De professió? Mestre; mestre reincident

 

Tothom és una mica com l’elefant del circ: venim al món lligats a centenars d’estaques que ens lleven llibertat. Vivim pensant que “no podem” fer un fum de coses, simplement perquè una vegada, fa molt de temps, quan érem menuts, ho intentàrem i no ho aconseguírem. Aleshores férem el mateix que l’elefant, i ens gravàrem en la memòria aquest missatge: "No puc, no puc i mai no podré".

Jorge Bucay (L’elefant encadenat)

L’escenari. Enguany faig classe al centre de formació de persones adultes Professor Alberto Barrios d’Alacant. El centre és al barri de la Mare de Déu del Remei, a 10 minuts de ma casa amb bici i a 12 amb cotxe. L’institut on he estat fins l’any passat (IES Doctor Balmis) i on he treballat en un entorn de satisfacció professional més que acceptable era, si fa no fa, a la mateixa distància. M’hi he canviat voluntàriament, mitjançant un concurs de trasllats.

CFPA Professor Alberto Barrios (Alacant)

Primer dia d’escola. Sóc tutor de BASE nit. Si ho comentara amb els meus antics companys d'institut es quedarien bocabadats i em dirien alguna cosa semblant a açò: "Què és això de BASE?”, "Quin curs és eixe?”, "Base nit? Ara treballes de nit? Però quins horaris fas?”, "Estàs segur que no has eixit perdent amb el canvi?”. Algunes preguntes les podria respondre sense cap problema; l'última potser només té una resposta intuïtiva, embolcallada  del positivimisme que respire per l'acceptació de reptes desitjats.

La presentació: passeu, passeu. Hi ha 14 persones matriculades en BASE-nit. Comence la presentació. “Jo em dic Josep, vaig nàixer a Elx (fa un grapat d'anys), visc a Alacant (fa un altre bon grapat d'anys), al barri de la Bonavista (premi per a la primera persona que em diga on és aquest barri i com es diu en castellà), vaig aprendre a escriure en valencià a la universitat, solc llegir llibres de tota mena, en paper, i la premsa per internet, m'agrada fer rutes amb bici i m'esforce per entendre el món. Ara vosaltres” (tenen les estructures lingüístiques projectades en la pantalla). Cares d'astorament, cares amb somriures de complicitat i cares amb somriures nerviosos. Pedro ho té clar, si sóc d'Elx no em puc dur bé amb els d'Alacant. El trac de dubtes: part de la meua família és alacantina. Ángel fa funcionar la lògica i la intuïció per a deduir que la Bonavista és "Vistahermosa”. Rosa no té pèls en la llengua: es llança a presentar-se amb un accent andalús que tinta els mots amb tonalitats i músiques molt benvingudes. A Mercedes li fa gràcia que jo diga que "la vergonya fa ronya”. A José i a Juan Antonio els agrada la interpretació: han fet de figurants en un parell de pel·lícules. Conéixer-nos un poc fa que la tensió s'esvaïsca a poc a poc i que ens sentim més còmodes.

La presentació: nous alumnes. Sona un mòbil a l’aula. Aprofitem per recordar que els hem de desconnectar (el professor també). Disculpes. Algunes mans escarben en les butxaques i silencien els uassaps i els fèisbucs intrusos. Dos alumnes nous vénen derivats de l'aula de GES-I i s'hi quedaran. Carmen fa tard. Quan entra a l'aula ens sorprenem mútuament. Carmen és la dependenta que m'atenia a la carnisseria on solc comprar. Ara que se li ha acabat el contracte aprofitarà per tornar a estudiar. Carmen no té aturador: parla pels descosits... en castellà... de moment. És un torrent d'energia. Dues dones, més grans (voregen la seixantena), s'enganxen sense fer escarafalls. En acabar la classe (la presentació, vaja) les preguntes continuen rajant a tort i a dret: "Puc passar-me'n a GES-I?”, "Vosté (em diu de vosté i deu tenir 10 anys més que jo!) creu que a la meua edat podré traure'm el graduat?”. Improvise una resposta gens improvisada: "Si sou ací és perquè heu fet un primer pas important. La resta de decisions ja vindran pel camí. Enhorabona pel que heu fet i avant. Això sí, amb esforç, però el primer pas és voler. De vegades poder és voler. I això ja ho heu fet”.

