dimarts, 25 d’octubre del 2011

Des de defora al rovellet de l’ou, gent de got i punyal


Un rovell i una clara d'ou

Joan-Carles Martí i Casanova, Des del rovellet de l’ou d’Elx, Argentona, Voliana Edicions, 2011


El sud del sud. El quilòmetre zero de les nostres vides pot ser un punt al mapa de la vida o poden ser-ne més d’un, depén de com ho mirem, depén de com ho visquem. Els paisatges de la nostra vida tenen, ben segur, uns quilòmetres zero que ens situen en el món. Afortunadament, encara hi ha un grapat de paisatges sublims que nodreixen amb escreixos els plecs de la memòria, paisatges que ens ancoren a les frontisses d’una porta oberta, a un badall que deixa passar l’oreig de l’essència d’unes persones que guaiten en la frontera, però que alcen els ulls, no tan sols nord enllà, sinó cap a orient, a l’altra banda de la mar, cap a ponent, les terres veïnes, cap al sud del migjorn, més avall encara.
Hi ha un grapat de paisatges que forneixen l’ànima amb sensacions de germanor. Hi ha qui viu en un territori i no necessita un mapa per a situar-s’hi, perquè se’l sap a ulls clucs. Hi ha qui mira a totes bandes i sap destriar les veres de les falsies, perquè identifica els miratges només d’una ullada. Hi ha qui veu les aigües que ameren les terres, clevillades per la sequera, i n’assaboreix els profits. Per a mi aquest paisatge és memòria de vida, memòria de poble, memòria de temps compartit, de vida viscuda i de futur més allà de l’horitzó.
Per això llibres com Des del rovellet de l’ou d’Elx, de Joan-Carles Martí i Casanova, serveixen per a fixar les fites d’aquesta memòria, unes fites construïdes amb paraules que s’escampen aventades amb el mestratge de qui sap mirar cap avant i veure-hi en visió panoràmica, polièdrica. Reconec que el llibre m’ha fet reviure part d’una biografia personal, molts passatges dels quals m’han aplegat com una ona sisífica que acarona eternament l’orellada de la mar (ja sabeu, llegiu voramar). 

De defora. Sembla que no s’hauria de parlar de sentiments quan es parla d’un llibre. O potser sí. Potser tots els llibres parlen d’alguna manera de sentiments. Tots. Potser si coneixeu Joan-Carles Martí no us semblarà estrany que haja escrit aquest llibre, personal, únic, com ell, que barreja sociolingüística i variacionisme de manera sàvia a la vora de les especulacions més indemostrables (“Al Camp d’Elx es parla el millor valencià hereu de la tradició medieval de la Governació d’Oriola”, p. 45), que enllaça les anàlisis filològiques (“Un dels mots característics que tot elxà tradicional coneix és sanoi”, p. 82) amb l’estirada d’orelles als filòlegs d’ací i d’allà, que fa ús de les referències a la seua biografia de perifèric de la diàspora com a enfilall que embolcalla la idea d’un país i d’una llengua que té un migjorn encoratjador, viu i amb empenta.
 Per a una persona que renaix de defora com jo, el meu primer quilòmetre zero és la Foia (el Camp d’Elx). Els paisatges del llibre Des del rovellet de l’ou d’Elx són paisatges compartits (paisatges, fets, conhorts i esperances), són fites en el mapa de la geografia humana més personal i alhora més agraïda d’exterioritzar i de compartir. Alacant és la meua ciutat d’adopció, la ciutat de la rivalitat, la que emboira els usos lingüístics del nostre valencià, del català de tothom. Captiu de dues ciutats millor que d’una sola: sense cap penediment, sense cap complex.
Per tot açò he llegit Des del rovellet de l’ou com un llibre necessari. Un llibre que parla d’Elx, sí, del rovellet de l’ou més nostrat dels elxans (que sempre hem sigut il·licitans), però que també parla de tot un país, de les disputes amb els alacantins, de Santa Pola i Guardamar, de Crevillent i de la mirada cap a Barcelona, d’Antoni Bru i de Josep Maraldès, d’El Tempir. El llibre, però, parla, sobretot, de Joan-Carles Martí i Casanova i això no té desperdici, no decep gens ni mica.

