Tothom és una mica com l’elefant del circ: venim al món lligats a centenars d’estaques que ens lleven llibertat. Vivim pensant que “no podem” fer un fum de coses, simplement perquè una vegada, fa molt de temps, quan érem menuts, ho intentàrem i no ho aconseguírem. Aleshores férem el mateix que l’elefant, i ens gravàrem en la memòria aquest missatge: "No puc, no puc i mai no podré".
Jorge Bucay (L’elefant encadenat)
L’escenari. Enguany faig classe al centre de formació de persones adultes Professor Alberto Barrios d’Alacant. El centre és al barri de la Mare de Déu del Remei, a 10 minuts de ma casa amb bici i a 12 amb cotxe. L’institut on he estat fins l’any passat (IES Doctor Balmis) i on he treballat en un entorn de satisfacció professional més que acceptable era, si fa no fa, a la mateixa distància. M’hi he canviat voluntàriament, mitjançant un concurs de trasllats.
CFPA Professor Alberto Barrios (Alacant) |
Primer dia d’escola. Sóc tutor de BASE nit. Si ho comentara amb els meus antics companys d'institut es quedarien bocabadats i em dirien alguna cosa semblant a açò: "Què és això de BASE?”, "Quin curs és eixe?”, "Base nit? Ara treballes de nit? Però quins horaris fas?”, "Estàs segur que no has eixit perdent amb el canvi?”. Algunes preguntes les podria respondre sense cap problema; l'última potser només té una resposta intuïtiva, embolcallada del positivimisme que respire per l'acceptació de reptes desitjats.
La presentació: passeu, passeu. Hi ha 14 persones matriculades en BASE-nit. Comence la presentació. “Jo em dic Josep, vaig nàixer a Elx (fa un grapat d'anys), visc a Alacant (fa un altre bon grapat d'anys), al barri de la Bonavista (premi per a la primera persona que em diga on és aquest barri i com es diu en castellà), vaig aprendre a escriure en valencià a la universitat, solc llegir llibres de tota mena, en paper, i la premsa per internet, m'agrada fer rutes amb bici i m'esforce per entendre el món. Ara vosaltres” (tenen les estructures lingüístiques projectades en la pantalla). Cares d'astorament, cares amb somriures de complicitat i cares amb somriures nerviosos. Pedro ho té clar, si sóc d'Elx no em puc dur bé amb els d'Alacant. El trac de dubtes: part de la meua família és alacantina. Ángel fa funcionar la lògica i la intuïció per a deduir que la Bonavista és "Vistahermosa”. Rosa no té pèls en la llengua: es llança a presentar-se amb un accent andalús que tinta els mots amb tonalitats i músiques molt benvingudes. A Mercedes li fa gràcia que jo diga que "la vergonya fa ronya”. A José i a Juan Antonio els agrada la interpretació: han fet de figurants en un parell de pel·lícules. Conéixer-nos un poc fa que la tensió s'esvaïsca a poc a poc i que ens sentim més còmodes.
La presentació: nous alumnes. Sona un mòbil a l’aula. Aprofitem per recordar que els hem de desconnectar (el professor també). Disculpes. Algunes mans escarben en les butxaques i silencien els uassaps i els fèisbucs intrusos. Dos alumnes nous vénen derivats de l'aula de GES-I i s'hi quedaran. Carmen fa tard. Quan entra a l'aula ens sorprenem mútuament. Carmen és la dependenta que m'atenia a la carnisseria on solc comprar. Ara que se li ha acabat el contracte aprofitarà per tornar a estudiar. Carmen no té aturador: parla pels descosits... en castellà... de moment. És un torrent d'energia. Dues dones, més grans (voregen la seixantena), s'enganxen sense fer escarafalls. En acabar la classe (la presentació, vaja) les preguntes continuen rajant a tort i a dret: "Puc passar-me'n a GES-I?”, "Vosté (em diu de vosté i deu tenir 10 anys més que jo!) creu que a la meua edat podré traure'm el graduat?”. Improvise una resposta gens improvisada: "Si sou ací és perquè heu fet un primer pas important. La resta de decisions ja vindran pel camí. Enhorabona pel que heu fet i avant. Això sí, amb esforç, però el primer pas és voler. De vegades poder és voler. I això ja ho heu fet”.
