dilluns, 5 de novembre del 2012

Sexe tàntric: píndoles contra la submissió lingüística



(Títol alternatiu: Amants del sexe tàntric)

A/a Lliris Picó


fragment de l'article

Benvolguda Lliris,


 Fa uns dies vas publicar l’article “Submissió lingüística: un plaer quasi orgàsmic” en el qual comentaves de forma irònica i molt atractiva les vinculacions de la ignorància amb els prejudicis lingüístics, molt especialment els arrelats entre alguns pares (i mares) dels alumnes que assisteixen als centres educatius valencians. He de dir-te que m’agradà la forma com tractares la qüestió, expressada amb delicadesa, sense deixar de banda la seriositat que mereix el tema, sense dramatitzar excessivament i amb una oposició ferma envers els comportaments més necis i destarifats.

         Hi ha, però, un altre aspecte de l’article que m’ha impel·lit a adreçar-te aquest escrit perquè m’ateny personalment (o hauria de dir professionalment?). Per què una part del professorat que fa servir el valencià en les seues aules canvia de llengua en les reunions de tutoria? És realment una mostra de submissió lingüística? És una deferència envers les famílies dels alumnes perquè no coneixen prou bé la llengua? Es pot entendre una actitud de deferència com a submissió lingüística? És moralment defensable la utilització del valencià en una reunió on és possible que hi haja gent que no l’entenga “completament”? Poden els pares i les mares adduir desconeixement de la llengua i exigir que la reunió es faça en castellà? Estan obligats els tutors i tutores a utilitzar el castellà en les reunions de tutoria amb les famílies? Són uns desconsiderats els professors que parlen en valencià en les reunions de tutoria amb les famílies? Són uns maleducats?

         No puc respondre totes aquestes preguntes, que d’altra banda m’he fet jo mateix i que ningú no m’ha demanat que responga. O potser sí. No ho sé. Ara bé, sí que puc dir que fer les reunions de tutoria en valencià a la ciutat d’Alacant, als centres de secundària d’Alacant, és possible. Jo no sóc exemple de res, ni  represente cap tendència, només em represente a mi mateix. 

         A mitjans d’octubre se sol fer la primera reunió de tutoria. Feia temps que no era tutor. Enguany ho sóc. Sóc tutor d’un grup de segon d’ESO en un centre on els alumnes que hi assisteixen no són precisament d’origen valencià (o alacantí, tant se val). De fet, en la reunió de tutoria em vaig sentir incialment com si fóra davant una classe de valencià per a adults estrangers. No et negaré, Lliris, que no em vaig plantejar la pregunta de què fer si em deien que no m’entenien. És una qüestió que moltes persones duem a la motxilla dels dubtes, perquè hem passat per aquesta situació moltes vegades i hem tingut experiències de tota mena. Les desagradables pesen més.

Tenir dubtes no vol dir, però, “mostrar-los” davant de tothom. Ni tampoc vol dir no tenir resposta. Per això la primera cosa que vaig fer fou “no preguntar” si m’entenien. Era jo qui convocava la reunió, és el meu espai de treball, l’àmbit que jo controle, el lloc om em sent segur i còmode. A més a més, tinc clar que represente, ara sí que represente alguna cosa, una persona amb ascendència (poca o molta) sobre els alumnes i que transmet unes normes d’ús lingüístic que arriben a algun lloc. Això era (és) el que jo volia transmetre en aquella reunió, que el codi lingüístic no (era) és un impediment perquè ens comunicàrem, perquè tractàrem els assumptes que atenyien els seus fills i els meus alumnes.

 La comunicació fou fluida i multidireccional, amb dues llengües vehiculars, la dels pares i la meua, i això no impedí que ens entenguérem, que la informació arribara amb efectivitat i que prenguérem acords respecte als compromisos envers el que realment importava, la formació dels alumnes. La llengua, la meua llengua, no fou motiu de cap comentari en cap moment, ni tan sols en acabar la reunió, quan diversos pares i mares em demanaren privadament amb accent colombià, equatorià, búlgar i castellanomanxec “notícies específiques” sobre els seus fills.