Quan érem jóvens, més jóvens que ara, vull dir, quan teníem quinze o setze anys, Joan-Carles era un jove excessiu, si em permeteu l’expressió. Ja em perdonarà ell que n’avente alguna intimitat. Només un detall: allò que els amics féiem amb dues llengües, canviar d’una a l’altra sense complexos ni manies, ell ho feia amb quatre. Envejat, mirat amb distància i estimat. Impetuós, descarat que no s’amagava mai res, franc. Honest, amic fidel i bon xic. No sóc qui més el coneix. Però veig, en molts sentits, que aquests trets de la seua personalitat traspuen els mots que escriu. Joan-Carles Martí escriu perquè realment té coses a dir. I nosaltres les llegim perquè paguen la pena de llegir.

Des de defora al rovellet, de deforenc a ravalenc
Josep M. Escolano a Photopeach

Viure és lluitar, perquè acovardir-se és morir: «El desert cria desert i el bosc cria bosc: siguem reforestadors» (p. 39)

Ací teniu el vídeo amb la presentació de Des del rovellet de l'ou d'Elx a la seu de l'IEC a Barcelona. El dia 26 d'octubre, a la seu de l'IEC a Alacant.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

I'm a beginner


I am a beginner. Enguany m’he matriculat en un curs d’anglés i he començat per les beceroles, pel principi del principi. Mai no n’havia fet cap. Ha sigut una decisió meditada, planificada, que fins i tot m’ha obligat a fer canvis en els horaris familiars i laborals. Vull dir, que m’hi he implicat de ple. O com a mínim aquesta és la intenció. N’estic content, satisfet. M’agrada la metodologia de la professora, la relació amb les companyes i els companys, el treball que hi fem. Si més no, ara per ara. Alguns professors ho passen malament quan fan d’alumnes i els que són de llengua ho solen passar prou malament quan aprenen una altra llengua que no és la seua. Això diuen. No és el meu cas.
Els professors de llengua sabem que la pràctica educativa, les teories pedagògiques i la lògica més evident recomanen que les classes de llengua es facen en la llengua que s’ensenya, és a dir que a l’aula es faça servir com a llengua vehicular la llengua objecte d’aprenentatge. No cal que el professor siga nadiu, n’hi ha prou que siga un bon docent, cosa que implica, entre altres qualificacions professionals, que siga un usuari expert molt competent en la llengua que ensenya. Els aprenents solen tenir opcions externes a l’aula d’escoltar textos orals molt diversos, textos i discursos parlats per nadius de tota mena, de procedències geogràfiques i culturals diferents, però necessiten un professor amb un model de llengua que els done les pautes de comportament lingüístic més adequades per a cada ocasió. I això només pot fer-ho una persona que guie els aprenentatges lingüístics amb l’autoritat d’una coneixença òptima de la llengua i d’una pràctica didàctica adequada. Són coneguts els casos, escassos però tristos per la singularitat i pel mal que fan, de professors de valencià que ensenyen en castellà. No és cap llegenda urbana: és de deveres i fan més mal que una pedregà.
My teacher is excellent. La meua profa, la teacher dels beginners, ens parla des del primer dia en la llengua d’aprenentatge, ens explica les coses de forma ben entenedora, alterna les pràctiques de les quatre habilitats comunicatives (cinc des que hi ha el MECR) de forma equilibrada i amb recursos diversos, insisteix en les pràctiques d’interacció oral i en la pronúncia adequada a l’estàndard britànic sense menystenir altres varietats diatòpiques i diafàsiques, fa referència a equivalències fonètiques de l’anglés amb les llengües primeres dels aprenents, valencià i castellà... Podem aprendre més anglés o menys, però us assegure que el que aprenem ho fem bé. 
Una altra cosa és la llengua de suport, la traducció de paraules o d’expressions. A la classe d’anglés aprenem que a windows és una ventana, que a sharpener és un sacapuntas i que nice to meet you és mucho gusto o encantado de conocerte. Entenc que no és una decisió premeditada de la professora, que és la seua forma natural de traduir de l’anglés, com ho ha fet sempre. Ella en fa la traducció a la seua llengua primera, a la de la majoria dels aprenents, d’altra banda. No és un retret personal, ni de bon tros. O potser sí que ho és, tant se val. Perquè, ¿quina és la llengua de referència per a la traducció en un context de llengües en contacte? La llengua majoritària, la minoritzadora, la llengua forta.
Si no m’enganye, en moltes escoles i instituts del nostre país aquesta pràctica és habitual, fins i tot en els casos que els alumnes siguen en un programa d’immersió o d’ensenyament en valencià. És lamentable, però és així. La llengua que serveix de reforç per a l’aprenentatge de l’anglés als centres educatius valencians és el castellà. Si més no de forma majoritària. M’agradaria equivocar-me, però dubte que la realitat s’allunye gaire del que acabe de dir. Perquè, ¿quina llengua de referència per a la traducció han emprat els professors d’anglés en la seua formació inicial? ¿A quina llengua traduïen quan eren alumnes i anaven a l’institut o a la universitat, a les acadèmies, a l’Escola Oficial d’Idiomes o als cursos que feien a l’estranger? I per descomptat, no és una qüestió de quina és la llengua primera del professor d’anglés, sinó quina llengua ha fet de coixí per als seus aprenentatges. Passa igual que quan alguns ens posem a multiplicar o a resar, si no hem fet la primària en un programa d’immersió. En quina llengua fem de forma natural 7x8=56? O millor dit, en quina llengua ens sabem la taula de multiplicar? I el Pare nostre? Jo, tot això, m’ho sé en castellà, en la meua llengua d’aprenentatge. Sé multiplicar en valencià, per descomptat, i si m’hi esforce, fins i tot podria resar en valencià. 
A la classe d’anglés, com a beginner de llengua primera valencià, em resistisc a aprendre que l’expressió de sorpresa really? siga ¿en serio? Hi ha alguna cosa que no hi encaixa. La meua ànima es decanta a identificar de forma natural un really?, amb entonació ascendent d’estranyesa, com a deveres? Tot açò m'ha fet pensar en un article de Quim Monzó que havia llegit feia temps i que tenia alçat en una carpeta de textos captivadors. Endreçat com sóc, fins i tot l'he trobat sense escorcollar gaire entre els plecs de la memòria, perquè en ca Internet no he aconseguit localitzar-lo. En aquest article, el senyor Monzó ja es lamentava l’any 1995 que els escolars catalans aprengueren anglés amb diccionaris de traducció anglés-espanyol. En faig un retall perquè en feu un tast.

