El destí de l'ànima

«Em sentia ple. M’estimava»

Lluís Llach, Memòria d'uns ulls pintats, Empúries, Barcelona, 2012

Dia 23 d'abril. Dia del llibre. Dia de lectures públiques, de lectures privades, de Sant Jordi, de poncelles vermelles i de llibres arreu. Dia de fer cua a les parades per a comprar llibres. Dia de regalar llibres. Dia de demanar al llibreter "un llibre per a una persona que no llig gaire". Dia de bons propòsits. Un dia de festa per a la paraula escrita i per als somnis de l'ànima. O per a la lectura, que deu ser, si fa no fa, gairebé el mateix.

Què heu llegit últimament que pague veritablement la pena? Més encara, què heu llegit en els dos últims anys que us haja colpit fins al moll de l'os? O pel contrari, quin llibre llançaríeu al prestatge dels oblits intencionats sense haver-ne passat de la pàgina 10? Feu-ne una recomanació.

Per exemple.

Coneixia Lluís Llach com a músic. Lluís Llach com a poeta que ha escrit, ha cantat i ha creat bona part de la banda sonora de tota una generació; fins i tot de més d'una generació. El meu Lluís Llach és el de L'estaca (cançó de rebel·lió adolescent), Laura (cançó d'amor... adolescent), Viatge a Ítaca (cançó iniciàtica), Campanades a morts (cançó esborronadora, de llàgrimes, de conscienciació política). La llista n'inclouria una recopilació selecta. Estic segur que cadascú en faria una de diferent. Moltes persones deuen tenir una cançó de Llach a la motxilla del seu bagatge emocional. Llach, l'home de mirada trista i melancòlica.

Ara Lluís Llach ha publicat la novel·la Memòria d'uns ulls pintats (Ed. Empúries, 2012). Bé, ara mateix no, ja fa uns mesos que la publicà (podeu llegir-ne el primer capítol ací). Jo m'hi vaig acostar amb precaució. Sense gaire confiança, sincerament. Per ventura m'hi sentia atret, volia descobrir què tenia Llach a dir en una novel·la, i alhora volia comprovar si se'n sortia. No crec que haja sigut l'únic que haja tingut aquesta predisposició. En qualsevol cas no he actuat amb malícia, he tingut la mirada honesta del lector que lloa el valor de qui gosa exposar-se als altres i és capaç de desvetlar bona part dels secrets de l'ànima. Això sempre ho valoraré positivament. Siga qui siga qui escriu. I tinga el resultat que tinga.

Lluís Llach ha fet un pas avant, ha deixat la vida pública com a músic i se n'ha passat a un altre registre. Ho ha fet amb coratge, amb risc i supose que sabedor que seria escrutat amb mil ulls davant l'expectativa de ser una novetat en un món alié.

No us contaré la novel·la, no patiu. Sempre m'imagine l'escriptor, qualsevol escriptor, durant el procés creatiu, davant una idea, davant un fil argumental que li volta pel cap. Mentre escoltava Ara mateix, veia l'autor davant un piano, ajustant una nota díscola, encaixant un vers de Miquel Martí i Pol en una melodia. Ara, la lectura de Memòria d'uns ulls pintats m'ha fet transformar la mirada. Veia Llach passejar pels camps empeltats de vinyes verdes vora el Priorat, el veia mirar per la finestra un paisatge de raïm i ceps novells mentre regirava escenes d'una Barceloneta antiga, de memòria històrica, d'històries contades per altres que en un escorcoll de l'ànima l'autor feia que esdevingueren seues. Veia Llach mirar per una finestra, ataüllant una barca ancorada en l'arena de la Barceloneta dels anys 30. Veia Llach passar la mirada per davant l'escenari d'un bar d'ambient en la Barcelona dels anys 70. Veia Llach enfilar els sentiments d'una generació silenciada per pensar diferent, per estimar. Veia la complicitat de l'autor amb el narrador quan fa entendre que el bé suprem és estimar perquè és el destí de l'ànima.

