dimarts, 31 de juliol de 2012

Qui vol fer un curs d'estiu?



Negatiu i positiu. Un curs d'estiu pot ser l'activitat acadèmica més ensopida que pugueu imaginar. Deveu haver-ne conegut més d'un. Després de nou mesos de faena sense aturar, al mes de juliol abelleix més ser a vora mar que en una aula. La platja, la cervesa, un llibre arrebossat d'arena, la festa, la bona companyia... Qui deu voler fer un curs d'estiu quan l'alternativa és força més atractiva? Deu ser per això que els organitzadors del curs La competència digital a l'escola: realitat o ficció, dirigit magistralment per Sandra Montserrat i Pep Hernàndez (Universitat d'estiu Rafael Altamira de la Universitat d'Alacant) han fet una reflexió ben assenyada a l'hora de plantejar dos dies de treball perquè realment foren atractius. Us puc ben dir que l'han encertada.

Esperit de col·laboració. Podreu pensar que jo hi tinc algun conflicte d'interessos, perquè hi he participat com a ponent. Potser. Però només potser, perquè el cas és que he tingut l'oportunitat d'assistir a gairebé totes les ponències i tallers i he comprovat que la qualitat de les aportacions mereixien l'atenció d'un públic interessat i participatiu. No és gens fàcil mobilitzar 150 persones (no en cabia a la sala ni una més) els dies 26 i 27 de juliol per a parlar d'experiències escolars relacionades amb la competència digital. Realment, cal que hi haja una bona motivació, més enllà de la certificació dels crèdits o de les hores de formació, per a engrescar-se en un curs d'estiu com aquest.

La participació de tothom amb aportacions ben assenyades en la taula redona i en l'avaluació final és el millor exemple que corrobora la implicació dels ponents, organitzadors i assistents en uns continguts que han suscitat controvèrsia, addiccions i alhora preocupacions al llarg dels dos dies. Com la vida mateixa. Res no és blanc ni negre i l'escala de grisos és un dels millors llocs on situar-se quan es parla d'educació, quan es tracta d'ensenyar i d'aprendre, quan el que volem és, com diuen els savis, "que els alumnes siguen feliços", perquè només així farem que nosaltres, els docents, també ho siguem i ho siguen alhora les famílies. 

Contingut i continent. Sandra Montserrat i Pep Hernàndez van preparar un menú ben assortit, divers i alhora consistent, i sobretot coherent. Les xarxes socials a l'aula, la competència oral, el treball per projectes, les experiències de ràdio o de premsa com @live, la integració de les TIC al currículum, la promoció de la lectura, l'avaluació dels centres (i de l'escola valenciana) basada en el sistema d'indicadors. Tot un rebost on hem pogut assaborir les millors menges i nodrir-nos sense embafar-nos i sense que rebutjàrem cap plat per manca de preparació o de presentació. I els ponents i les ponents? Imponents! (deixeu-me a mi fora, si us plau!). Us remet al programa que teniu més amunt si en voleu més detalls.


Ennuvolats. Hi hagué qui seguia les sessions a distància. Twitter esdevingué l'aliat per a la comunicació en la xarxa, amb piulades de suport, amb comentaris i crítiques constructives a les aportacions de ponents i assistents. Una pantalla reproduïa mitjançant el flux de dades (o streaming) les aportacions de les piulades. Twitter ens tingué informats i connectats a tothora i a tothom. Una idea tan encertada com celebrada, i amb aportacions que feren de la immediatesa un valor afegit impagable. Podeu consultar el hastag del curs: #CDERF12.

Autocrítica. La relació entre aprenentatge de la llengua i la literatura i l’aplicació de les TIC no ha sigut motiu de discussió. Si més no, no ha sigut un tema que s’hi haja tractat de forma directa. Per ventura perquè ha sigut l’eix del curs, sense cap mena de dubte. Ha planat en totes les ponències, en els tallers i en la taula redona. Potser aquesta és la millor manera de fer que una qüestió siga normal: que s’hi tracte a tothora sense necessitat d’esmentar-la contínuament. S’hi han deixat molts temes sense tocar, òbviament. El format del curs s’hi ha ajustat prou als objectius previstos. Potser ens queda per aprofundir de forma puntual i exhaustiva de quina manera les TIC afavoreixen, s’imbriquen i revitalitzen les bones pràctiques educatives des de la perspectiva d’una llengua minoritzada en una situació de conflicte lingüístic. No s’hi insisteix mai prou.

Realitat digital versus realitat augmentada. La competència digital a l'escola no és cap ficció: és una realitat. Els professionals de l'ensenyament s'hi han implicat, ens hi hem implicat, perquè és una necessitat, perquè és una eina potentíssima que ens ajuda a fer la nostra faena millor cada dia. Les TIC no faran (no fan) que l'ensenyament siga millor, són les bones pràctiques educatives dels docents que incorporen les TIC les que faran i fan que els alumnes aprenguen més i millor, o si voleu, que "siguen més feliços". I d'això, els que estan i estem vinculats a l'escola que ensenya en valencià, en saben/sabem una miqueta. O com a mínim ho intentem.

Final. Els docents de l’escola valenciana encaren, encarem, la realitat de les aules amb esperit de col·laboració, amb la formació continuada i de qualitat que l’ha caracteritzada des dels començaments, amb l’esperit crític envers tot el procés, administració, gestió de centres i pràctiques d’aula, amb la il·lusió de les bones pràctiques educatives. Si no defallim, malgrat tots els inconvenients del sistema i malgrat les circumstàncies, reeixirem amb força. Tenim un capital humà amb els ulls i les ments ben oberts. I mirem cap avant sense perdre la consciència d’on venim i on volem aplegar.

Aportació personal. Podeu consultar la meua contribució al curs La competència digital: realitat o ficció en aquest enllaç: Promoció de la lectura i TIC.



I una crònica en imatges
La competència digital: realitat o ficció a PhotoPeach 
(Si voleu escoltar la banda sonora de Gerard Quintana, premeu dues vegades)

 

4 comentaris:

  1. M'encanta la crònica en imatges que n'has creat. Molt bona feina, company ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Anava a respondre't a 1entretants. Al final les cròniques difondran que allò que fem els profes en estiu paga la pena. Una abraçada

      Elimina
  2. Com sempre, pel meu tarannà autoflagel·lador, el que més m'agrada dels teus comentaris és la crítica "Potser ens queda per aprofundir de forma puntual i exhaustiva de quina manera les TIC afavoreixen, s’imbriquen i revitalitzen les bones pràctiques educatives des de la perspectiva d’una llengua minoritzada en una situació de conflicte lingüístic." I, em sembla, que el pròxim curs haurà de tenir aquest tema SÍ O SÍ, no et sembla????
    Gràcies, de cor, Josep, per la implicació, per la presentació dels materials (bocabadada, em vas deixar), pel teu sí instantani a col·laborar en aquest projecte de dos dies. Ets un amic!

    ResponElimina
  3. Les crítiques sempre tenen punts de mira diferents. I cada participant en el curs deu tindre la seua particular. Però una cosa que tothom deu haver alçat al seu "cor constructivista" és que llengua i aplicació de les tecnologies de la informació i la comunicació van de la mà i que molts ho fem en valencià de forma natural sense necessitat de fer-ne una reivindicadió aferrissada. Cal insistir-hi, d'acord, però és molt millor que es faça i que després s'explique que no que es demane i que no es faça, oi?
    Un deu en organització. La idea del curs i els ideòlegs, fantàsTICS! La pròxima sempre pot ser millor, però la que heu muntat mereix el reconeixement de l'èxit que ha tingut.

    ResponElimina