 Estic totalment d’acord amb les paraules d’en Quim Monzó. Malgrat el temps que ha passat d’ençà la publicació de l’article (16 anys, la vida d’un adolescent, tota una generació d’escolars) el contingut encara és actual. ¿Què en diria la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, de tot plegat? No és el cas. A casa nostra només es poden comprar diccionaris de traducció anglés-castellà o anglés-català (i d’altres llengües, és clar). Que jo sàpia, encara no hi ha diccionaris English-Valencian / valencià-anglés. Però si les autoritats de la Xene (llegiu txene, si no sou apitxats) s’assabenten que algun docent recomana als alumnes un diccionari d’English-Catalan / català-anglès a més d’un li pot fer un mal de ventre tan gran que seria capaç d’enviar un estol d’inspectors a reprovar els mestres que gosen esmentar la paraula català a classe de forma tan impúdica i sense avergonyir-se’n. En qualsevol cas, si a la classe d’anglés s’aprén que a milkman és el lechero i a doctor és el médico o la médico, ¿en quina llengua es deuen comprar els diccionaris de traducció els alumnes valencians, si és que se'ls compren? ¿En quina llengua traduiran quan seran més grans? ¿En quina llengua llegiran la literatura escrita originalment en anglés si opten per una traducció? ¿I en quina llengua ensenyaran als seus alumnes si esdevenen professors d'anglés? Un peix que es mossega la cua. 