Primeres classes. Tinc de tot un poc: els tres grups de Base, els de GES-I, el taller de premsa i els d'accés a la Universitat per a més grans de 25 anys. Hi ha grups reduïts i grups nombrosos. Faig classes de valencià (ho dic perquè podria haver-me tocat fer-ne de castellà, d’alfa [alfabetització] o de neo [neolectors]… o qui sap de quina altra matèria!). Cap dels tres Base són iguals, ni els altres tampoc. Jhon m'ha interromput un parell de vegades, però després ha mostrat la cara de col·laboració. Antonio és de la Mare de Déu del Carme (“Las 400 viviendas”), intervé amb veu potent i enèrgica per a dir que no en sap ni pruna, de valencià (però diu "res de res”). "No patisques, Antonio, demà farem que "res siga més”” (i a continuació riu pel joc de paraules). Manuel parla valencià amb accent de Còrdova. Tedo és georgià, fa nou mesos que viu ací i parla un castellà més que acceptable. M'ensenya la llibreta on s'ha apuntat tot el que hem dit i em demana material específic per a ell. Ja tinc deures per a demà. En GES-I vesprada hi ha un grupet d'alumnes amb la síndrome "classe d'institut”: espere que hagen captat les indirectes que els he llançat (i si no funciona la ironia, seré més directe el pròxim dia): el líder està identificat i m'ha captat a la primera. Sé que m'ajudarà, si hi torna... Alguns no duraran gaire si mantenen una actitud amb recialles d’alumne malfaener de secundària. Els companys no els deixaran que se n’isquen amb la seua. Espere poder enviscar-los.
Accés a la universitat nit: Georgina com a paradigma. Una llista llarga, molt llarga, la classe plena a vessar (sort que tenim aire condicionat a les aules). Gent de totes les edats i condicions. Elisabeth i jo ens coneixem: ella és la mare d'una alumna de la meua tutoria de 1r de batxillerat de l'any passat. Fa unes tortades per a xuplar-se els dits. L'any passat els meus alumnes em sorprengueren pel meu aniversari amb una tortada que endolcí les classes del matí molt agradablement i Elisabeth en fou la mestra pastissera. La primera presentació, la de Georgina (triada a l'atzar), després de fer jo la meua, és un relat de vida que genera un ambient de companyonia excel·lent i que acaba amb aplaudiments llargs d’admiració i bravos sincers. Georgina és mestra al seu país i va aprendre valencià per ajudar els seus fills; una vegada engrescada es preparà per a la Junta Qualificadora (amb un professor a qui elogia i a qui agraeix l’estima per la faena), s'hi presentà i aprovà l'elemental; ara prepara el mitjà i l'accés a la universitat i està orgullosa de saber què significa aprendre (valencià i moltes altres coses); estudia per ella i per la seua família. L’atzar ha fet que l'emotivitat i la contundència del petit relat de Georgina fóra el millor discurs de benvinguda que ningú podia haver-se imaginat mai. Pense que els alumnes no tenen un treball difícil. Jo sí que tinc una tasca difícil: igualar o superar les expectatives de totes les Georgines no serà bufar i fer ampolles. N'accepte el repte, però: si ells poden, jo també. Ara puc respondre l'última pregunta que em feia al principi d'aquest escrit: "Sí. He guanyat amb el canvi". O com a mínim, estic segur de no haver perdut cap llençol en la bugada. N'estarem amatents, els alumnes i jo.
(Gràcies a Jesús Díaz Falero per ensenyar-me la història de Jorge Bucay)