Primeres classes. Tinc de tot un poc: els tres grups de Base, els de GES-I, el taller de premsa i els d'accés a la Universitat per a més grans de 25 anys. Hi ha grups reduïts i grups nombrosos. Faig classes de valencià (ho dic perquè podria haver-me tocat fer-ne de castellà, d’alfa [alfabetització] o de neo [neolectors]… o qui sap de quina altra matèria!). Cap dels tres Base són iguals, ni els altres tampoc. Jhon m'ha interromput un parell de vegades, però després ha mostrat la cara de col·laboració. Antonio és de la Mare de Déu del Carme (“Las 400 viviendas”), intervé amb veu potent i enèrgica per a dir que no en sap ni pruna, de valencià (però diu "res de res”). "No patisques, Antonio, demà farem que "res siga més”” (i a continuació riu pel joc de paraules). Manuel parla valencià amb accent de Còrdova. Tedo és georgià, fa nou mesos que viu ací i parla un castellà més que acceptable. M'ensenya la llibreta on s'ha apuntat tot el que hem dit i em demana material específic per a ell. Ja tinc deures per a demà. En GES-I vesprada hi ha un grupet d'alumnes amb la síndrome "classe d'institut”: espere que hagen captat les indirectes que els he llançat (i si no funciona la ironia, seré més directe el pròxim dia): el líder està identificat i m'ha captat a la primera. Sé que m'ajudarà, si hi torna... Alguns no duraran gaire si mantenen una actitud amb recialles d’alumne malfaener de secundària. Els companys no els deixaran que se n’isquen amb la seua. Espere poder enviscar-los.

Accés a la universitat nit: Georgina com a paradigma. Una llista llarga, molt llarga, la classe plena a vessar (sort que tenim aire condicionat a les aules). Gent de totes les edats i condicions. Elisabeth i jo ens coneixem: ella és la mare d'una alumna de la meua tutoria de 1r de batxillerat de l'any passat. Fa unes tortades per a xuplar-se els dits. L'any passat els meus alumnes em sorprengueren pel meu aniversari amb una tortada que endolcí les classes del matí molt agradablement i Elisabeth en fou la mestra pastissera. La primera presentació, la de Georgina (triada a l'atzar), després de fer jo la meua, és un relat de vida que genera un ambient de companyonia excel·lent i que acaba amb aplaudiments llargs d’admiració i bravos sincers. Georgina és mestra al seu país i va aprendre valencià per ajudar els seus fills; una vegada engrescada es preparà per a la Junta Qualificadora (amb un professor a qui elogia i a qui agraeix l’estima per la faena), s'hi presentà i aprovà l'elemental; ara prepara el mitjà i l'accés a la universitat i està orgullosa de saber què significa aprendre (valencià i moltes altres coses); estudia per ella i per la seua família. L’atzar ha fet que l'emotivitat i la contundència del petit relat de Georgina fóra el millor discurs de benvinguda que ningú podia haver-se imaginat mai. Pense que els alumnes no tenen un treball difícil. Jo sí que tinc una tasca difícil: igualar o superar les expectatives de totes les Georgines no serà bufar i fer ampolles. N'accepte el repte, però: si ells poden, jo també. Ara puc respondre l'última pregunta que em feia al principi d'aquest escrit: "Sí. He guanyat amb el canvi". O com a mínim, estic segur de no haver perdut cap llençol en la bugada. N'estarem amatents, els alumnes i jo.

(Gràcies a Jesús Díaz Falero per ensenyar-me la història de Jorge Bucay)

Café del temps d'un ocellicida penedit

Recuperacions de vacances de Setmana Santa

"Quina sucosa història literària, la de les grans obres no escrites:

la dels grans genis que no s'han arribat a estrenar!"