 Lliris, com bé saps, Alacant és una ciutat incòmoda per a viure en valencià, però no és una ciutat diferent a moltes altres del nostre país. Els meus alumnes (alumnes d’un centre amb un programa d’incorporació progressiva per davall dels mínims, o siga, dels que són d’”obligado cumplimiento”; llegiu “cumplo y miento”) no són tan diferents dels d’altres ciutats, i els pares i les mares tampoc. De fet, els meus alumnes són els nous valencians, els nous alacantins, i han de saber, amb l’exemple, que el valencià “no és un problema”, que el valencià és una llengua i que val per a tot, també per a parlar amb els seus pares. Això ho sabem totes les persones que un bon dia “descobrírem” que el valencià “s’entenia”, que era “comprensible” per a un parlant de castellà. Una altra cosa és que els qui vivim en valencià (els qui volem viure en valencià) utilitzem estratègies comunicatives per a fer-nos entendre amb més facilitat en contextos adversos. Però això són figues d’un altre paner.

     Si la submissió linguística (dels altres) és un orgasme per als que tenen comportaments maleducats, el sexe tàntric ha de ser una guia de conducta assertiva per a les persones que creiem en la complicitat de les relacions interpersonals, en la dignitat dels individus, en la dignificació de les opcions personals i col·lectives, també en qüestions lingüístiques. Amb més ironia que jo, tu també ho deies: sense dignitat, què podem ensenyar als nostres alumnes?

 

5 comentaris:

  1. Benvolgut Josep,
    Vull agrair les teues paraules sobre la meua última columna i vull agrair-te, sobretot, la visió que aportes en la teua entrada com a professional de l'ensenyament en valencià. La veritat és que en els meus escrits sovint partisc de les experiències personals i t'he de dir que pel que fa a l'ús del valencià en les reunions de pares, m'he trobat de tot. Una de les meues filles estudia al col·legi el Romeral d'Alcoi i el meus dos fills xicotets van a l'Alamzara de Sant Vicent i el major estudia al Gaia i la diferència entre un col·legi i els altres (i clar està entre una Comarca i l'altra...) en ocasions ha sigut molt gran. De fet, els meus fills xicotets han tingut mestres que no s'han plantejat mai fer una reunió de classe en valencià, directament l'han feta en castellà i si algú (jo) els ha dit alguna cosa, de seguida han tirat mà del pobre argument de la majoria que no el parla i m'han deixat clar que si hi ha un dret lingüístic que es pot vulnerar és el del valencians. Crec que actituds com la teua no és que siguen les més valentes (que també), sinó que són les més raonables i les més positives per als nostres fills i per a les mares i els pares (que no en són pocs, n'estic segura) que pretenen que els seus fills visquen l'ensenyament bilingüe amb normalitat.
    Prenc nota del teu consell. El que passa és que no sé si tinc paciència per a allò del tantra...
    Una abraçada.
    Lliris

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la teua resposta. I moltíssimes gràcies pels escrits que publiques en la premsa: fas servir un to que valore molt positivament, sense estridències, però amb contundència. Enhorabona. Com dic, hi ha experiències per a tots els gustos, de més positives i de més negatives. Jo n'he tingut de tots els colors, però vull pensar que les positives pesen més a l'hora de valorar les forces en un equilibri incert. I pel que fa als consells... són per a no fer-ne cas! A cada u li va bé una cosa i ha de trobar el seu punt. En el tantra també. Una abraçada.

      Elimina
  2. Josep M.,
    Enguany vaig tenir una experiència molt incòmoda amb un pare que, irònicament, em va insinuar que no entenia el valencià. Un pare que, per cert, m'entenia perfectament. Vaig continuar en valencià durant la reunió i no hi va haver cap problema. És molt dolorós i sacrificat pel col·lectiu de professors valencians haver de suportar aquestes actituds intolerants, però hem de perseverar en el nostre capteniment, perquè és legítim i, a més, necessari, si volem que el valencià continue present en zones on és gairebé absent, en nom de la llibretat d'expressió, de la democràcia i de la diversitat.

    Bones festes nadalenques!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al final de la correguda del que es tracta és de ser fidel a tu mateix i si a algú no li agrada, què hi hem de fer? Podem parlar-ne, que per això ens agrada el diàleg, però no renunciar-hi.
      Gràcies pel comentari. Salutacions festives, Juli.

      Elimina
  3. Josep,
    estic totalment d'acord en què no preguntares si podies o els importava que parlares valencià en una reunió convocada per tu. Tens tot el dret de parlar la teua llengua i només de fer la pregunta ja està tractant al valencià amb inferioritat i amb aquestes actituts com la teua de tractar el valencià amb naturalitat és com podem combatre la diglòssia. Segurament les famílies de fora o les castellano parlants, i que s'esveren tant quan algú parla valencià en públic, si anaren a un altre país, no es plantejarien mai exigir-li al professor en qüestió que no parlés la seua llengua.
    Molt interessant el teu blog! Marta

    ResponElimina