Sexe tàntric: píndoles contra la submissió lingüística

(Títol alternatiu: Amants del sexe tàntric)

A/a Lliris Picó

fragment de l'article

Benvolguda Lliris,

 Fa uns dies vas publicar l’article “Submissió lingüística: un plaer quasi orgàsmic” en el qual comentaves de forma irònica i molt atractiva les vinculacions de la ignorància amb els prejudicis lingüístics, molt especialment els arrelats entre alguns pares (i mares) dels alumnes que assisteixen als centres educatius valencians. He de dir-te que m’agradà la forma com tractares la qüestió, expressada amb delicadesa, sense deixar de banda la seriositat que mereix el tema, sense dramatitzar excessivament i amb una oposició ferma envers els comportaments més necis i destarifats.

         Hi ha, però, un altre aspecte de l’article que m’ha impel·lit a adreçar-te aquest escrit perquè m’ateny personalment (o hauria de dir professionalment?). Per què una part del professorat que fa servir el valencià en les seues aules canvia de llengua en les reunions de tutoria? És realment una mostra de submissió lingüística? És una deferència envers les famílies dels alumnes perquè no coneixen prou bé la llengua? Es pot entendre una actitud de deferència com a submissió lingüística? És moralment defensable la utilització del valencià en una reunió on és possible que hi haja gent que no l’entenga “completament”? Poden els pares i les mares adduir desconeixement de la llengua i exigir que la reunió es faça en castellà? Estan obligats els tutors i tutores a utilitzar el castellà en les reunions de tutoria amb les famílies? Són uns desconsiderats els professors que parlen en valencià en les reunions de tutoria amb les famílies? Són uns maleducats?

         No puc respondre totes aquestes preguntes, que d’altra banda m’he fet jo mateix i que ningú no m’ha demanat que responga. O potser sí. No ho sé. Ara bé, sí que puc dir que fer les reunions de tutoria en valencià a la ciutat d’Alacant, als centres de secundària d’Alacant, és possible. Jo no sóc exemple de res, ni  represente cap tendència, només em represente a mi mateix. 

         A mitjans d’octubre se sol fer la primera reunió de tutoria. Feia temps que no era tutor. Enguany ho sóc. Sóc tutor d’un grup de segon d’ESO en un centre on els alumnes que hi assisteixen no són precisament d’origen valencià (o alacantí, tant se val). De fet, en la reunió de tutoria em vaig sentir incialment com si fóra davant una classe de valencià per a adults estrangers. No et negaré, Lliris, que no em vaig plantejar la pregunta de què fer si em deien que no m’entenien. És una qüestió que moltes persones duem a la motxilla dels dubtes, perquè hem passat per aquesta situació moltes vegades i hem tingut experiències de tota mena. Les desagradables pesen més.

Tenir dubtes no vol dir, però, “mostrar-los” davant de tothom. Ni tampoc vol dir no tenir resposta. Per això la primera cosa que vaig fer fou “no preguntar” si m’entenien. Era jo qui convocava la reunió, és el meu espai de treball, l’àmbit que jo controle, el lloc om em sent segur i còmode. A més a més, tinc clar que represente, ara sí que represente alguna cosa, una persona amb ascendència (poca o molta) sobre els alumnes i que transmet unes normes d’ús lingüístic que arriben a algun lloc. Això era (és) el que jo volia transmetre en aquella reunió, que el codi lingüístic no (era) és un impediment perquè ens comunicàrem, perquè tractàrem els assumptes que atenyien els seus fills i els meus alumnes.

 La comunicació fou fluida i multidireccional, amb dues llengües vehiculars, la dels pares i la meua, i això no impedí que ens entenguérem, que la informació arribara amb efectivitat i que prenguérem acords respecte als compromisos envers el que realment importava, la formació dels alumnes. La llengua, la meua llengua, no fou motiu de cap comentari en cap moment, ni tan sols en acabar la reunió, quan diversos pares i mares em demanaren privadament amb accent colombià, equatorià, búlgar i castellanomanxec “notícies específiques” sobre els seus fills.

