El club de la Lliris és el club de Lliris Picó.
El club de la Lliris, molt més que un club.
El club de la Lliris, molt més que un club.
«L’art és una mentida que ens apropa perillosament a la veritat»
Anna Moner
 |
| Fotografia de Lliris Picó (El club de la Lliris, Llibreria Libros 28, Sant Vicent del Raspeig)) |
Coneixeu cap club de lectura? Hi heu participat mai? Un grup de persones es reuneix periòdicament, de forma planificada –amb els deures fets d’haver-se llegit un llibre– per parlar de literatura. Per què ho fan? Per què gasten una part del seu temps de lleure a entretenir-se amb el valor de les paraules? Probablement perquè se les estimen, perquè s’estimen allò que algú ha tingut la valentia de posar en un full en blanc per crear alguna mena d’art, creuen que n’ha reeixit i aquest acte heroic ha emocionat els lectors. Per això hi ha persones que es reuneixen per comunicar-se impressions diverses al voltant d'un llibre inicialment compartit en soledat, llegit sovint en la intimitat, en una soledat molt particular perquè és un acte de voluntat que implica una relació còmplice entre obra, autor i lector davant un escenari de paper. O potser no, potser cada persona hi té una motivació tan personal i intransferible com les sensacions transformades en emocions que li arribaven quan es nodria amb els sintagmes i amb les imatges que li parava l’argument del llibre. Tant se val.
El dissabte 9 de gener, el Club de la Lliris –el club de lectura de Lliris Picó– va aplegar un bon grup de lectors a la llibreria Libros 28 de Sant Vicent del Raspeig, regentada per Rosa Pastor Serna, per parlar de la novel·la El retorn de l'hongarès (edicions Bromera, 2014), de l'escriptora Anna Moner. L'acte va comptar amb la presència de l'autora, cosa que va aportar un valor inestimable a la iniciativa. El fet que els lectors pogueren parlar directament amb l'escriptora i intercanviaren perspectives de lectura sobre la seua obra tingué la recompensa impagable d'assabentar-se de primera mà per què les olors dels cossos inerts traspuen intensament una flaire perfectament identificable entre les pàgines del llibre. O com és de satisfactori que els lectors assaborisquen –mentre lligen– els sons de Txaikovski, Liszt o Chopin, les músiques que escolten Sara Bongard i August Locard –els dos forenses units per la mort i separats per l’espai– al voltant d’un moble japonés i d’una ampolla de Fondellol.
Anna Moner ens obsequià generosament amb alguns detalls de la intrahistòria del llibre, de la gestació, d’anècdotes singulars. I ho féu amb la calidesa dels comentaris –un diàleg còmplice amb els lectors presents, presents i futurs– mesurats fins al punt just per descobrir essències epitelials d’Àlmos Vadàsz o de l’inspector Béziers. Les persones assistents vam conèixer les capes que havien conformat la creació dels personatges, les cares ocultes que havien fent créixer personalitats complexes que ajudaven a dinamitzar accions i fets que havien sigut rebuts pels lectors en la intimitat de la lectura personal, unes vegades de forma intuïtiva i unes altres com a resultat de capbussar-se intencionadament entre línies. Pas a pas, trama a trama.
En l'escenari del París del tombant del segle XIX, Anna Moner recrea magistralment ambients d'una ciutat i d'una època que dibuixa amb traços plens de matisos i infinitat de clarobscurs, bella i pulcra artesania lingüística al servei de la història que combina i fa encaixar amb el moment actual com si foren peces d’un mapa amb dues cares. Les pàgines d’El retorn de l’hongarès ens sorprenen amb una bromera difuminada a trenc d’alba al Bois de Boulogne, les paraules ens transporten a un llenç realista, intencionadament macabre i alhora sensual, en què les xiques amb el coll seccionat i els cossos impregnats de mort són el preàmbul d’un recorregut per les escletxes de la vida.
