El destí de l'ànima

«Em sentia ple. M’estimava»

Lluís Llach, Memòria d'uns ulls pintats, Empúries, Barcelona, 2012

Dia 23 d'abril. Dia del llibre. Dia de lectures públiques, de lectures privades, de Sant Jordi, de poncelles vermelles i de llibres arreu. Dia de fer cua a les parades per a comprar llibres. Dia de regalar llibres. Dia de demanar al llibreter "un llibre per a una persona que no llig gaire". Dia de bons propòsits. Un dia de festa per a la paraula escrita i per als somnis de l'ànima. O per a la lectura, que deu ser, si fa no fa, gairebé el mateix.

Què heu llegit últimament que pague veritablement la pena? Més encara, què heu llegit en els dos últims anys que us haja colpit fins al moll de l'os? O pel contrari, quin llibre llançaríeu al prestatge dels oblits intencionats sense haver-ne passat de la pàgina 10? Feu-ne una recomanació.

Per exemple.

Coneixia Lluís Llach com a músic. Lluís Llach com a poeta que ha escrit, ha cantat i ha creat bona part de la banda sonora de tota una generació; fins i tot de més d'una generació. El meu Lluís Llach és el de L'estaca (cançó de rebel·lió adolescent), Laura (cançó d'amor... adolescent), Viatge a Ítaca (cançó iniciàtica), Campanades a morts (cançó esborronadora, de llàgrimes, de conscienciació política). La llista n'inclouria una recopilació selecta. Estic segur que cadascú en faria una de diferent. Moltes persones deuen tenir una cançó de Llach a la motxilla del seu bagatge emocional. Llach, l'home de mirada trista i melancòlica.

Ara Lluís Llach ha publicat la novel·la Memòria d'uns ulls pintats (Ed. Empúries, 2012). Bé, ara mateix no, ja fa uns mesos que la publicà (podeu llegir-ne el primer capítol ací). Jo m'hi vaig acostar amb precaució. Sense gaire confiança, sincerament. Per ventura m'hi sentia atret, volia descobrir què tenia Llach a dir en una novel·la, i alhora volia comprovar si se'n sortia. No crec que haja sigut l'únic que haja tingut aquesta predisposició. En qualsevol cas no he actuat amb malícia, he tingut la mirada honesta del lector que lloa el valor de qui gosa exposar-se als altres i és capaç de desvetlar bona part dels secrets de l'ànima. Això sempre ho valoraré positivament. Siga qui siga qui escriu. I tinga el resultat que tinga.

Lluís Llach ha fet un pas avant, ha deixat la vida pública com a músic i se n'ha passat a un altre registre. Ho ha fet amb coratge, amb risc i supose que sabedor que seria escrutat amb mil ulls davant l'expectativa de ser una novetat en un món alié.

No us contaré la novel·la, no patiu. Sempre m'imagine l'escriptor, qualsevol escriptor, durant el procés creatiu, davant una idea, davant un fil argumental que li volta pel cap. Mentre escoltava Ara mateix, veia l'autor davant un piano, ajustant una nota díscola, encaixant un vers de Miquel Martí i Pol en una melodia. Ara, la lectura de Memòria d'uns ulls pintats m'ha fet transformar la mirada. Veia Llach passejar pels camps empeltats de vinyes verdes vora el Priorat, el veia mirar per la finestra un paisatge de raïm i ceps novells mentre regirava escenes d'una Barceloneta antiga, de memòria històrica, d'històries contades per altres que en un escorcoll de l'ànima l'autor feia que esdevingueren seues. Veia Llach mirar per una finestra, ataüllant una barca ancorada en l'arena de la Barceloneta dels anys 30. Veia Llach passar la mirada per davant l'escenari d'un bar d'ambient en la Barcelona dels anys 70. Veia Llach enfilar els sentiments d'una generació silenciada per pensar diferent, per estimar. Veia la complicitat de l'autor amb el narrador quan fa entendre que el bé suprem és estimar perquè és el destí de l'ànima.

M'he vist Llach triar sintagmes, encaixar comparacions subtils, casar diàlegs i fer escomeses per la banda mentre feia anades i tornades en el temps narratiu. L'he vist parlar de l'exili, del dolorós sentiment d'haver de deixar la llar i arrelar en casa aliena. L'he vist parlar d'un amor sincer entre Germinal i David més enllà de la vida, com els vincles entre Amics e Amats. M'he vist Llach creatiu, apedaçador de sentiments contats per altres, inventor de tragèdies quotidianes, de tragèdies de guerra i submissió que fereixen la dignitat humana. També la venjança que mata. Me l'he vist contador d'històries que pregonen el destí de l'ànima.

Me'l quede.