M'he vist Llach triar sintagmes, encaixar comparacions subtils, casar diàlegs i fer escomeses per la banda mentre feia anades i tornades en el temps narratiu. L'he vist parlar de l'exili, del dolorós sentiment d'haver de deixar la llar i arrelar en casa aliena. L'he vist parlar d'un amor sincer entre Germinal i David més enllà de la vida, com els vincles entre Amics e Amats. M'he vist Llach creatiu, apedaçador de sentiments contats per altres, inventor de tragèdies quotidianes, de tragèdies de guerra i submissió que fereixen la dignitat humana. També la venjança que mata. Me l'he vist contador d'històries que pregonen el destí de l'ànima.

Me'l quede. 

Qwiki: cercador amb respostes de vídeo

Tothom coneix els cercadors usuals d'Internet, sobretot el que més s'ha popularitzat i el que ha arribat fins i tot a ser sinònim de cercador: el cercador de Google. Res a dir respecte a l'eficàcia de Google o de la facilitat d'arribar a discriminar el tipus d'informació per la llengua triada o el format en webs, fotos, vídeos, etc. Google és la casa gran de la xarxa. O millor encara, podríem dir que Google és la porta gran d'entrada a Internet.

Ara bé, hi ha altres cercadors que poden ser-nos útils per a tasques específiques. Com a professors, per a preparar material per als alumnes. Com a alumnes, per a elaborar temes d'assignatures diverses. Ara per ara els missatges audiovisuals, la imatge i la paraula dita, tenen molts avantatges d'atracció respecte a la paraula escrita. Per això, ja hi ha alumnes que fan servir YouTube com a cercador habitual. I si no ho heu fet mai, feu-ne la prova. Si cerqueu granota a Google us eixirà com a primer lloc d'informació l'entrada de Viquipèdia.  I si hi especifiqueu "vídeos" us durà a un reportatge d'Edu3.cat. I si cerqueu directament a YouTube? Us eixiran un munt de vídeos sobre granotes diverses, hi haureu de remenar fins que trobeu el que realment us interessa, però si ho trobeu, la informació audiovisual resultarà molt atractiva.

Realment el que us volia comentar és el cercador audiovisual Qwiki. Es tracta d'un cercador temàtic que elabora la informació sol·licitada en un vídeo-reportatge que combina vídeos, textos i fotos, amb locució i amb subtítols. La versió disponible actualment funciona en anglés, cosa que no ha de ser un inconvenient necessàriament. Depén de com ho mirem, pot ser fins i tot una manera instructiva de practicar l'anglés. I a més a més, accedir a tota mena de coneixements. Qwiki no és una eina gaire nova, ja fa temps que va pel món, però si no la coneixíeu ara en teniu l'oportunitat.

Ací en teniu un exemple. Si continuem amb la paraula anterior, cercarem "granota" (ara en anglés, frog) i tindrem aquesta informació en el format Qwiki. El fons del bloc no us deixa veure els subtítols, però si entreu al programa ("View Frog") els hi veureu.

View Frog and over 3,000,000 other topics on Qwiki.

Proveu amb el noms de llocs, Elx, País Valencià, amb Misteri d'Elx, amb un personatge il·lustre, una escriptora, un dramaturg, un poeta, Tirant lo Blanch, Mercè Rodoreda o Quim Monzó. El resultat té l'èxit assegurat.

View Maria Mercè Marçal and over 3,000,000 other topics on Qwiki.

Literatura i sexe en temps de dubtes i renúncies

Literatura i sexe són dos conceptes que van bé de la mà, diríem que es compenetren prou bé. Proveu amb les preposicions. Literatura amb sexe. Literatura per al sexe. Literatura des del sexe. Literatura en el sexe. De la literatura cap al sexe. Per la literatura fins al sexe. Qualsevol combinació us en resultarà atractiva o, com a mínim, suggerent. Fins i tot si invertiu l'ordre dels substantius i feu les mateixes combinacions que abans. Més encara, també pot ser bona la combinació "literatura sense sexe". I viceversa, per descomptat. Perquè al cap i a la fi, en la literatura i en el sexe, i en la combinació dels dos conceptes, n'hi ha per a tots els gustos. Gustos, gustets, grans gustos, etc.