L’autora empra una variació de registres que captiva els lectors des de les primeres pàgines. Recordem el passatge de la morgue de París –un espectacle per a tots els públics que exposa la mort per al gaudi inconfessable dels sentits–, la voracitat sexual de Sara Bongard, el reconeixement professional de la forense cap al seu predecessor, la impertorbabilitat dels actes de la Dona de Jade, l'obsessió pel pas del temps de l’hongarès, les incursions de l’inspector Béziers pels ambients marginals del París del Moulin Rouge, els paral·lelismes entre els dos espais temporals de la trama. L’autora ens fa transitar per un món ple de coneixements –botànics, musicals, entomològics, medicoforenses– que vessa entre les pàgines del llibre en dosis que defugen la mera l'ostentació dels sabers i que esdeven arguments narratius inserits en un escenari on els personatges es mouen com si foren actors que barregen un guió aprés meticulosament amb actuacions necessàriament improvisades per les arestes imprevisibles de la història (imprevisibles per al lector, no pas per a l’autora, òbviament).
Novel·la gòtica? Novel·la històrica? Novel·la negra? Les classificacions només són etiquetes que serveixen per a ordenar el caos. En la literatura el caos de vegades és solament aparent, perquè els lectors ens fem una reorganització de les vides llegides per tal de fer-les necessàriament nostres, siga quina siga la intenció de l’autor. En la sessió de dissabte passat, Anna Moner començà la intervenció amb la projecció d’unes imatges sobre el París de 1897 i en féu uns comentaris que foren una delícia per als assistents, en una magnífica lliçó interactiva d’història de l’art. Ja teníem l’escenari de l’hongarès. Lliris Picó, la presentadora de l’acte, hi aportà les notes que estiraren del cabdell perquè l’autora en despullara alguns fils, sempre fent equilibri entre els implícits i sobreentesos amb els lectors de l’obra i els indicis per als que encara no l’havien llegit.
Si obriu les pàgines d’El retorn de l’hongarès prepareu-vos per conéixer qui és Bibí la Vierge, què hi fa un criador de cucs d’esquer, com són «les noies de parlar baladre», accepteu l’envit de passejar entre «pestilències àcides», «esquitxos de sang» i «masses sangonoses» a la vora de flaires encisadores i «còpules feréstegues».
No em resistisc a oferir-vos una mostra de la prosa que em captivà des del començament.
«Semicorxeres, llepades, doble corda, carícies, acords, sospirs, recuperaven el ritme exaltat d’adés enmig del baf que exhalaven tots dos, una barreja d’ambre, molsa d’alzina, gardènies, bergamota i violetes que l’embogien i l’obligaven a seguir el compàs del violí i a acompanyar les notes dramàtiques de l’instrument amb gemecs felins a cau d’orella del seu amant, que es fonien amb les fuetades de l’orquestra en la lluita per augmentar el registre sobreagut. L’allegro giusto, amb les vertiginoses escales de l’instrument solista, els empentà cap a unes enèrgiques embranzides que provocaren el sacseig de la butaca; amb fermesa, se subjectà una altra vegada al respatller cercant l’esguard provocador de l’animal brodat i tragué la llengua, talment la serp, per fer-se amb la d’ell. En el doble fortissimo final, assoliren l’èxtasi. Assaborí uns segons el regust àcid de la suor mesclada amb la saliva que li cremava els llavis; a poc a poc, la respiració restablia el ritme habitual i la tensió muscular es relaxava. El soroll sorrenc del vinil que continuava girant en el gramòfon l’atordia. En la foscor, Vadàsz semblava format per una espècie de corpuscles de cendra tènues. Gairebé extenuada, tancà les parpelles». (pàg. 150-151)
Una prosa rotunda, elegant, atractiva, exquisida, construïda per al delit dels sentits i les emocions. La tria de Lliris Picó, immillorable; la conducció de l’acte, un encert de la mestra de cerimònies; el club de lectura de Libros 28, una idea brillant; la conversa amb Anna Moner, imprescindible. Una delícia. Mentre arriba la propera novel·la, podeu gaudir dels escrits d'Anna Moner amb Gabinet de curiositats, una joia editorial que inicia els passos de Pruna Llibres. Una altra delícia.
 |
| Fotografia de Lliris Picó |