Joan Borja (Café del temps)

© Café Montcau

Hi ha deutes que no es paguen mai. O gairebé mai. També hi ha deutes que fa gust de pagar, encara que no te'ls reclamen i encara que els tornes a deshora, fora de tot termini, a destemps. Sobretot això passa quan l'amistat i l'endeutament comparteixen frontera en el mapa de la complicitat. Ara, un any després de llegir tots els colors de la mar en el Café del temps de Joan Borja (Edicions Bromera, 2013), veig clar que mai no escriuré cap ressenya promesa, que no contaré com se m'emboiraven els ulls en la pàgina 3 amb Maria la Boua, ni com llegia episodis coneguts, compartits en la realitat o en el relat, amb gestos d'aprovació i assentiment que anaven més enllà de la lectura perquè em conduïen per la vida viscuda. No contaré que em feia gràcia i pudor alhora veure'm personatge literari de les cabòries borgianes, a la vora d'una nòmina d'insignes criatures que habitem la contemporaneïtat de l'autor.

Podria dir moltes coses del llibre Café del temps, sobretot elogis. En faré una confessió. He escrit unes quantes ratlles sobre el llibre i no m'han agradat gens ni mica. Potser perquè no escrivia sobre Café del temps sinó sobre Joan Borja, sobre la persona amb qui he compartit un espai de 10 metres quadrats durant un grapat d'anys (i no és en una cel·la a Fontcalent), aventures de la incertesa més enllà de la mar i nord enllà, un camí de Sant Jaume balsàmic i molts cafés de màquina al voltant d'una conversa sobre el bé i el mal, en absència del bé i del mal. I el més curiós de tot és que allò que finalment he decidit mantenir escrit de Café del temps parla més de l'autor que no del llibre, com tot l'anterior, però ja està fet. 

Potser aquestes paraules són fruit del pudor de no voler quedar malament davant d'un amic. O potser és la mostra més evident d'una incapacitat per a expressar allò que m'ha fet somriure o m'ha fet saltar les llàgrimes mentre llegia episodis viscuts al seu costat i retalls de la seua memòria no compartida fins ara. Potser és això. O potser és perquè els deutes amb Joan Borja són tan plaents que paga la pena sentir-se'n eternament deutor. 

Volen saber per què Joan Borja ha escrit Café del temps? Ho contaré de tota manera. Joan Borja, dels Borja de la Carbonera d'Altea, ha escrit Café del temps per expiar les seues culpes, per exorcitzar el sentiment de culpa, sobretot d'haver actuat com un cafre en el passat, com un veritable cretí. Podríem dir que ha escrit el llibre per penedir-se d'uns actes excecrables que mantenia en la memòria i que el desassossegaven amb tal magnitud de tragèdia que el turment i desconhort de l'ànima penada només podia rescabalar-se amb una expiació piadosa. 

Cadascú s'encomana als déus en qui creu, o als confessors dels déus en la Terra en qui creu, o als substituts dels confessors dels déus en la Terra, d'ençà que Woody Allen ens ensenyà el divan del psicoanalista (o psicoanaliste). I com que intuïsc --per no dir que sé amb tota certesa-- que els déus de Joan Borja són més a prop de l'heterodòxia iconoclasta que de l'heterodòxia institucional, gose afirmar que Café del temps és la penitència autoimposada d'un ocellicida penedit. Vull dir, d'un assassí d'ocells penedit, per si no era prou clar. 

Després d'una reflexió tan íntima com desordenada, feta durant llargues estades de gaudi vora la mar d'Altea, espill de somnis i rebost de realitats alhora, Joan Borja n'ha fet penitència i ens ha convençut amb les seues paraules. Mereix que li donem l'absolució, o l'equivalent a l'absolució en la mitologia pagana en què vivim. Si no haguera mort tants pardalets indefensos, si no haguera acaçat tantes criatures tendres en els seus nius ans que alçaren el vol, si no haguera enviscat tants ocells aquells dies de tardor de la seua infantesa, no s'hauria sentit traumatitzat, encara que no en fóra conscient, i no hauria necessitat expiar tota la desesperació que li bullia a l'estómac (o estómec) sense ell saber-ho. 