 Lliris, com bé saps, Alacant és una ciutat incòmoda per a viure en valencià, però no és una ciutat diferent a moltes altres del nostre país. Els meus alumnes (alumnes d’un centre amb un programa d’incorporació progressiva per davall dels mínims, o siga, dels que són d’”obligado cumplimiento”; llegiu “cumplo y miento”) no són tan diferents dels d’altres ciutats, i els pares i les mares tampoc. De fet, els meus alumnes són els nous valencians, els nous alacantins, i han de saber, amb l’exemple, que el valencià “no és un problema”, que el valencià és una llengua i que val per a tot, també per a parlar amb els seus pares. Això ho sabem totes les persones que un bon dia “descobrírem” que el valencià “s’entenia”, que era “comprensible” per a un parlant de castellà. Una altra cosa és que els qui vivim en valencià (els qui volem viure en valencià) utilitzem estratègies comunicatives per a fer-nos entendre amb més facilitat en contextos adversos. Però això són figues d’un altre paner.

     Si la submissió linguística (dels altres) és un orgasme per als que tenen comportaments maleducats, el sexe tàntric ha de ser una guia de conducta assertiva per a les persones que creiem en la complicitat de les relacions interpersonals, en la dignitat dels individus, en la dignificació de les opcions personals i col·lectives, també en qüestions lingüístiques. Amb més ironia que jo, tu també ho deies: sense dignitat, què podem ensenyar als nostres alumnes?

 

Molt atentament, un amic

Josep M. Escolano



Informacions relacionades amb el tema

• Federació Escola Valenciana
• De l'Horta estant (bloc de Ferran Suay)
• Sortir de l'armari lingüístic
• Entrevistes per la llengua (vídeo)
• Intervenció psicològica sobre els hàbits lingüístics
• Tallers per la llengua
• Una visió humorística, i realista (vídeo)

Un mampirlà com el braç

La meua paraula de l'Alcover-Moll

graons amb mamperlans

Obrir les pàgines de l'Alcover-Moll (el Diccionari català-valencià-balear, el DCVB) ha estat sempre un plaer gratificant. L'edició en paper, una gran satisfacció. L'edició en línia, un goig a l'abast d'un clic. Hi ha paraules que hi he cercat perquè són exclusives del meu poble (Elx) o de la meua comarca (el Baix Vinalopó), i me n'he sentit orgullós de trobar-les-hi documentades. 

La paraula que vull aportar hui és mamperlà, un mot que pot semblar molt específic (el podeu trobar al Diccionari de la llengua catalana de l'IEC). Un mot que per ventura ha caigut en desús, fora dels àmbits de la construcció i la fusteria. El mamperlà és el llistó de fusta que es col·loca en l'aresta del graó de les escales d'una casa. A ma casa, mon pare, obrer, sempre havia dit mampirlà, una variant que no documenta el DCVB. El bon home tenia una dita ben bròfega: "Eixe!, eixe té un mampirlà com el braç!". Un significat ben explícit: l'enginy de la saviesa popular enfilat a les bastides.

Altres referències i documentació

• Descripció tècnica: mamperlà
• Joan Veny, en Llengua històrica i llengua estàndard (Universitat de València, 2001), comenta com la paraula mamperlà perd la marca de dialectal per a esdevenir part del lèxic general de llengua. 
• Emili Casanova, en Actes del Dotzè Col·loqui de llengua i literatura catalanes, (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003), documenta la paraula mamperlà com a aragonesisme.

Enric Valor: valor 101

Foto cedida per Vicent Brotons

L'any 2011, l'any passat, el senyor Enric Valor hauria fet 100 anys si encara haguera viscut. L'any passat fou un any de commemoracions a propòsit de la figura de l'escriptor de Castalla, l'escriptor valencià que ens transmeté una visió del món tan pròxima en la identitat més nostrada com carregada de valors universals. Enguany, en una proposta que esperem que esdevinga tradició, el Centre Cultural Castellut i l'Ateneu Cultural Republicà de Petrer, i el cap visible de tot plegat, Vicent Brotons, han organitzat per segon any consecutiu l'ascens a l'alt de Guisop, al capdamunt del Mas de Planisses. Ja sabeu, Catí en amunt, el Maigmó esplendorós, a la vora de la serra del Sit.

Hem començat la pujada al cim ben enjorn, abans que eixira el sol. A trenc d'alba ja hi érem, a l'alt de Guisop. Cap a llevant, un sol diligent i camaleònic ens ha esclarit el cel del nou dia i ens ha esbandit les mirades lleganyoses. Amb la llum del sol hem pogut comprovar que el grup el formàvem una seixantena llarga de persones. Gent de procedències diverses: de la Ribera, de l'Horta, de la Safor, de l'Alcoià, del Comtat, de les Valls de Vinalopó, del Baix Vinalopó, de tot arreu. Gent de tot arreu unida per l'estima envers l'obra i la figura d'Enric Valor.