 Sort que alguns alumnes dels programes d'ensenyament en valencià i d'immersió deuen haver tingut professors d'anglés que els han ensenyat que Shakespeare escrigué una obra anomenada Hamlet, en la qual apareix unafrase cèlebre, senzilla, difícil d'oblidar i d'un significat més profund que el que molta gent pensa: «To be, or not to be: that is the question» o siga, «Ser o no ser: aquesta és la qüestió». És molt senzill: aquesta és realment la qüestió, o ser o no ser.

divendres, 23 de setembre del 2011

Tot un caràcter: llibres bons de llegir que encara no m'he llegit



Llig Caràcters, número 56, probablement amb retard, perquè la portada diu "estiu 2011" i, de l'estiu, en queda ben poc. Fa goig saber que tenim una revista dedicada a aventar les novetats literàries en llengua catalana des del País Valencià.

Si feu una ullada a les pàgines d'aquest exemplar us trobareu, com és habitual, entrevistes fetes a autors que paguen la pena (no deixeu de llegir, ací, el diàleg amb Ramon Solsona a propòsit de L'home de la maleta, premi Sant Jordi 2011), comentaris i ressenyes de llibres que encomanen els punts de vista de qui els glossa, articles d'opinió i novetats bibliogràfiques que ens duen de la mà pels aparadors i les prestatgeries dels llibres editats recentment. Una bona manera de no perdre's pel camí. 

En aquests casos, com en gairebé tots els que tenen a veure amb els gustos i les preferències, cadascú hi fa la tria que més li agrada. Gustau Muñoz ressenya Biografies parcials (2). Nascuts abans de la guerra (editorial Afers, 2011), de Xavier Serra, un autor de qui alguns amics han fet grans elogis davant de mi en molt poc de temps. I jo em fie de les recomanacions dels amics, sobretot si coincideixen en les opinions persones d'àmbits diferents i de tendències i gustos literaris divergents, o com a mínim, no coincidents. Això és un bon símptoma: potser és així com s'arriba a la certesa de les afirmacions. Si més no a una "certa" certesa. Jo encara no m'he llegit l'anterior: Biografies parcials. Els 70 al País Valencià (Ed. Afers, 2009). El tinc en llista d'espera. Ara m'hauré de llegir els dos alhora, probablement en l'ordre invers al de publicació, com algú que conec m'ha recomanat.

Diuen que Xavier Serra escriu biografies com si escriguera novel·la. Pel que n'he espigolat, m'interessa l'estil, sens dubte, i també m'interessa compartir la coneixença d'un grup de persones, tot hòmens, d'altra banda (Josep Antoni Comes, Doro Balaguer, Josep Iborra, Pere Maria Orts, Vicenç M. Rosselló i Germà Colón), que han aportat els seus esforços i coneixements des d'àmbits com la geografia, la història, el món editorial i religiós o la política, per exemple, a la construcció del País que tenim a hores d'ara. Una contribució que feren, i que alguns encara fan, en uns moments històrics d'una dificultat comprovable. Es tracta, sens dubte, de persones que paga la pena de situar, en un lloc especialment destacat i per mèrits contrastats, dins l'univers simbòlic cultural dels valencians. I d'això, no en tinc dubte, Xavier Serra, pel poc que el conec, deu haver-ne fet una faena ben feta. Ho confirmaré en fer en deures.

Unes pàgines més avant llig un article de Jordi Muñoz sobre Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, Editorial Afers, de Vicent Flor. Més llibres que no m'he llegit. Casualitats, tu. Fa menys de vint-i-quatre hores que l'amic Jordi Davó el duia a les mans i n'hem parlat, com si fóra una premonició del futur que se'ns posarà al davant, sense saber-ho, és clar. Una portada cridanera, provocativa. Me l'apunte en la llista, però al pas que vaig no donaré l'abast. Incerta glòria, la magnífica novel·la de Joan Sales, em té captivat (o captiu, però satisfet) en la pàgina 425 i ara toca fer-hi una aturada obligada: les prioritats prosaiques de la vida quotidiana manen més que els plaers de l'ànima.