Un dels gustos més grans que he tingut darrerament ha sigut entropessar agradablement amb el Jo confesso de Jaume Cabré. Un gran gust. Un gust enorme. Un gust que ja m'ha fet passar més d'un disgut, perquè ara tot el que llig després de la vida de l'Adrià em sembla que no està a l'altura. Ja sé que no s'ha de fer això, que és lleig fer comparacions, però mireu, m'ha passat. Com en el sexe.

Diu una veu popular, més aïna popularitzada, que les èpoques de crisi no són bons temps per a la lírica. No hi estic d'acord. Hi ha qui pot trobar en la lectura una manera de fugir de la realitat, un refugi per als mals moments que li toca viure, perquè es queda sense faena, perquè li rebaixen el jornal o perquè ha tingut un desengany de qualsevol mena i condició. No sols és açò. Jo trobe que la lectura té un valor terapèutic que va molt més enllà. Llegir és una activitat productiva, suggestiva, formativa, distractiva, addictiva en tots els sentits. La lectura, per a les persones que llegim habitualment, les que tenim l'hàbit o el vici de llegir, és la forma més sublim d'assaborir les planes dels llibres que se'ns posen davant. Llegir és un plaer buscat, encara que també n'hi ha de trobats, com els amors.

Vivim una època convulsa. La credibilitat dels nostres dirigents, polítics i econòmics sobretot, està per davall de zero; n'hi ha molt pocs que se'n salven. Alguns ho pagaran en les flames de l'infern, ells que hi creuen, és clar: Camps, Matas, el cas Brugal, l'expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. O els casos reials, tan avariciosos com els de la vida real. La nòmina és més llarga i n'hi de tots els colors. Ara, a cada persona, a cada col·lectiu social li ha tocat pagar els plats trencats d'una festa en la qual no ha participat. Els que paguem, és clar, perquè n'hi ha que s'escapoleixen de l'escomesa com el millor Messi davant el defensa rival. Quina poca vergonya que tenen alguns dels que ens manen! Segur que més d'un és un soca que no llig ni la premsa esportiva. O que no fa les combinacions adequades entre literatura i sexe, no siga el cas que fóra pecat. No obstant això, jo no perd l'esperança.

Hui llegia a classe amb els alumnes uns versos molt coneguts de Miquel Martí i Pol que ens parlen d'això, de saber-se ser "hereus d'un temps de dubtes i renúncies", d'alçar-se i mirar cap avant i d'encarar el futur amb coratge. Depén de com es llija, es pot interpretar com una veritable píndola literària anticrisi: "tot està per fer i tot és possible".

Ara mateix 

Ara mateix enfilo aquesta agulla 

amb el fil d'un propòsit que no dic 

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis 

que anunciaven taumaturgs insignes 

no s'ha complert i els anys passen de pressa. 

De res a poc, i sempre amb vent de cara, 

quin llarg camí d'angoixa i de silencis. 

I som on som; més val saber-ho i dir-ho 

i assentar els peus en terra i proclamar-nos 

hereus d'un temps de dubtes i renúncies 

en què els sorolls ofeguen les paraules 

i amb molts miralls mig estrafem la vida. 

De res no els val l'enyor o la complanta, 

ni el toc de displicent malenconia 

que ens posem per jersei o per corbata 

quan sortim al carrer. Tenim a penes 

el que tenim i prou: l'espai d'història 

concreta que ens pertoca i un minúscul 

territori per viure-la. Posem-nos 

dempeus altra vegada i que se senti 

la veu de tots, solemnement i clara. 

Cridem qui som i que tothom ho escolti. 

I, en acabat, que cadascú es vesteixi 

com bonament li plagui, i via fora, 

que tot està per fer i tot és possible. 