Hi ha hagut temps per a assaborir el gust pel paisatge, les xarrades orejades entre els excursionistes, el parlament de Vicent Brotons, les lectures de passatges de l'obra valoriana, el brindis amb herbero i amb cava en honor del senyor Valor. Per molts anys.

Una selecció de fotografies

Els vídeos amb lectures de l'obra valoriana

Paraules de salutació al grup que ha fet l'ascens a l'alt de Guisop, al capdamunt del mas de Planisses, el dia de la commemoració del 101 aniversari del naixement d'Enric Valor, a càrrec de Vicent Brotons, organitzador amb tots els reconeixements merescuts per la iniciativa.

Lectura a càrrec de Josep Daniel Climent, en commemoració del 101 aniversari d'Enric Valor, celebrat a l'alt de Guisop, al capdamunt de Planisses.  Disculpeu el soroll del vent ambiental.

Lectura d'"El gegant del romaní", a càrrec de l'escriptor Leandre Iborra. En commemoració del 101 aniversari del naixement d'Enric Valor, a l'alt de Guisop, al capdamunt del mas de Planisses, paisatge valorià. Disculpeu el soroll del vent ambiental.

Lectura de Vicent Brotons a l'alt de Guisop, al capdamunt de Planisses, en commemoració del 101 aniversari del naixement d'Enric Valor.

Brindis en honor del 101 aniversari del naixement de l'escriptor Enric Valor, a càrrec de l'escriptor suecà Víctor Labrado.

Una ocasió magnífica per a rellegir L'ambició d'Aleix, La idea de l'emigrant o les magnífiques Rondalles valencianes. L'any que ve, al mateix lloc, el mateix dia i a la mateixa hora.

Notícies relacionades

• Una marxa fins a l'alt de Guisop en memòria d'Enric Valor (Vilaweb, 21-08-2012)
• Levante-EMV (21-08-2012)
• Información d'Alacant (22-08-2012)
• Fotos del mur de Facebook de Vicent Brotons
• Fotos del mur de Facebook de Josep Daniel Climent
• Homenatge en xarxa a Enric Valor #100anysdevalor (Unentretants, 22-08-2011)
• Blogs participants "Homenatge en xarxa Enric Valor" (Unentretants, 22-08-2011)
• Homenatge muntanyenc a Enric Valor en el seu centenari (Vicent Brotons, 22-08-2011)
• El valor dels paisatges (CanalNou, 2011)
• Josep Daniel Climent: "Cent anys d'Enric Valor" (Vilaweb, 22-08-2011)

Qui vol fer un curs d'estiu?

Negatiu i positiu. Un curs d'estiu pot ser l'activitat acadèmica més ensopida que pugueu imaginar. Deveu haver-ne conegut més d'un. Després de nou mesos de faena sense aturar, al mes de juliol abelleix més ser a vora mar que en una aula. La platja, la cervesa, un llibre arrebossat d'arena, la festa, la bona companyia... Qui deu voler fer un curs d'estiu quan l'alternativa és força més atractiva? Deu ser per això que els organitzadors del curs La competència digital a l'escola: realitat o ficció, dirigit magistralment per Sandra Montserrat i Pep Hernàndez (Universitat d'estiu Rafael Altamira de la Universitat d'Alacant) han fet una reflexió ben assenyada a l'hora de plantejar dos dies de treball perquè realment foren atractius. Us puc ben dir que l'han encertada.

Esperit de col·laboració. Podreu pensar que jo hi tinc algun conflicte d'interessos, perquè hi he participat com a ponent. Potser. Però només potser, perquè el cas és que he tingut l'oportunitat d'assistir a gairebé totes les ponències i tallers i he comprovat que la qualitat de les aportacions mereixien l'atenció d'un públic interessat i participatiu. No és gens fàcil mobilitzar 150 persones (no en cabia a la sala ni una més) els dies 26 i 27 de juliol per a parlar d'experiències escolars relacionades amb la competència digital. Realment, cal que hi haja una bona motivació, més enllà de la certificació dels crèdits o de les hores de formació, per a engrescar-se en un curs d'estiu com aquest.