Pàgines finals de Caràcters. Una altra bona notícia: Josep Antoni Fluixà diu que Columnes de paper, de Voro Vendrell (Perifèric edicions, 2010) arreplega articles que agradaran als jóvens lectors. Jo també ho crec (i aquest sí que me l'he llegit!), perquè sóc optimista de mena, però no deixa de ser una opinió de lector "adult", de lector que té ganes de llegir. Per això, si fem que els més jóvens que nosaltres tinguen ganes de llegir una columna després d'haver-se'n quedat amb ganes amb la primera, tindrem una part de la faena feta. Algunes persones estem obligades a fer-ho. Això també són deures que em corprenen.


divendres, 15 de juliol del 2011

Tirso Marín Sessé, la memòria d'Alacant


Tirso Marín Sessé (Alacant, 15 d’agost del 1929 – 
14 de juliol del 2011)

                                                  De vegades, el més important en una biografia no és el guionet que separa les dates de naixement i defunció, sinó els anys viscuts



Benvolgut Tirso,

Sempre t’he admirat. Sempre he admirat la franquesa amb què parlaves de tot el que pensaves. I això que no sempre estava d’acord amb tu. Potser per això, encara que no compartíem els punts de vista sobre els temes de què parlàvem, enraonar de les corregudes de bous, dels toreros de la terra, dels escriptors d’ací i d’allà, dels polítics que pensen més en les seues coses que en la cosa pública, ha sigut sempre un plaer que trobaré a faltar per sempre més.

Ahir la flama del teu alé s'apagà: hui ho diu La Verdad, el teu periòdic. El periòdic era la teua primera casa, la teua vida, el mitjà que et permeté anar d'ací cap allà i fer allò que més t'agradava, que era parlar amb la gent, preguntar, assabentar-te de qui havia comés un robatori o per què jutjaven aquell individu tan malcarat. Hauries volgut ser advocat i fores un periodista excel·lent. 


Et vaig conéixer com a periodista de La Verdad (quantes vegades t’has queixat que no compràvem el periòdic i preferíem llegir-ne un altre!). Per a mi eres (passat i present) el periodista que sabia contar les coses d’Alacant com no crec que ho haja fet mai ningú altre. He tingut la sort de parlar i de riure amb tu i amb bona part de la teua família, que també és la meua, en les reunions casolanes de Nadal, en l’aniversari de ta germana Ángeles o en l’aniversari de ta cunyada, ma sogra Maruja, en ma casa, en la casa d’Arantxa. Arribaves fet un dandi, sempre impecable, amb un vestit d’home, amb corbata, les sabates lluentes, la clenxa ben marcada, fregant-te les mans, fent una mirada incisiva i un gest seriós que ocultava mig somriure sorneguer. Esperava sempre una encaixada de mans i una primera pregunta que encetaria una conversa llarga i fluida: “Josep, acabe d’escriure un llibre que es diu Coca amb tonyiva. Però la gent diu coca en tonyina, veritat?” Enfilaves l’agulla i descabdellàvem junts paraules, records, anècdotes i contalles que no s’acabaven mai. Rectifique. Eres tu qui en parlava, els altres escoltàvem i de tant en tant interveníem per a assentir o rebatre el que deies. Les paraules, les idees, mai han fet mal, si es diuen, si es defensen amb respecte. I crec que això ha salvat moltes converses familiars.


Et vaig regalar el llibre de Maria Josep Cuenca, El valencià és una llengua diferent? i em digueres que si era un llibre d’una amiga meua que pensava com jo. Amb totes les dobles intencions del món. Però foren unes paraules que jo vaig rebre amb la complicitat de qui se sap respectat per allò que pensa i pel que és.

No en parlaves gaire, perquè no volies presumir-ne, però estaves orgullós que l’Ajuntament d’Alacant t’haguera dedicat un carrer, encara que fóra al PAU5 i a pesar que abans li n’hagueren dedicat un a Enrique Cerdán Tato, eixe altre escriptor, una vegada “roig” i que ara ja no se sap de quin color és, segons deies. Ara tens un carrer en el mateix rodal que els teus admirats toreros d'Alacant Esplà, el Tino i Pacorro.