(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)

La literatura, la lectura és una manera d'evadir-se, però també d'aprendre, és una manera tan bona com moltes altres de passar-s'ho bé, de conéixer coses noves, de pensar en veu alta, d'intercanviar amb els altres allò que ens ha agradat, de posar en pràctica idees que ens suggereixen uns mots esparsos, una fiblada d'un sintagma inesperat, una frase intel·ligent. Com en el sexe. Hi ha qui diria que la literatura és fins i tot millor que el sexe. No farem una enquesta, per si de cas.

Paul Klee, 1914

L'amic Felipe Zayas ens recomana en Twitter un mem (abreviatura de memory) sobre literatura i sexe, molt engrescador. Ens pot valer com a activitat d'animació lectora molt oportuna en els temps que corren...o que no corren, perquè van a poc a poc. Us recomane que feu la prova. Obriu el llibre que tingueu entre les mans per la pàgina 45, llegiu-ne la primera frase completa i feu-ne una interpretació en clau sexual. El resultat us sorprendrà. En tots els sentits.

Ací teniu la meua aportació: "tot deu ser com una tarda fosca/ o com un matí de pluja/ quan l'hivern esborra/ la llum dels miralls/ on ja no et mires." (anna montero, el pes de la llum, pàg. 45)

Uf! Més val que no us en faça la interpretació en veu alta. No us sembla un joc edificant? Perquè, si perdem l'interés pel sexe, què ens queda? La literatura? No cal que respongueu.

Podeu aviciar les amistats i dir-los que us conten la seua experiència. Els plaers compartits, sempre són més divertits. Diuen les cròniques que l'ex-Molt Honorable Francisco Camps llegia el Llibre de Job durant el judici. Què hi deu dir a la pàgina 45? I si llegira l'Apocalipsi?

Des de defora al rovellet de l’ou, gent de got i punyal

Un rovell i una clara d'ou

Joan-Carles Martí i Casanova, Des del rovellet de l’ou d’Elx, Argentona, Voliana Edicions, 2011

El sud del sud. El quilòmetre zero de les nostres vides pot ser un punt al mapa de la vida o poden ser-ne més d’un, depén de com ho mirem, depén de com ho visquem. Els paisatges de la nostra vida tenen, ben segur, uns quilòmetres zero que ens situen en el món. Afortunadament, encara hi ha un grapat de paisatges sublims que nodreixen amb escreixos els plecs de la memòria, paisatges que ens ancoren a les frontisses d’una porta oberta, a un badall que deixa passar l’oreig de l’essència d’unes persones que guaiten en la frontera, però que alcen els ulls, no tan sols nord enllà, sinó cap a orient, a l’altra banda de la mar, cap a ponent, les terres veïnes, cap al sud del migjorn, més avall encara.

Hi ha un grapat de paisatges que forneixen l’ànima amb sensacions de germanor. Hi ha qui viu en un territori i no necessita un mapa per a situar-s’hi, perquè se’l sap a ulls clucs. Hi ha qui mira a totes bandes i sap destriar les veres de les falsies, perquè identifica els miratges només d’una ullada. Hi ha qui veu les aigües que ameren les terres, clevillades per la sequera, i n’assaboreix els profits. Per a mi aquest paisatge és memòria de vida, memòria de poble, memòria de temps compartit, de vida viscuda i de futur més allà de l’horitzó.

Per això llibres com Des del rovellet de l’ou d’Elx, de Joan-Carles Martí i Casanova, serveixen per a fixar les fites d’aquesta memòria, unes fites construïdes amb paraules que s’escampen aventades amb el mestratge de qui sap mirar cap avant i veure-hi en visió panoràmica, polièdrica. Reconec que el llibre m’ha fet reviure part d’una biografia personal, molts passatges dels quals m’han aplegat com una ona sisífica que acarona eternament l’orellada de la mar (ja sabeu, llegiu voramar). 