Per això Joan Borja necessitava escriure Café del temps, per a refer aquell paradís perdut i retrobar-se amb un paradís guanyat. Un paradís com el que ha creat i compartit amb tots nosaltres. Bondat i bellesa, paraules ben dites i sentiments escrits. O si volen: "el fred, la calor; la fam, la son; el mal de panxa, la set, una inoportuna pixera ens frustrarà les més sublims emocions". O no; potser la mar d'Altea ens alliberarà, a nosaltres lectors, i esdevindrà refugi dels pensaments més inconfessables. I aleshores necessitarem un altre Café del temps per a assaborir les mels de la memòria.


També podeu consultar

• Llegiu un fragment del llibre (gentilesa d'Edicions Bromera)
• Un llibre esplendorós (Enric Balaguer, Información 27-06-2013)
• Joan Borja, Café del temps (Enric Balaguer, A tall d'invocació, 2-06-2013)
• Entrevista a Joan Borja (Francesc Gisbert, Aramultimèdia, 22-07-2013)
• Entrevista en la Fira del llibre de València 2013 (Manolo Gil; vídeo)
• Un país de llibre (entrevista d'Eugeni Alemany, desembre de 2013)
• Presentació de Café del temps a Cocentaina (vídeo; amb Carles Cortés i Vicent Santamaria)
• XIV Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta (nota de premsa d'Edicions Bromera)
• XIV Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta (Actualitat universitària 15-12-2012)

Música normal

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida.

T'estime, t'estimo, t'estim.

(La Gossa Sorda, «Camals mullats», Saó, 2008)

La música és una de les manifestacions artístiques més ben valorades per la societat. Saber música és un coneixement admirat per tothom i a tot arreu, saber fer música és una competència artística molt lloable i fer música i agradar a la gent que l'escolta i l'assaboreix és una de les formes més satisfactòries de tenir reconeixement social. En el món de la música la paraula escrita, la paraula dita, la veu humana, també fa el seu paper, un paper en molts casos tan important com el de qualsevol instrument; de fet és un dels instruments que el públic valora més i al qual els professionals dediquen una atenció especial.

Hi ha molts tipus de música, molts gèneres: música clàssica, música popular, pop, rock, flamenc, hip hop, rap, house, jazz i infinitat d'estils més que creixen i es reprodueixen a l'empara dels temps i de les modes. Hi ha músiques que passen i músiques que romanen en la memòria col·lectiva de la humanitat. Hi ha músiques per a tots els gustos i disgustos. Sens dubte, la música ens acompanya en molts moments de la vida. Tothom, molt o poc, sabut de la matèria o neòfit tastaolletes, té un grapat de melodies ancorades dintre el seu bagatge vital. 

Per això, en totes les societats la música és un àmbit de prestigi. I per això també, quan música i llengua s'uneixen, quan la llengua esdevé un instument més de la creació artística musical, les persones identifiquem les produccions artístiques amb els pobles que les fan i amb les llengües que s'utilitzen en les composicions musicals. L'anglés ha esdevingut una llengua d'àmbit, una llengua que tothom accepta com a instrument d'expressió musical independentment del lloc d'origen i de la llengua primera de qui canta. No obstant això,  hi ha músics, hi ha cantants que decideixen emprar les llengües pròpies per a les seues composicions.

I què passa en les societats on hi ha dues llengües en contacte? Tant se val que un grup musical valencià faça una composició en català com en castellà? I si la decisió no és fer una cançó sinó triar el català com a llengua vehicular en la carrera professional? Què hi ha darrere la tria d'una llengua o de l'altra? Hi ha només una raó de mercat, una raó econòmica? O potser és una qüestió de sentiment? Per ventura és una qüestió de reivindicació nacional? 

