dissabte, 1 de març de 2014

Música normal



I obrirem una altra porta evidenciant la mentida.
T'estime, t'estimo, t'estim.
(La Gossa Sorda, «Camals mullats», Saó, 2008)


La música és una de les manifestacions artístiques més ben valorades per la societat. Saber música és un coneixement admirat per tothom i a tot arreu, saber fer música és una competència artística molt lloable i fer música i agradar a la gent que l'escolta i l'assaboreix és una de les formes més satisfactòries de tenir reconeixement social. En el món de la música la paraula escrita, la paraula dita, la veu humana, també fa el seu paper, un paper en molts casos tan important com el de qualsevol instrument; de fet és un dels instruments que el públic valora més i al qual els professionals dediquen una atenció especial.

Hi ha molts tipus de música, molts gèneres: música clàssica, música popular, pop, rock, flamenc, hip hop, rap, house, jazz i infinitat d'estils més que creixen i es reprodueixen a l'empara dels temps i de les modes. Hi ha músiques que passen i músiques que romanen en la memòria col·lectiva de la humanitat. Hi ha músiques per a tots els gustos i disgustos. Sens dubte, la música ens acompanya en molts moments de la vida. Tothom, molt o poc, sabut de la matèria o neòfit tastaolletes, té un grapat de melodies ancorades dintre el seu bagatge vital. 

Per això, en totes les societats la música és un àmbit de prestigi. I per això també, quan música i llengua s'uneixen, quan la llengua esdevé un instument més de la creació artística musical, les persones identifiquem les produccions artístiques amb els pobles que les fan i amb les llengües que s'utilitzen en les composicions musicals. L'anglés ha esdevingut una llengua d'àmbit, una llengua que tothom accepta com a instrument d'expressió musical independentment del lloc d'origen i de la llengua primera de qui canta. No obstant això,  hi ha músics, hi ha cantants que decideixen emprar les llengües pròpies per a les seues composicions.

I què passa en les societats on hi ha dues llengües en contacte? Tant se val que un grup musical valencià faça una composició en català com en castellà? I si la decisió no és fer una cançó sinó triar el català com a llengua vehicular en la carrera professional? Què hi ha darrere la tria d'una llengua o de l'altra? Hi ha només una raó de mercat, una raó econòmica? O potser és una qüestió de sentiment? Per ventura és una qüestió de reivindicació nacional? 

D'altra banda, en el context social valencià, el fet que hi haja músics, que hi haja cantants i grups que facen servir el català com a llengua d'expressió en les lletres és una mostra inequívoca de normalització cultural i lingüística. Si més no és una decisió premeditada que comporta riscos, per les perspectives de ressò social, per la cobertura mediàtica i, òbviament, per les repercussions econòmiques. En un món competitiu i en un mercat on els sentiments tenen un valor relatiu, emocionar amb la música i amb les cançons contribueix a conscienciar el públic, els seguidors, que fer música en català és possible i que és una opció tan normal com fer-ne en qualsevol altra llengua. O potser si algú es fa aquestes preguntes és perquè no és una situació tan normal. Potser, només potser, perquè la cursa no és un camí de roses, més aïna al contrari.

Una anècdota. Qui identifica Camilo Sesto com a cantant valencià? És valencià perquè va nàixer a Alcoi i se'n vanta sempre que pot, però és un cantant espanyol que canta en castellà. Sabíeu que Camilo Sesto també ha cantat en valencià? Feu-ne un tast: El meu cor és d'Alcoi (una veu fàcilment identificable, amb una fonètica valenciana exquisida). O aquesta altra que teniu en vídeo, Som (una cançó de Raimon de l'any 1963).


Molts anys abans Viquipèdia dixit Camilo Sesto formava part del grup Los Dayson, amb qui va enregistrar No la canteu més (que podeu trobar ara en mp3). Algú s'imagina com de normal hauria sigut la música en català si Camilo Sesto haguera cantant en la seua llengua? Probablement no hauria triomfat com ho ha fet en castellà ni hauria tingut la trajectòria que ha tingut. Ni les circumstàncies històriques ni les voluntats personals han anat per aquest camí.
 
I ara, en quin punt ens trobem? Hi ha grups actuals emblemàtics: des de Catalunya Manel continua guanyant adeptes, a les Illes Antònia Font s'ho ha deixat, al País Valencià Obrint Pas també ha plegat. Hi ha veus valencianes que poblen el món de la cançó amb força i que tenen una presència assegurada en el panorama actual, en uns casos de forma discreta i en uns altres prou consolidada. Parlem de Pau Alabajos (Torrent, l'Horta Oest), de Feliu Ventura (Xàtiva, la Costera), d'Andreu Valor (Cocentaina, el Comtat), de VerdCel (Alcoi, l'Alcoià), de La Gossa Sorda (Pego, la Marina Alta), d'Orxata sound system (València), d'Aspencat (Xaló, la Marina Alta), de Pep Botifarra (Xàtiva, la Costera), d'Eva Dénia (Gandia, la Safor), de Clara Andrés (Oliva, la Safor), de Miquel Gil (Catarroja, l'Horta Sud), de Mugroman (Xixona, l'Alacantí) i de molts altres que ens deixem al calaix. Un bon grapat de professionals valencians que canten en català com a opció i com a decisió. Perquè és normal que vulguen ser normals.


 




I tot això sense oblidar que venim d'un silenci antic i molt llarg en què el mestratge de Raimon i d'Ovidi Montllor ha amerat sàviament les veus més noves. El panorama actual ens assegura una música normal? Ens assegura una normalitat lingüística en l'àmbit de la música en català al País Valencià? Hem pujat un graó més en l'escala que ens allunya de la minorització lingüística? O és tan sols un miratge més en un món sense televisió en la llengua pròpia en l'era d'Internet? Massa preguntes que no poden deixar que ens guanye el silenci.

També podeu consultar






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada