I'm a beginner

I am a beginner. Enguany m’he matriculat en un curs d’anglés i he començat per les beceroles, pel principi del principi. Mai no n’havia fet cap. Ha sigut una decisió meditada, planificada, que fins i tot m’ha obligat a fer canvis en els horaris familiars i laborals. Vull dir, que m’hi he implicat de ple. O com a mínim aquesta és la intenció. N’estic content, satisfet. M’agrada la metodologia de la professora, la relació amb les companyes i els companys, el treball que hi fem. Si més no, ara per ara. Alguns professors ho passen malament quan fan d’alumnes i els que són de llengua ho solen passar prou malament quan aprenen una altra llengua que no és la seua. Això diuen. No és el meu cas.

Els professors de llengua sabem que la pràctica educativa, les teories pedagògiques i la lògica més evident recomanen que les classes de llengua es facen en la llengua que s’ensenya, és a dir que a l’aula es faça servir com a llengua vehicular la llengua objecte d’aprenentatge. No cal que el professor siga nadiu, n’hi ha prou que siga un bon docent, cosa que implica, entre altres qualificacions professionals, que siga un usuari expert molt competent en la llengua que ensenya. Els aprenents solen tenir opcions externes a l’aula d’escoltar textos orals molt diversos, textos i discursos parlats per nadius de tota mena, de procedències geogràfiques i culturals diferents, però necessiten un professor amb un model de llengua que els done les pautes de comportament lingüístic més adequades per a cada ocasió. I això només pot fer-ho una persona que guie els aprenentatges lingüístics amb l’autoritat d’una coneixença òptima de la llengua i d’una pràctica didàctica adequada. Són coneguts els casos, escassos però tristos per la singularitat i pel mal que fan, de professors de valencià que ensenyen en castellà. No és cap llegenda urbana: és de deveres i fan més mal que una pedregà.

My teacher is excellent. La meua profa, la teacher dels beginners, ens parla des del primer dia en la llengua d’aprenentatge, ens explica les coses de forma ben entenedora, alterna les pràctiques de les quatre habilitats comunicatives (cinc des que hi ha el MECR) de forma equilibrada i amb recursos diversos, insisteix en les pràctiques d’interacció oral i en la pronúncia adequada a l’estàndard britànic sense menystenir altres varietats diatòpiques i diafàsiques, fa referència a equivalències fonètiques de l’anglés amb les llengües primeres dels aprenents, valencià i castellà... Podem aprendre més anglés o menys, però us assegure que el que aprenem ho fem bé. 

Una altra cosa és la llengua de suport, la traducció de paraules o d’expressions. A la classe d’anglés aprenem que a windows és una ventana, que a sharpener és un sacapuntas i que nice to meet you és mucho gusto o encantado de conocerte. Entenc que no és una decisió premeditada de la professora, que és la seua forma natural de traduir de l’anglés, com ho ha fet sempre. Ella en fa la traducció a la seua llengua primera, a la de la majoria dels aprenents, d’altra banda. No és un retret personal, ni de bon tros. O potser sí que ho és, tant se val. Perquè, ¿quina és la llengua de referència per a la traducció en un context de llengües en contacte? La llengua majoritària, la minoritzadora, la llengua forta.

Si no m’enganye, en moltes escoles i instituts del nostre país aquesta pràctica és habitual, fins i tot en els casos que els alumnes siguen en un programa d’immersió o d’ensenyament en valencià. És lamentable, però és així. La llengua que serveix de reforç per a l’aprenentatge de l’anglés als centres educatius valencians és el castellà. Si més no de forma majoritària. M’agradaria equivocar-me, però dubte que la realitat s’allunye gaire del que acabe de dir. Perquè, ¿quina llengua de referència per a la traducció han emprat els professors d’anglés en la seua formació inicial? ¿A quina llengua traduïen quan eren alumnes i anaven a l’institut o a la universitat, a les acadèmies, a l’Escola Oficial d’Idiomes o als cursos que feien a l’estranger? I per descomptat, no és una qüestió de quina és la llengua primera del professor d’anglés, sinó quina llengua ha fet de coixí per als seus aprenentatges. Passa igual que quan alguns ens posem a multiplicar o a resar, si no hem fet la primària en un programa d’immersió. En quina llengua fem de forma natural 7x8=56? O millor dit, en quina llengua ens sabem la taula de multiplicar? I el Pare nostre? Jo, tot això, m’ho sé en castellà, en la meua llengua d’aprenentatge. Sé multiplicar en valencià, per descomptat, i si m’hi esforce, fins i tot podria resar en valencià. 

A la classe d’anglés, com a beginner de llengua primera valencià, em resistisc a aprendre que l’expressió de sorpresa really? siga ¿en serio? Hi ha alguna cosa que no hi encaixa. La meua ànima es decanta a identificar de forma natural un really?, amb entonació ascendent d’estranyesa, com a deveres? Tot açò m'ha fet pensar en un article de Quim Monzó que havia llegit feia temps i que tenia alçat en una carpeta de textos captivadors. Endreçat com sóc, fins i tot l'he trobat sense escorcollar gaire entre els plecs de la memòria, perquè en ca Internet no he aconseguit localitzar-lo. En aquest article, el senyor Monzó ja es lamentava l’any 1995 que els escolars catalans aprengueren anglés amb diccionaris de traducció anglés-espanyol. En faig un retall perquè en feu un tast.

 Estic totalment d’acord amb les paraules d’en Quim Monzó. Malgrat el temps que ha passat d’ençà la publicació de l’article (16 anys, la vida d’un adolescent, tota una generació d’escolars) el contingut encara és actual. ¿Què en diria la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, de tot plegat? No és el cas. A casa nostra només es poden comprar diccionaris de traducció anglés-castellà o anglés-català (i d’altres llengües, és clar). Que jo sàpia, encara no hi ha diccionaris English-Valencian / valencià-anglés. Però si les autoritats de la Xene (llegiu txene, si no sou apitxats) s’assabenten que algun docent recomana als alumnes un diccionari d’English-Catalan / català-anglès a més d’un li pot fer un mal de ventre tan gran que seria capaç d’enviar un estol d’inspectors a reprovar els mestres que gosen esmentar la paraula català a classe de forma tan impúdica i sense avergonyir-se’n. En qualsevol cas, si a la classe d’anglés s’aprén que a milkman és el lechero i a doctor és el médico o la médico, ¿en quina llengua es deuen comprar els diccionaris de traducció els alumnes valencians, si és que se'ls compren? ¿En quina llengua traduiran quan seran més grans? ¿En quina llengua llegiran la literatura escrita originalment en anglés si opten per una traducció? ¿I en quina llengua ensenyaran als seus alumnes si esdevenen professors d'anglés? Un peix que es mossega la cua. 

 Sort que alguns alumnes dels programes d'ensenyament en valencià i d'immersió deuen haver tingut professors d'anglés que els han ensenyat que Shakespeare escrigué una obra anomenada Hamlet, en la qual apareix unafrase cèlebre, senzilla, difícil d'oblidar i d'un significat més profund que el que molta gent pensa: «To be, or not to be: that is the question» o siga, «Ser o no ser: aquesta és la qüestió». És molt senzill: aquesta és realment la qüestió, o ser o no ser.