Foto d'Antonio Colomina
Quan ens casàrem Arantxa i jo, fa d’això un grapat d’anys, ens tragueres com a notícia en el teu periòdic: “Una boda a Alacant oficiada en valencià i amb la participació de l’alcalde Lassaletta com a testimoni” (quina vergonya!). Et deixares en el tinter que tu fores un altre dels testimonis. Fou també entranyable que tingueres en consideració, i en feres una ressenya en La Verdad, la publicació del primer llibre de text que escriguérem Josep Martines i jo, aquell De bat a bat, principi de moltes coses. Allò que es diu per escrit sembla més deveres que si es diu de paraula.

El País, 27/03/1995
Eres l’oncle fadrí que es casà més aïna gran amb Rosana. L’oncle viudo que es quedà sense Rosana fa uns anys i entristí, però que continuares lluitant perquè ho has fet tota la vida. Eres l’oncle Tirso que sabia un fum d’anècdotes de toreros i de bous: d'Esplà, del Tino, de Pacorro, de Manzanares-Dolz, de totes les places, de casos insòlits que passaren en tots els racons d’aquesta ciutat que habitem. Com haurien resolt el cas de “Lasa i Zabala” si no hagueren tingut en compte el que escrigueres en el periòdic?


Em deies, incrèdul per la meua ignorància: “Com em preguntes si ara és temporada de bous?”. No m’agraden les corregudes de bous, sóc antitaurí perquè em sap malament que facen mal a l’animal en escarni públic, però entenc que hi haja gent que senta la fiesta com una gran festa. Com tu, que eres capaç d’anar-te’n a Sevilla amb ton nebot Luis i gaudir d’una fira que després contaves amb la precisió del periodista que sempre has sigut. Fins i tot, quan la vista ja et fallava, eres capaç de relatar una faena del maestro com si estigueres en primera fila. Potser per això Arantxa i jo accedírem a anar amb tu a veure una correguda a la plaça de bous d’Alacant. No em va agradar gens l’experiència de la correguda, però fer-nos una cervesa al Manolín per a tastar l’ambient abans d’entrar a la plaça, entrar amb tu a la barrera, saludar personalment els toreros, veure’t enraonar amb el personal de la plaça, veure que uns i altres et comentaven com eren els bous, com estava el torero de tranquil, això sí que va ser una experiència inenarrable.

La teua família ha estat present sempre en els teus pensaments. I a mi, m’has fet sentir un dels teus.

dijous, 30 de juny del 2011

Bones pràctiques educatives

Marifé Arroyo
La introducció de les TIC en l’àmbit de l’ensenyament no és sols una previsió de futur, és una realitat. Minoritària, potser, però real. En molts casos, els usos d’aplicacions digitals, des d’un simple PowerPoint fins a un llibre digital o una PDI, conviuen amb pràctiques més tradicionals amb pissarra verda i guix. ¿Quin sentit té que el món de l’ensenyament, en tots els nivells educatius, no es beneficie de les innovacions que s'han incorporat en tots els àmbits i que cada dia esdevenen menys innovació i són més quotidianitat? Fem un pas cap avant amb unes bones pràctiques, com l'exemple de la mestra de La mestra, Marifé Arroyo.


Heus ací una de les possibilitats d’adaptació d’una activitat acadèmica tradicional, la presentació d’un llibre i la realització d’un resum de la conferència per part dels assistents (una activitat poc engrescadora, si més no), a una altra de digital. Vegem-ne com se'n pot plantejar una d'alternativa més creativa i més motivadora amb un suport digital i amb propostes didàctiques que demanen l'ús d'aplicacions digitals. Un exemple modest, no obstant això.





