del migjorn, més avall encara.

Hi ha un grapat de paisatges que forneixen l’ànima amb sensacions de germanor. Hi ha qui viu en un territori i no necessita un mapa per a situar-s’hi, perquè se’l sap a ulls clucs. Hi ha qui mira a totes bandes i sap destriar les veres de les falsies, perquè identifica els miratges només d’una ullada. Hi ha qui veu les aigües que ameren les terres, clevillades per la sequera, i n’assaboreix els profits. Per a mi aquest paisatge és memòria de vida, memòria de poble, memòria de temps compartit, de vida viscuda i de futur més allà de l’horitzó.

Per això llibres com Des del rovellet de l’ou d’Elx, de Joan-Carles Martí i Casanova, serveixen per a fixar les fites d’aquesta memòria, unes fites construïdes amb paraules que s’escampen aventades amb el mestratge de qui sap mirar cap avant i veure-hi en visió panoràmica, polièdrica. Reconec que el llibre m’ha fet reviure part d’una biografia personal, molts passatges dels quals m’han aplegat com una ona sisífica que acarona eternament l’orellada de la mar (ja sabeu, llegiu voramar). 

De defora. Sembla que no s’hauria de parlar de sentiments quan es parla d’un llibre. O potser sí. Potser tots els llibres parlen d’alguna manera de sentiments. Tots. Potser si coneixeu Joan-Carles Martí no us semblarà estrany que haja escrit aquest llibre, personal, únic, com ell, que barreja sociolingüística i variacionisme de manera sàvia a la vora de les especulacions més indemostrables (“Al Camp d’Elx es parla el millor valencià hereu de la tradició medieval de la Governació d’Oriola”, p. 45), que enllaça les anàlisis filològiques (“Un dels mots característics que tot elxà tradicional coneix és sanoi”, p. 82) amb l’estirada d’orelles als filòlegs d’ací i d’allà, que fa ús de les referències a la seua biografia de perifèric de la diàspora com a enfilall que embolcalla la idea d’un país i d’una llengua que té un migjorn encoratjador, viu i amb empenta.

 Per a una persona que renaix de defora com jo, el meu primer quilòmetre zero és la Foia (el Camp d’Elx). Els paisatges del llibre Des del rovellet de l’ou d’Elx són paisatges compartits (paisatges, fets, conhorts i esperances), són fites en el mapa de la geografia humana més personal i alhora més agraïda d’exterioritzar i de compartir. Alacant és la meua ciutat d’adopció, la ciutat de la rivalitat, la que emboira els usos lingüístics del nostre valencià, del català de tothom. Captiu de dues ciutats millor que d’una sola: sense cap penediment, sense cap complex.

Per tot açò he llegit Des del rovellet de l’ou com un llibre necessari. Un llibre que parla d’Elx, sí, del rovellet de l’ou més nostrat dels elxans (que sempre hem sigut il·licitans), però que també parla de tot un país, de les disputes amb els alacantins, de Santa Pola i Guardamar, de Crevillent i de la mirada cap a Barcelona, d’Antoni Bru i de Josep Maraldès, d’El Tempir. El llibre, però, parla, sobretot, de Joan-Carles Martí i Casanova i això no té desperdici, no decep gens ni mica.

Quan érem jóvens, més jóvens que ara, vull dir, quan teníem quinze o setze anys, Joan-Carles era un jove excessiu, si em permeteu l’expressió. Ja em perdonarà ell que n’avente alguna intimitat. Només un detall: allò que els amics féiem amb dues llengües, canviar d’una a l’altra sense complexos ni manies, ell ho feia amb quatre. Envejat, mirat amb distància i estimat. Impetuós, descarat que no s’amagava mai res, franc. Honest, amic fidel i bon xic. No sóc qui més el coneix. Però veig, en molts sentits, que aquests trets de la seua personalitat traspuen els mots que escriu. Joan-Carles Martí escriu perquè realment té coses a dir. I nosaltres les llegim perquè paguen la pena de llegir.

Des de defora al rovellet, de deforenc a ravalenc
Josep M. Escolano a Photopeach

Viure és lluitar, perquè acovardir-se és morir: «El desert cria desert i el bosc cria bosc: siguem reforestadors» (p. 39)

Ací teniu el vídeo amb la presentació de Des del rovellet de l'ou d'Elx a la seu de l'IEC a Barcelona. El dia 26 d'octubre, a la seu de l'IEC a Alacant.