Un rovell i una clara d'ou
Joan-Carles Martí i Casanova, Des del rovellet de l’ou d’Elx, Argentona, Voliana Edicions, 2011
El sud del sud. El quilòmetre zero de les nostres vides pot ser
un punt al mapa de la vida o poden ser-ne més d’un, depén de com ho mirem,
depén de com ho visquem. Els paisatges de la nostra vida tenen, ben segur, uns
quilòmetres zero que ens situen en el món. Afortunadament, encara hi ha un
grapat de paisatges sublims que nodreixen amb escreixos els plecs de la
memòria, paisatges que ens ancoren a les frontisses d’una porta oberta, a un
badall que deixa passar l’oreig de l’essència d’unes persones que guaiten en la
frontera, però que alcen els ulls, no tan sols nord enllà, sinó cap a orient, a
l’altra banda de la mar, cap a ponent, les terres veïnes, cap al sud del
migjorn, més avall encara.
Hi ha un grapat de paisatges que forneixen l’ànima
amb sensacions de germanor. Hi ha qui viu en un territori i no necessita un
mapa per a situar-s’hi, perquè se’l sap a ulls clucs. Hi ha qui mira a totes
bandes i sap destriar les veres de les falsies, perquè identifica els miratges
només d’una ullada. Hi ha qui veu les aigües que ameren les terres, clevillades
per la sequera, i n’assaboreix els profits. Per a mi aquest paisatge és memòria
de vida, memòria de poble, memòria de temps compartit, de vida viscuda i de
futur més allà de l’horitzó.
Per això llibres com Des del rovellet de l’ou d’Elx, de Joan-Carles Martí i Casanova,
serveixen per a fixar les fites d’aquesta memòria, unes fites construïdes amb
paraules que s’escampen aventades amb el mestratge de qui sap mirar cap avant i
veure-hi en visió panoràmica, polièdrica. Reconec que el llibre m’ha fet reviure part d’una biografia personal, molts passatges dels quals m’han aplegat com una ona
sisífica que acarona eternament l’orellada de la mar (ja sabeu, llegiu voramar).
De defora. Sembla que no s’hauria de parlar de sentiments
quan es parla d’un llibre. O potser sí. Potser tots els llibres parlen d’alguna
manera de sentiments. Tots. Potser si coneixeu Joan-Carles Martí no us semblarà
estrany que haja escrit aquest llibre, personal, únic, com ell, que barreja
sociolingüística i variacionisme de manera sàvia a la vora de les especulacions més
indemostrables (“Al Camp d’Elx es parla el millor valencià hereu de la tradició
medieval de la Governació d’Oriola”, p. 45), que enllaça les anàlisis
filològiques (“Un dels mots característics que tot elxà tradicional coneix és sanoi”, p. 82) amb l’estirada d’orelles
als filòlegs d’ací i d’allà, que fa ús de les referències a la seua biografia
de perifèric de la diàspora com a enfilall que embolcalla la idea d’un país i d’una
llengua que té un migjorn encoratjador, viu i amb empenta.
Per a una persona que renaix de defora com jo, el
meu primer quilòmetre zero és la Foia (el Camp d’Elx). Els paisatges del llibre
Des del rovellet de l’ou d’Elx són
paisatges compartits (paisatges, fets, conhorts i esperances), són fites en el
mapa de la geografia humana més personal i alhora més agraïda d’exterioritzar i
de compartir. Alacant és la meua ciutat d’adopció, la ciutat de la rivalitat,
la que emboira els usos lingüístics del nostre valencià, del català de tothom.
Captiu de dues ciutats millor que d’una sola: sense cap penediment, sense cap
complex.
Per tot açò he llegit Des del rovellet de l’ou com un llibre necessari. Un llibre que
parla d’Elx, sí, del rovellet de l’ou més nostrat dels elxans (que sempre hem
sigut il·licitans), però que també parla de tot un país, de les disputes amb
els alacantins, de Santa Pola i Guardamar, de Crevillent i de la mirada cap a
Barcelona, d’Antoni Bru i de Josep Maraldès, d’El Tempir. El llibre, però, parla, sobretot, de Joan-Carles Martí i
Casanova i això no té desperdici, no decep gens ni mica.
Quan érem jóvens, més jóvens que ara, vull dir,
quan teníem quinze o setze anys, Joan-Carles era un jove excessiu, si em
permeteu l’expressió. Ja em perdonarà ell que n’avente alguna intimitat. Només un
detall: allò que els amics féiem amb dues llengües, canviar d’una a l’altra
sense complexos ni manies, ell ho feia amb quatre. Envejat, mirat amb distància
i estimat. Impetuós, descarat que no s’amagava mai res, franc. Honest, amic
fidel i bon xic. No sóc qui més el coneix. Però veig, en molts sentits, que
aquests trets de la seua personalitat traspuen els mots que escriu. Joan-Carles
Martí escriu perquè realment té coses a dir. I nosaltres les llegim perquè
paguen la pena de llegir.
Des de defora al rovellet, de deforenc a ravalenc
Josep M. Escolano a Photopeach
Viure és lluitar, perquè acovardir-se és morir: «El
desert cria desert i el bosc cria bosc: siguem reforestadors» (p. 39)
Ací teniu el vídeo amb la presentació de Des del rovellet de l'ou d'Elx a la seu de l'IEC a Barcelona. El dia 26 d'octubre, a la seu de l'IEC a Alacant.