  • Títol: “La mestra: una vida de bones pràctiques educatives”
  • URL: http://www.youtube.com/watch?v=TfT-viZgCS8
  • Descripció del vídeo. Aquest vídeo arreplega la primera part de la presentació del llibre La mestra (Edicions 3i4, 1995 i Ed. Bromera, 2010), de l’escriptor valencià Víctor Gómez Labrado, realitzada a la Universitat d’Alacant i adreçada, especialment, a l’alumnat de la Facultat d’Educació.
  • Autor de la presentació, de l'edició del vídeo i de l'elaboració de la proposta didàctica: Josep M. Escolano i López
  • Inconvenients i avantatges de l’ús didàctic del vídeo:
Inconvenients
  1.  No és el text complet de la presentació.
  2. El format de “presentació de llibre” en una sala d’actes d’una universitat ofereix un escenari molt poc variat, estàtic.
  3. El so ambiental és discretament acceptable; la qualitat de la veu no és, probablement, la desitjada per a una audició excel·lent.
Avantatges
  1.  Es tracta d’una producció oral enregistrada d’una interacció comunicativa real.
  2. El format del gènere textual oral es pot encabir sota l’epígraf de minidocumental i compta amb la presència i les paraules de l'autor del llibre.
  3. El vídeo és un recurs didàctic que ens permet fer-ne un ús asincrònic per als alumnes que no han assistit a l’acte. 
  4. Com a recurs didàctic, l’enregistrament de la presentació ens permet fer-ne una explotació didàctica interactiva.
Propostes didàctiques
 a.      Abans de llegir el llibre
                                                                  i.      Cerqueu informació sobre l’autor de La mestra, Víctor Gómez Labrado, i feu-ne un perfil biogràfic.
                                                                      ii.      Cerqueu informació sobre la protagonista d’aquesta novel·la, Marifé Arroyo, i feu-ne una fitxa descriptiva.
                                                              iii.      Llegiu l’enllaç del fragment del llibre i proveu de situar-lo de forma justificada en la cronologia de la novel·la.
b.      Després de llegir el llibre
                                                                      i.      Llegiu en els enllaços les entrevistes realitzades a Marifé Arroyo i redacteu 10 preguntes que vosaltres li faríeu. Li les podeu enviar per correu electrònic a...
                                                                         ii.      Redacteu les preguntes que faríeu a l’autor del llibre sobre aspectes del contingut de la novel·la (o de la manera d’escriure-la) que us agradaria conéixer. Li podeu enviar les preguntes per correu electrònic a l’adreça de l’editorial Bromera.
                                                                        iii.      Per parelles, elaboreu una presentació digital (en Impress, PowerPoint, Photopeach, Picasa o en qualsevol altre format) amb un contingut representatiu de la novel·la (Barx, Gandia, València, Marifé, els alumnes, etc.). L’objectiu és que en feu una presentació oral a classe de 10‘ per als vostres companys amb el suport d’aquest material.

Enllaços amb informació sobre el llibre La mestra, de Víctor Gómez Labrado

dilluns, 13 de juny del 2011

Presentació presentada

Divendres 11 de juny, amb la presència de l'autor i d'un bon grapat d'amics, vam fer la presentació del llibre Columnes de paper, de Salvador Vendrell, publicat per Perifèric Edicions. La llibreria 80 Mundos fou l'escenari amable per a un intercanvi de reflexions sobre els escrits d'aquest autor de la Ribera.


Ací teniu un recorregut espigolat de columnes, amb música de Manel ("Benvolgut", 10 Milles per a veure una bona armadura). Us recomane que en feu un tast, a glopets curts, com el bon vi.




Si us abelleix, també podeu llegir ací les paraules que li vaig dedicar.

Vegeu altres documents de josepmel
L'autor, Voro Vendrell, també ens va contar algunes interioritats sobre el quefer com a escriptor, les sensacions prèvies que el duen a escriure i les reflexions que fa quan es planteja parlar d'un llibre, d'un personatge com Josep Lluís Blasco o d'un viatge a Venècia.

dimecres, 8 de juny del 2011

La columna com a idea

© Francesc Vera: Voro Vendrell. 2010.
Salvador Vendrell (Fortaleny, la Ribera Baixa, 1958) ha publicat recentment Columnes de paper en l’editorial Perifèric. L'autor té una columna setmanal en el diari Levante-EMV en la qual parla de llibres, de qüestions socials de tipus general, de política, d’urbanisme, d’excursions i d’una temàtica variadíssima que connecta amb un públic igualment divers en idees i en interessos. Podeu llegir algunes de les darreres aportacions que ha fet en la secció «Panorama»: Indignats i Compromís.
 
