dilluns, 1 de novembre de 2010

La vespra de Tots Sants

La vespra de Tots Sants

Entrar al Cementeri vell d'Elx per la porta de davant, per la porta principal, s'assembla molt a fer un retorn a un món conegut, estàtic potser o amb pocs canvis, com a mínim graduals i tots previsibles. No sóc necròfil. Ni pensar-ho. Ni m'agraden especialment els cementeris. Però tampoc no m'espanten. M'agrada, això sí, venir amb ma mare al cementeri dels seus, dels meus i dels nostres. Fer una passejada de diumenge de matí, vespra de Tots Sants, de la mà de ma mare és deixar-se dur per una guia que explica qui hi ha en cada nínxol; és parar l'orella i deixar-la xarrar, deixar-la que et comente fil per randa per què la tia Trinitat no està soterrada amb el seu tio Gasparet, el germà de son pare, el meu iaio Pepe. Escoltar-la és assaborir les històries de la família, dels morts, sí, i també dels vius. El seu relat t'informa quin dia féu el dia que faltà Jeroniet, de qui és germà o cunyada o nora o fillol el Valero de la tercera filera.

Jo m'he assabentat de moltes coses del meu passat amb les visites que he fet al cementeri amb ma mare. I sempre que li preguntes, enfila l'agulla i et trau els parents que no coneixes: "Sí fill meu, sí, Sumpcioneta la Menora, la d'allà baix (o siga la de defora), la que vivia en la Foia, la que tenia dos filles que se'n vingueren a viure a les Portes Encarnaes". Jo em perd sempre i sóc incapaç de recordar, per exemple, de qui és filla, neboda o cosina Bàrbara, la que estudià amb mi a l'institut de Carrús.
Arrepleguem el ramell que tenia ma mare encomanat en la parada de davant de la porta principal. Al costat, al tocar de les flors vermelles, blanques, roses i morades exòtiques hi ha una parada de dàtils. Abans d’anar-me’n n’he de comprar.

- Hui fem el recorregut llarg o el curt?
- Com tu vulgues. Jo no tinc pressa. T'has deixat el dinar fet?
- No, però tenim temps. És diumenge i encara és enjorn.
- Vine, anem per aquí.

Només entrar girem a l'esquerra, passem per davant de la tia Josefina, la Torçua, la meua veïna de la infància. Està ella sola, perquè el seu home, el tio Manuel, és una mica més avant. No els pogueren soterrar a tots dos junts perquè es dugueren poc temps. Regles de la mort. Has de respectar el terminis. I qui té pressa, ja saps, o suma o se n'ix.

Enfilem pel carreret de la costera i ens trobem amb Paquita, la mare del meu amic Ximo. Quina llàstima! Com passa el temps. Plovia el dia que la soterraren. I com de sol que s'ha quedat l'home. Enfront mateix estan els pares del tio Blai. I allà davant el tio Gasparet. Pren el drap, neteja els esguits de la pluja i posa dintre de l'aigua una aspirina. Abans era l'okal. Marededéusenyor! L'okal! Te'n recordes? Ara ja no n'hi ha, però tant se val, l'aspirina fa la mateixa faena, fa que les flors duren una mica més de temps. I ja que el ramell és tan nou i tan polit, paga la pena que dure uns dies més en millors condicions.
- Escolte, que em pot ajudar? És que no arribe allà dalt.
- Mon fill l'ajuda ara mateix. Passa-li el drapet per on et diga la dona.
- Quin nínxol és?
- El de dalt de tot, el de les clavellines encarnaes i blanques.
- Moltes gràcies, jove.
- De res, senyora, hi ha coses que no costen gens de fer. Que tinga un bon dia.

Sempre ve de gust que et diguen jove. Ja hem arribat a la pujada, dos escalons i ja hi som. Els iaios, la germaneta de la mare, la meua germaneta. I el tà. La seua família, la meua, la nostra. I el tà, sobretot el tà. Ja fa vuit anys, però el veig com si fóra ahir. Un mig somriure, una mirada callada, unes paraules discretes. Pren, vés a per aigua, que canviarem les flors. I ara a fer cua a la font. Quin dia de diumenge de matí més bo. Quin sol després de la pluja. No voldrà omplir tot el poal, veritat? Que tots tenim pressa! Que em deixa que òmpliga la botelleta? Escolte, faça el favor, que jo m'he posat a la cua com tots. És que hi ha gent desconsiderada. Passe vosté davant, jove, que només porta un recipient xicotet. Ja ho deia jo, que sempre ve de gust que et diguen jove.