De defora. Sembla que no s’hauria de parlar de sentiments quan es parla d’un llibre. O potser sí. Potser tots els llibres parlen d’alguna manera de sentiments. Tots. Potser si coneixeu Joan-Carles Martí no us semblarà estrany que haja escrit aquest llibre, personal, únic, com ell, que barreja sociolingüística i variacionisme de manera sàvia a la vora de les especulacions més indemostrables (“Al Camp d’Elx es parla el millor valencià hereu de la tradició medieval de la Governació d’Oriola”, p. 45), que enllaça les anàlisis filològiques (“Un dels mots característics que tot elxà tradicional coneix és sanoi”, p. 82) amb l’estirada d’orelles als filòlegs d’ací i d’allà, que fa ús de les referències a la seua biografia de perifèric de la diàspora com a enfilall que embolcalla la idea d’un país i d’una llengua que té un migjorn encoratjador, viu i amb empenta.

 Per a una persona que renaix de defora com jo, el meu primer quilòmetre zero és la Foia (el Camp d’Elx). Els paisatges del llibre Des del rovellet de l’ou d’Elx són paisatges compartits (paisatges, fets, conhorts i esperances), són fites en el mapa de la geografia humana més personal i alhora més agraïda d’exterioritzar i de compartir. Alacant és la meua ciutat d’adopció, la ciutat de la rivalitat, la que emboira els usos lingüístics del nostre valencià, del català de tothom. Captiu de dues ciutats millor que d’una sola: sense cap penediment, sense cap complex.

Per tot açò he llegit Des del rovellet de l’ou com un llibre necessari. Un llibre que parla d’Elx, sí, del rovellet de l’ou més nostrat dels elxans (que sempre hem sigut il·licitans), però que també parla de tot un país, de les disputes amb els alacantins, de Santa Pola i Guardamar, de Crevillent i de la mirada cap a Barcelona, d’Antoni Bru i de Josep Maraldès, d’El Tempir. El llibre, però, parla, sobretot, de Joan-Carles Martí i Casanova i això no té desperdici, no decep gens ni mica.

Quan érem jóvens, més jóvens que ara, vull dir, quan teníem quinze o setze anys, Joan-Carles era un jove excessiu, si em permeteu l’expressió. Ja em perdonarà ell que n’avente alguna intimitat. Només un detall: allò que els amics féiem amb dues llengües, canviar d’una a l’altra sense complexos ni manies, ell ho feia amb quatre. Envejat, mirat amb distància i estimat. Impetuós, descarat que no s’amagava mai res, franc. Honest, amic fidel i bon xic. No sóc qui més el coneix. Però veig, en molts sentits, que aquests trets de la seua personalitat traspuen els mots que escriu. Joan-Carles Martí escriu perquè realment té coses a dir. I nosaltres les llegim perquè paguen la pena de llegir.

Des de defora al rovellet, de deforenc a ravalenc
Josep M. Escolano a Photopeach

Viure és lluitar, perquè acovardir-se és morir: «El desert cria desert i el bosc cria bosc: siguem reforestadors» (p. 39)

Ací teniu el vídeo amb la presentació de Des del rovellet de l'ou d'Elx a la seu de l'IEC a Barcelona. El dia 26 d'octubre, a la seu de l'IEC a Alacant.

I'm a beginner

I am a beginner. Enguany m’he matriculat en un curs d’anglés i he començat per les beceroles, pel principi del principi. Mai no n’havia fet cap. Ha sigut una decisió meditada, planificada, que fins i tot m’ha obligat a fer canvis en els horaris familiars i laborals. Vull dir, que m’hi he implicat de ple. O com a mínim aquesta és la intenció. N’estic content, satisfet. M’agrada la metodologia de la professora, la relació amb les companyes i els companys, el treball que hi fem. Si més no, ara per ara. Alguns professors ho passen malament quan fan d’alumnes i els que són de llengua ho solen passar prou malament quan aprenen una altra llengua que no és la seua. Això diuen. No és el meu cas.