La participació de tothom amb aportacions ben assenyades en la taula redona i en l'avaluació final és el millor exemple que corrobora la implicació dels ponents, organitzadors i assistents en uns continguts que han suscitat controvèrsia, addiccions i alhora preocupacions al llarg dels dos dies. Com la vida mateixa. Res no és blanc ni negre i l'escala de grisos és un dels millors llocs on situar-se quan es parla d'educació, quan es tracta d'ensenyar i d'aprendre, quan el que volem és, com diuen els savis, "que els alumnes siguen feliços", perquè només així farem que nosaltres, els docents, també ho siguem i ho siguen alhora les famílies. 

Contingut i continent. Sandra Montserrat i Pep Hernàndez van preparar un menú ben assortit, divers i alhora consistent, i sobretot coherent. Les xarxes socials a l'aula, la competència oral, el treball per projectes, les experiències de ràdio o de premsa com @live, la integració de les TIC al currículum, la promoció de la lectura, l'avaluació dels centres (i de l'escola valenciana) basada en el sistema d'indicadors. Tot un rebost on hem pogut assaborir les millors menges i nodrir-nos sense embafar-nos i sense que rebutjàrem cap plat per manca de preparació o de presentació. I els ponents i les ponents? Imponents! (deixeu-me a mi fora, si us plau!). Us remet al programa que teniu més amunt si en voleu més detalls.

Ennuvolats. Hi hagué qui seguia les sessions a distància. Twitter esdevingué l'aliat per a la comunicació en la xarxa, amb piulades de suport, amb comentaris i crítiques constructives a les aportacions de ponents i assistents. Una pantalla reproduïa mitjançant el flux de dades (o streaming) les aportacions de les piulades. Twitter ens tingué informats i connectats a tothora i a tothom. Una idea tan encertada com celebrada, i amb aportacions que feren de la immediatesa un valor afegit impagable. Podeu consultar el hastag del curs: #CDERF12.

Autocrítica. La relació entre aprenentatge de la llengua i la literatura i l’aplicació de les TIC no ha sigut motiu de discussió. Si més no, no ha sigut un tema que s’hi haja tractat de forma directa. Per ventura perquè ha sigut l’eix del curs, sense cap mena de dubte. Ha planat en totes les ponències, en els tallers i en la taula redona. Potser aquesta és la millor manera de fer que una qüestió siga normal: que s’hi tracte a tothora sense necessitat d’esmentar-la contínuament. S’hi han deixat molts temes sense tocar, òbviament. El format del curs s’hi ha ajustat prou als objectius previstos. Potser ens queda per aprofundir de forma puntual i exhaustiva de quina manera les TIC afavoreixen, s’imbriquen i revitalitzen les bones pràctiques educatives des de la perspectiva d’una llengua minoritzada en una situació de conflicte lingüístic. No s’hi insisteix mai prou.

Realitat digital versus realitat augmentada. La competència digital a l'escola no és cap ficció: és una realitat. Els professionals de l'ensenyament s'hi han implicat, ens hi hem implicat, perquè és una necessitat, perquè és una eina potentíssima que ens ajuda a fer la nostra faena millor cada dia. Les TIC no faran (no fan) que l'ensenyament siga millor, són les bones pràctiques educatives dels docents que incorporen les TIC les que faran i fan que els alumnes aprenguen més i millor, o si voleu, que "siguen més feliços". I d'això, els que estan i estem vinculats a l'escola que ensenya en valencià, en saben/sabem una miqueta. O com a mínim ho intentem.

Final. Els docents de l’escola valenciana encaren, encarem, la realitat de les aules amb esperit de col·laboració, amb la formació continuada i de qualitat que l’ha caracteritzada des dels començaments, amb l’esperit crític envers tot el procés, administració, gestió de centres i pràctiques d’aula, amb la il·lusió de les bones pràctiques educatives. Si no defallim, malgrat tots els inconvenients del sistema i malgrat les circumstàncies, reeixirem amb força. Tenim un capital humà amb els ulls i les ments ben oberts. I mirem cap avant sense perdre la consciència d’on venim i on volem aplegar.

Aportació personal. Podeu consultar la meua contribució al curs La competència digital: realitat o ficció en aquest enllaç: Promoció de la lectura i TIC.

I una crònica en imatges

La competència digital: realitat o ficció a PhotoPeach 

(Si voleu escoltar la banda sonora de Gerard Quintana, premeu dues vegades)

 

El destí de l'ànima

«Em sentia ple. M’estimava»

Lluís Llach, Memòria d'uns ulls pintats, Empúries, Barcelona, 2012

Dia 23 d'abril. Dia del llibre. Dia de lectures públiques, de lectures privades, de Sant Jordi, de poncelles vermelles i de llibres arreu. Dia de fer cua a les parades per a comprar llibres. Dia de regalar llibres. Dia de demanar al llibreter "un llibre per a una persona que no llig gaire". Dia de bons propòsits. Un dia de festa per a la paraula escrita i per als somnis de l'ànima. O per a la lectura, que deu ser, si fa no fa, gairebé el mateix.