El llibre Columnes de paper arreplega una selecció de les col·laboracions setmanals que l’autor fa al diari Levante, aquelles que són més «atemporals» i que no fan referència a temes de política de caire «circumstancial» i efímer. Per això em sembla un recull molt ben triat, ja que permet fer un recorregut pel Montcabrer, per Roma o pel Parc natural de la Garrotxa de la mà d’una persona que descriu llocs i persones amb la naturalitat d’un mestre que explica les coses perquè s’entenguen i perquè se'n puga gaudir amb l’explicació. Feu-ne un tast, o millor encara, feu-ne una lectura sencera i no n’eixireu decebuts. 

Les seues paraules beuen dels assagistes més reconeguts de la nostra literatura, de Josep Pla, de Joan Fuster, de Joan Francesc Mira, de Martí Domínguez. Però no penseu que té un estil estrictament acadèmic, en el sentit d'ajustament als cànons de l'àmbit més adreçat a experts. Salvador Vendrell sap que l’assaig que escriu té un públic lector molt heterogeni i trobe que l’encerta amb l’estil, amb el to, amb la forma de tocar la ironia quan parla de les lectures personals, dels escriptors, dels paisatges, de les idees que acompanyen la seua història personal.

Potser jo sóc un lector molt subjectiu. Probablement. Voro Vendrell és també un amic i això em fa tenir una predisposició positiva envers els seus mots. Ara bé, jo també sé ser crític i honest, amb ell i amb mi mateix. I no m’enganye, ni pretenc enganyar a ningú, si afirme que les «columnes» de Salvador Vendrell són unes peces literàries que arrepleguen l’essència d’uns temes tractats amb delicadesa, amb una escriptura mesurada, amb la qualitat que li permet ser un observador del món amb uns referents que coneix bé i que comparteix amb els lectors, sense pedanteries, sense estridències, amb molt de gust. M’agraden les coses que escriu aquest xicot. I crec que a vosaltres també us agradaran. No us quedeu sense saber-ho.

Si voleu saber-ne més, podeu consultar el pròleg del llibre, de Xavier Serra, unes paraules que realment fan justícia a un escriptor que haurà de continuar fent de les seues per a acontentar els lectors nous i també els fidels que de ben segur assaboriran les «columnes» amb molt de gust.

I si voleu i teniu temps, esteu convidats a la presentació del llibre. Amb molt de gust, també. 




dimecres, 25 de maig del 2011

Dos més u, tres

Ara que anem cap al web 3.0, cap al web semàntic (o cap a la web semàntica), sembla una mica "passat de moda" parlar del web 2.0. No obstant això, convé recordar on ens ha dut fins ara el web 2.0. Diuen que el web 2.0 és una filosofia de treball en la xarxa, que té com a principis rectors el fet de compartir materials i de col·laborar en la difusió i en la reelaboració d'aquella aplicació que un bon dia caigué en les teues mans (on en la teua part de teranyina), et va fer el pes i pensares que en podries fer alguna cosa interessant. Hi ha altres persones que pensen que el web 2.0 és més aïna una tecnologia, una forma de relacionar-se amb els continguts digitals i amb els usuaris que permet la participació de tothom. La veritat és que no hi ha gaire diferència entre les dues explicacions anteriors.
Deixarem per als experts que arriben a fer-ne una definició més encertada. Si volen, és clar. O si cal, perquè les definicions són una manera de definir els definidors, alhora que es defineix l'objecte. Oi, que m'enteneu? Tant se val, perquè el web 2.0 és tan dinàmic que canvia dia a dia, es redefineix amb totes les aportacions dels usuaris, amb les observacions de tothom, amb les valoracions de tot aquell que hi mira, que hi veu, que hi palpa i que en trau una opinió. Ara bé, una cosa sí que és certa, el web 2.0 permet que els usuaris compartim continguts, els valorem i els reelaborem (amb permís del creador originari o del reelaborador anterior a nosaltres) perquè una eina siga més eficaç o, si més no, més adequada a les necessitats d'ús que en tenim en un moment determinat. I si hi penseu una mica amb deteniment, aquesta manera de treballar aplicada a l'àmbit educatiu té molts avantatges. Si més no, per a mi, té més avantatges que no pas inconvenients.


Us deixe a continuació un parell d'aportacions en aquest sentit.




O si teniu interés a conéixer el treball amb Documents de Google per a arribar al document anterior, llegiu questa aportació.