D'altra banda, en el context social valencià, el fet que hi haja músics, que hi haja cantants i grups que facen servir el català com a llengua d'expressió en les lletres és una mostra inequívoca de normalització cultural i lingüística. Si més no és una decisió premeditada que comporta riscos, per les perspectives de ressò social, per la cobertura mediàtica i, òbviament, per les repercussions econòmiques. En un món competitiu i en un mercat on els sentiments tenen un valor relatiu, emocionar amb la música i amb les cançons contribueix a conscienciar el públic, els seguidors, que fer música en català és possible i que és una opció tan normal com fer-ne en qualsevol altra llengua. O potser si algú es fa aquestes preguntes és perquè no és una situació tan normal. Potser, només potser, perquè la cursa no és un camí de roses, més aïna al contrari.

Una anècdota. Qui identifica Camilo Sesto com a cantant valencià? És valencià perquè va nàixer a Alcoi i se'n vanta sempre que pot, però és un cantant espanyol que canta en castellà. Sabíeu que Camilo Sesto també ha cantat en valencià? Feu-ne un tast: El meu cor és d'Alcoi (una veu fàcilment identificable, amb una fonètica valenciana exquisida). O aquesta altra que teniu en vídeo, Som (una cançó de Raimon de l'any 1963).

Molts anys abans —Viquipèdia dixit— Camilo Sesto formava part del grup Los Dayson, amb qui va enregistrar No la canteu més (que podeu trobar ara en mp3). Algú s'imagina com de normal hauria sigut la música en català si Camilo Sesto haguera cantant en la seua llengua? Probablement no hauria triomfat com ho ha fet en castellà ni hauria tingut la trajectòria que ha tingut. Ni les circumstàncies històriques ni les voluntats personals han anat per aquest camí.
 
I ara, en quin punt ens trobem? Hi ha grups actuals emblemàtics: des de Catalunya Manel continua guanyant adeptes, a les Illes Antònia Font s'ho ha deixat, al País Valencià Obrint Pas també ha plegat. Hi ha veus valencianes que poblen el món de la cançó amb força i que tenen una presència assegurada en el panorama actual, en uns casos de forma discreta i en uns altres prou consolidada. Parlem de Pau Alabajos (Torrent, l'Horta Oest), de Feliu Ventura (Xàtiva, la Costera), d'Andreu Valor (Cocentaina, el Comtat), de VerdCel (Alcoi, l'Alcoià), de La Gossa Sorda (Pego, la Marina Alta), d'Orxata sound system (València), d'Aspencat (Xaló, la Marina Alta), de Pep Botifarra (Xàtiva, la Costera), d'Eva Dénia (Gandia, la Safor), de Clara Andrés (Oliva, la Safor), de Miquel Gil (Catarroja, l'Horta Sud), de Mugroman (Xixona, l'Alacantí) i de molts altres que ens deixem al calaix. Un bon grapat de professionals valencians que canten en català com a opció i com a decisió. Perquè és normal que vulguen ser normals.

 

I tot això sense oblidar que venim d'un silenci antic i molt llarg en què el mestratge de Raimon i d'Ovidi Montllor ha amerat sàviament les veus més noves. El panorama actual ens assegura una música normal? Ens assegura una normalitat lingüística en l'àmbit de la música en català al País Valencià? Hem pujat un graó més en l'escala que ens allunya de la minorització lingüística? O és tan sols un miratge més en un món sense televisió en la llengua pròpia en l'era d'Internet? Massa preguntes que no poden deixar que ens guanye el silenci.

També podeu consultar

• València necessita una cançó (documental)
• Música en valencià (blog de música en valencià)
• Viasona (Portal de la música en català)
• Història de la música en català (web de la història del pop i del rock en català)
• Música de poetes (UOC, poesia catalana, poemes musicats)
• Llista dels millors poetes musicats (iniciativa del diari Ara)