Ara passarem a vore els germans de la iaia Rafaela, els Pallús; són allà davant, en la part nova del cementeri. Com la part nova? Sí, és una part que afegiren més tard, ans de fer el Cementeri nou. Espera que no els trobe, deuen ser per aquí. Busca una làpida blanquinosa o com a mínim clareta. No, són allà, a l'altre costat. Passa-hi el drapet. Els seus iaos que ja no recorde ni com es diuen, quina mala memòria la meua. La iaia que està soterrada allí però que no té el nom en la làpida. I mira, ací al costat està soterrat el nebot del tio Blai. Només tenia vuit anys, acabava de fer la comunió. Son pare el matà sense voler fent recular el tractor. Quina mala sort. El pobre xiquet estava jugant i son pare no el veié, passà amb el tractor per damunt sense adonar-se'n i el pobre no sobrevisqué. Una desgràcia per a tota la família. Una criatura.

Vine que anirem a vore els meus cosins. Teresa. Fa impressió vore una persona amb els mateixos cognoms que la mare. Ací prop també estan la tia Sumpcioneta i l’home, Tomàs, els nostres veïns del carrer. Aquests sí que els conec. Ara trenquem per l'altre carrer, cap a la dreta, cap al nínxol de la iaia Anna Maria, la mare del tà. El dia que faltà la iaia Anna Maria el recorde vagament. Però a ella sí que la vaig tractar. Venia un mes de cada cinc a viure a casa nostra. Anava rodant per cals fills. Tenia la mirada del tà i el posar de la tia Encarna.
El Cementeri vell és com un poble on la gent difícilment es canvia de casa. Tots hi viuen, com qui diu, sempre al mateix lloc i la població té un creixement controlat. No hi ha ni edificis massa alts ni urbanitzacions que hi facen lleig. I quan vols trobar-hi algú és fàcil de buscar. Sobretot si hi véns amb una bona guia. Hem vist els cognoms de la família: Esclapez, Tarí, Valero, López, Segarra, Escolano, Sempere, Anton, Campello. I els dels poble: Brotons, Sepulcre, Candela, Mora, Coves, Sansano, Roman, Serrano, Torres, Oliver, Bru, Espinosa, Macià, Selva. La gent, la que ve de visita al cementeri, parla valencià. Se sent parlar valencià per tot arreu. Però només hem vist una làpida en valencià: la dels de casa nostra. Per què no n’hi ha més? Ni tan sols els rètols dels carrers, que acaben de posar, estan en valencià! Deuen ser manies meues, que em faig preguntes amb respostes massa fàcils de saber. O deu ser cosa del dia, la vespra de Tots Sants combina tristesa i alegria a parts iguals.
El mestre Joan Solà ens va deixar fa pocs dies, vespres de Tots Sants, com si sabera que la vida s’acabava a la fi de mes. Ell ho sabia, se’ns acomiadà en l’últim article que escrigué per a l’Avui. Hi digué adéu i gràcies. Tan dignament, sempre. Tot un cavaller. Tots els mesos s’acaben cap al 30 o cap al 31, però l’endemà en comença un altre. Siga amb nosaltres o sense. Demà ja no tindrem Solà entre nosaltres, però tindrem les paraules que ens deixà, que no és poc. De la mateixa manera que els nostres que falten romandran entre nosaltres mentre tinguem memòria. Eixim del cementeri, ara que encara podem. Que tingueu un bon dia de Tots Sants. Quin sol més bo que fa, xe!

3 comentaris:

  1. M'ha emocionat, Josep. Sempre és gratificant evocar altres temps que ens ensenyen i que conformen la nostra realitat més propera, la nostra cultura de poble. L'enyorança dels que ens han precedit i hem estimat també és un al·licient que ens ajuda a assaborir el gaudi dels que encara hi som.

    Tots van passant, i com que no podem recuperar res del més enllà, conservem, doncs, les paraules, com ens ha llegat el Mestre Solà. La llengua i el País romandran.

    TONI TERUEL

    ResponElimina
  2. Deliciós, més enllà de llengües i països...

    ResponElimina
  3. Xè tros i monyato de defora: m'has posat la pell de gallina! Que tinc els besavis i els avis soterrats al Cementeri Vell d'Elx i la part més recent ja al Cementeri Nou de la Penya Des Àguiles amb vistes a tot el Camp d'Elx.
    Ma sogra Maria la Tessa, també Premsa, filla de Jeroni el de l'Ermita, d'Asprella i casada a la Baia, amb Vicent el Ronco, em feia fer el recorregut des de la seva rebesàvia nascuda a la primeria del segle XIX fins ara. I em parlava d'anècdotes d'un i cadascun com si estigueren encara vius.

    I la catèrvè d'amis, coneguts i saludats que tinc soterrats aquí.

    Sabies que el meu oncle-avi era "suterraor" d'aquest cementeri i que el meu avi Quito l'ajudà de tant de mort que hi hagué l'any del Grip, el 1918.

    Un dia ens juntem i continuem aquesta xarrola perquè m'interessa, mestre!

    ResponElimina