Els professors de llengua sabem que la pràctica educativa, les teories pedagògiques i la lògica més evident recomanen que les classes de llengua es facen en la llengua que s’ensenya, és a dir que a l’aula es faça servir com a llengua vehicular la llengua objecte d’aprenentatge. No cal que el professor siga nadiu, n’hi ha prou que siga un bon docent, cosa que implica, entre altres qualificacions professionals, que siga un usuari expert molt competent en la llengua que ensenya. Els aprenents solen tenir opcions externes a l’aula d’escoltar textos orals molt diversos, textos i discursos parlats per nadius de tota mena, de procedències geogràfiques i culturals diferents, però necessiten un professor amb un model de llengua que els done les pautes de comportament lingüístic més adequades per a cada ocasió. I això només pot fer-ho una persona que guie els aprenentatges lingüístics amb l’autoritat d’una coneixença òptima de la llengua i d’una pràctica didàctica adequada. Són coneguts els casos, escassos però tristos per la singularitat i pel mal que fan, de professors de valencià que ensenyen en castellà. No és cap llegenda urbana: és de deveres i fan més mal que una pedregà.

My teacher is excellent. La meua profa, la teacher dels beginners, ens parla des del primer dia en la llengua d’aprenentatge, ens explica les coses de forma ben entenedora, alterna les pràctiques de les quatre habilitats comunicatives (cinc des que hi ha el MECR) de forma equilibrada i amb recursos diversos, insisteix en les pràctiques d’interacció oral i en la pronúncia adequada a l’estàndard britànic sense menystenir altres varietats diatòpiques i diafàsiques, fa referència a equivalències fonètiques de l’anglés amb les llengües primeres dels aprenents, valencià i castellà... Podem aprendre més anglés o menys, però us assegure que el que aprenem ho fem bé. 

Una altra cosa és la llengua de suport, la traducció de paraules o d’expressions. A la classe d’anglés aprenem que a windows és una ventana, que a sharpener és un sacapuntas i que nice to meet you és mucho gusto o encantado de conocerte. Entenc que no és una decisió premeditada de la professora, que és la seua forma natural de traduir de l’anglés, com ho ha fet sempre. Ella en fa la traducció a la seua llengua primera, a la de la majoria dels aprenents, d’altra banda. No és un retret personal, ni de bon tros. O potser sí que ho és, tant se val. Perquè, ¿quina és la llengua de referència per a la traducció en un context de llengües en contacte? La llengua majoritària, la minoritzadora, la llengua forta.

Si no m’enganye, en moltes escoles i instituts del nostre país aquesta pràctica és habitual, fins i tot en els casos que els alumnes siguen en un programa d’immersió o d’ensenyament en valencià. És lamentable, però és així. La llengua que serveix de reforç per a l’aprenentatge de l’anglés als centres educatius valencians és el castellà. Si més no de forma majoritària. M’agradaria equivocar-me, però dubte que la realitat s’allunye gaire del que acabe de dir. Perquè, ¿quina llengua de referència per a la traducció han emprat els professors d’anglés en la seua formació inicial? ¿A quina llengua traduïen quan eren alumnes i anaven a l’institut o a la universitat, a les acadèmies, a l’Escola Oficial d’Idiomes o als cursos que feien a l’estranger? I per descomptat, no és una qüestió de quina és la llengua primera del professor d’anglés, sinó quina llengua ha fet de coixí per als seus aprenentatges. Passa igual que quan alguns ens posem a multiplicar o a resar, si no hem fet la primària en un programa d’immersió. En quina llengua fem de forma natural 7x8=56? O millor dit, en quina llengua ens sabem la taula de multiplicar? I el Pare nostre? Jo, tot això, m’ho sé en castellà, en la meua llengua d’aprenentatge. Sé multiplicar en valencià, per descomptat, i si m’hi esforce, fins i tot podria resar en valencià. 

