divendres, 7 de gener de 2011

Qui no vol sentir-se «a gust amb la vida»?


Anna Gavalda, A gust amb la vida, Edicions 62, Barcelona, 2010
Lectures d’oci, lectures de Nadal entre mossegades de torró i bocins de tortell de reis. Una que fa tenir bon gust de boca. Tres germans, en Simon, la Garance i la Lola, de camí cap a la boda d’un familiar canvien de pensament i improvisen una escapada per anar-se’n a buscar el germà xicotet, en Vincent, a qui necessiten per completar el cercle màgic d’una relació insubstituïble i eterna com és la fraternal. La novel·la és de lectura fàcil, amena, engrescadora. De fet, és una lectura d’unes quantes hores; lectura plaent que et demana passar de pàgina i saber què vindrà després del que acabes de llegir. Sentiments de germanor, mirades entre germans que no necessiten paraules per dir-se les coses. Probablement el que millor resumeix l’ambient que es viu com a lector és allò que el germà gran diu respecte a la visió que la seua dona té de la relació dels quatre germans. «Ens veu diu en Simon, si fa no fa, o amb unes paraules semblantscom si tots quatre ens trobàrem a l’escola a l’hora del pati, de gresca, bromes, riures, malifetes, complicitats, tot de jocs en els quals no hi cap ningú més perquè no necessitem a ningú més».
La Garance fa de narradora, és una jove despreocupada, sense lligams emocionals seriosos fora dels germans i els pares, ocupada a divertir-se, beure, jugar fort a les cartes, festejar i pensar poc en el futur. La Lola, la germana assenyada, té dues criatures i acaba de divorciar-se. En Simon és un bon jan des que va nàixer, un tros de pa amb tothom i sempre; és tan bo tan bo que sembla increïble que hi haja persones així. El seu perfil, però, és força versemblant. Treballa d’enginyer, té dos fills que s’estima i una dona de qui se sent enamorat des del primer dia. En Vincent, el xicotet, músic ocasional, malviu en un castell medieval, en un poble allunyat de tot arreu. No us he descobert res, perquè l’argument no desvetla cap misteri.
Un dels personatges millor retratats, a qui l’autora mostra conscientment antipàtic, és la Carine, la dona d’en Simon. A pesar d’aquesta pretensió, la Carine és sense cap mena de dubte un dels personatges més rics psicològicament en tota la novel·la: les seues reaccions són previsibles, les seues dèries són afeccions insuportables per a la resta de la humanitat, o siga per a tots els germans excepte el marit. No és, doncs, casual que Anna Gavalda l’haja recoberta dels atributs més estereotipats d’una cunyada odiosa i detestada. Encara que com a lector mai no ens resulte detestable, sinó, més aïna entranyable. En molts sentits, criticar la Carine és una de les raons que uneix els germans, amb l’ajuda dels silencis del marit i germà gran. ¿Qui no coneix un cunyat (o cunyada), propi o alié, que no siga, com a antagonista natural, objecte de comentaris còmplices, objectiu a abatre, diana de dards enverinats per part dels membres d’un clan en reunions familiars? Penseu-hi una mica. O potser ho heu sigut vosaltres mateixos, cunyats i cunyades que no encaixeu en una estructura cosida amb fils de matèria umbilical abans que vosaltres hi arribàreu i us apropiàreu de part de la vida d’algú sense demanar-ne consentiment. En qualsevol cas, el personatge de la Carine em sembla una creació genial. Un gran encert.
La trobada dels germans, les converses, els records de la infantesa, les diferències personals que els separen, les conviccions i comportaments que els uneixen, les emocions i llàgrimes compartides, tot està ben encastat en 144 pàgines divertides i emotives que es lligen en un alé. No obstant això, es tracta d’una estructura narrativa més elemental que la que l’autora construeix en Junts i prou (2004), una delícia argumental de sentiments solidaris, estimacions per damunt de les desgràcies, superacions vitals i vivències culinàries pastades en una cuina francesa a foc lent i d’una consistència extraordinària. La pel·lícula que se’n féu fou tan bona com la novel·la. L’altra obra d’Anna Gavalda que he llegit, El consol (2008), ofereix una complexitat argumental també força diferent a la que ens presenta ací. En aquestes dues novel·les anteriors, l’autora francesa fa un exercici creador molt més treballat, si més no m’ho sembla per la mena d’anàlisi de la realitat que hi fa, per la capacitat entrellaçar històries i personatges molt més perfilats que en A gust amb la vida.
Encara que no m’heu de fer molt de cas. Amb tota probabilitat, A gust amb la vida està pensada precisament com una història més desvestida de complexitat de forma intencionada, com si fórem nosaltres, lectors captius i captivats, viatgers convidats que acompanyem els quatre germans en una escapada de la quotidianitat i que es refugien en els llaços fraternals abans de retornar a la dura realitat, a la vida del cada dia per la supervivència personal, individual, sense els altres.
Anna Gavalda ha aconseguit la meua implicació com a lector en la història que conta. O és que ho fa bé com a escriptora (ningú no ho ha de dubtar) o és que sóc influenciable de mena. Potser són totes dues coses. Deixem les comparacions a banda. Un bon llibre és aquell que t’ajuda a estar «a gust amb la vida». Jo no m’hi he sentit decebut. Gens ni mica. Ans al contrari, he tingut tot el temps de lectura la sensació, l’agradable sensació, de sentir-me incorporat al ritme narratiu marcat des de les primeres pàgines, he somrigut amb els sarcasmes de la Garance, he admirat la delicadesa dels diàlegs. No està gens malament, de tant en tant, assaborir històries que et fan estar «a gust amb la vida».

2 comentaris:

  1. Jo no havia llegit res de l'autora, i aquesta obra em decebé molt. En la meua opinió, es tracta d'una narració breu allargassada per poder ser publicada en format novel·la. Hauré de llegir-me les obres anteriors per poder valorar millor l'escriptura d'Anna Gavalda.
    Salutacions

    ResponElimina
  2. Amiga Queti. Deus tindre raó. Jo també ho vaig pensar en algun moment, que era una obra "alimentícia" fins que en fera una a l'alçada de les anteriors. Però hi hagué una cosa que vaig valorar com a positiva: és diferent (totes les criatures d'un mateix autor ho són), és més lleugera, s'adiu més a una obra curta (potser estirada excessivament com tu dius), té l'atractiu de poder ser devorada en un bufit i gaudir del mos amb la immediatesa del plaer. I algunes vegades, llibres així, fa gust llegir-los, sobretot si busques passar-t'ho bé sense pensar-hi més. Com en les vacances de Nadal, després de gastar-te dos jornals i mig, d'haver fartat fins a l'infinit, d'haver deixat per a demà coses més serioses... Llig Junts i prou: canviaràs d'opinió sobre l'autora. N'estic segur.

    ResponElimina