Què heu llegit últimament que pague veritablement la pena? Més encara, què heu llegit en els dos últims anys que us haja colpit fins al moll de l'os? O pel contrari, quin llibre llançaríeu al prestatge dels oblits intencionats sense haver-ne passat de la pàgina 10? Feu-ne una recomanació.

Per exemple.

Coneixia Lluís Llach com a músic. Lluís Llach com a poeta que ha escrit, ha cantat i ha creat bona part de la banda sonora de tota una generació; fins i tot de més d'una generació. El meu Lluís Llach és el de L'estaca (cançó de rebel·lió adolescent), Laura (cançó d'amor... adolescent), Viatge a Ítaca (cançó iniciàtica), Campanades a morts (cançó esborronadora, de llàgrimes, de conscienciació política). La llista n'inclouria una recopilació selecta. Estic segur que cadascú en faria una de diferent. Moltes persones deuen tenir una cançó de Llach a la motxilla del seu bagatge emocional. Llach, l'home de mirada trista i melancòlica.

Ara Lluís Llach ha publicat la novel·la Memòria d'uns ulls pintats (Ed. Empúries, 2012). Bé, ara mateix no, ja fa uns mesos que la publicà (podeu llegir-ne el primer capítol ací). Jo m'hi vaig acostar amb precaució. Sense gaire confiança, sincerament. Per ventura m'hi sentia atret, volia descobrir què tenia Llach a dir en una novel·la, i alhora volia comprovar si se'n sortia. No crec que haja sigut l'únic que haja tingut aquesta predisposició. En qualsevol cas no he actuat amb malícia, he tingut la mirada honesta del lector que lloa el valor de qui gosa exposar-se als altres i és capaç de desvetlar bona part dels secrets de l'ànima. Això sempre ho valoraré positivament. Siga qui siga qui escriu. I tinga el resultat que tinga.

Lluís Llach ha fet un pas avant, ha deixat la vida pública com a músic i se n'ha passat a un altre registre. Ho ha fet amb coratge, amb risc i supose que sabedor que seria escrutat amb mil ulls davant l'expectativa de ser una novetat en un món alié.

No us contaré la novel·la, no patiu. Sempre m'imagine l'escriptor, qualsevol escriptor, durant el procés creatiu, davant una idea, davant un fil argumental que li volta pel cap. Mentre escoltava Ara mateix, veia l'autor davant un piano, ajustant una nota díscola, encaixant un vers de Miquel Martí i Pol en una melodia. Ara, la lectura de Memòria d'uns ulls pintats m'ha fet transformar la mirada. Veia Llach passejar pels camps empeltats de vinyes verdes vora el Priorat, el veia mirar per la finestra un paisatge de raïm i ceps novells mentre regirava escenes d'una Barceloneta antiga, de memòria històrica, d'històries contades per altres que en un escorcoll de l'ànima l'autor feia que esdevingueren seues. Veia Llach mirar per una finestra, ataüllant una barca ancorada en l'arena de la Barceloneta dels anys 30. Veia Llach passar la mirada per davant l'escenari d'un bar d'ambient en la Barcelona dels anys 70. Veia Llach enfilar els sentiments d'una generació silenciada per pensar diferent, per estimar. Veia la complicitat de l'autor amb el narrador quan fa entendre que el bé suprem és estimar perquè és el destí de l'ànima.

M'he vist Llach triar sintagmes, encaixar comparacions subtils, casar diàlegs i fer escomeses per la banda mentre feia anades i tornades en el temps narratiu. L'he vist parlar de l'exili, del dolorós sentiment d'haver de deixar la llar i arrelar en casa aliena. L'he vist parlar d'un amor sincer entre Germinal i David més enllà de la vida, com els vincles entre Amics e Amats. M'he vist Llach creatiu, apedaçador de sentiments contats per altres, inventor de tragèdies quotidianes, de tragèdies de guerra i submissió que fereixen la dignitat humana. També la venjança que mata. Me l'he vist contador d'històries que pregonen el destí de l'ànima.

Me'l quede.