A la classe d’anglés, com a beginner de llengua primera valencià, em resistisc a aprendre que l’expressió de sorpresa really? siga ¿en serio? Hi ha alguna cosa que no hi encaixa. La meua ànima es decanta a identificar de forma natural un really?, amb entonació ascendent d’estranyesa, com a deveres? Tot açò m'ha fet pensar en un article de Quim Monzó que havia llegit feia temps i que tenia alçat en una carpeta de textos captivadors. Endreçat com sóc, fins i tot l'he trobat sense escorcollar gaire entre els plecs de la memòria, perquè en ca Internet no he aconseguit localitzar-lo. En aquest article, el senyor Monzó ja es lamentava l’any 1995 que els escolars catalans aprengueren anglés amb diccionaris de traducció anglés-espanyol. En faig un retall perquè en feu un tast.

 Estic totalment d’acord amb les paraules d’en Quim Monzó. Malgrat el temps que ha passat d’ençà la publicació de l’article (16 anys, la vida d’un adolescent, tota una generació d’escolars) el contingut encara és actual. ¿Què en diria la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, de tot plegat? No és el cas. A casa nostra només es poden comprar diccionaris de traducció anglés-castellà o anglés-català (i d’altres llengües, és clar). Que jo sàpia, encara no hi ha diccionaris English-Valencian / valencià-anglés. Però si les autoritats de la Xene (llegiu txene, si no sou apitxats) s’assabenten que algun docent recomana als alumnes un diccionari d’English-Catalan / català-anglès a més d’un li pot fer un mal de ventre tan gran que seria capaç d’enviar un estol d’inspectors a reprovar els mestres que gosen esmentar la paraula català a classe de forma tan impúdica i sense avergonyir-se’n. En qualsevol cas, si a la classe d’anglés s’aprén que a milkman és el lechero i a doctor és el médico o la médico, ¿en quina llengua es deuen comprar els diccionaris de traducció els alumnes valencians, si és que se'ls compren? ¿En quina llengua traduiran quan seran més grans? ¿En quina llengua llegiran la literatura escrita originalment en anglés si opten per una traducció? ¿I en quina llengua ensenyaran als seus alumnes si esdevenen professors d'anglés? Un peix que es mossega la cua. 

 Sort que alguns alumnes dels programes d'ensenyament en valencià i d'immersió deuen haver tingut professors d'anglés que els han ensenyat que Shakespeare escrigué una obra anomenada Hamlet, en la qual apareix unafrase cèlebre, senzilla, difícil d'oblidar i d'un significat més profund que el que molta gent pensa: «To be, or not to be: that is the question» o siga, «Ser o no ser: aquesta és la qüestió». És molt senzill: aquesta és realment la qüestió, o ser o no ser.

Tot un caràcter: llibres bons de llegir que encara no m'he llegit

Llig Caràcters, número 56, probablement amb retard, perquè la portada diu "estiu 2011" i, de l'estiu, en queda ben poc. Fa goig saber que tenim una revista dedicada a aventar les novetats literàries en llengua catalana des del País Valencià.

Si feu una ullada a les pàgines d'aquest exemplar us trobareu, com és habitual, entrevistes fetes a autors que paguen la pena (no deixeu de llegir, ací, el diàleg amb Ramon Solsona a propòsit de L'home de la maleta, premi Sant Jordi 2011), comentaris i ressenyes de llibres que encomanen els punts de vista de qui els glossa, articles d'opinió i novetats bibliogràfiques que ens duen de la mà pels aparadors i les prestatgeries dels llibres editats recentment. Una bona manera de no perdre's pel camí. 

En aquests casos, com en gairebé tots els que tenen a veure amb els gustos i les preferències, cadascú hi fa la tria que més li agrada. Gustau Muñoz ressenya Biografies parcials (2). Nascuts abans de la guerra (editorial Afers, 2011), de Xavier Serra, un autor de qui alguns amics han fet grans elogis davant de mi en molt poc de temps. I jo em fie de les recomanacions dels amics, sobretot si coincideixen en les opinions persones d'àmbits diferents i de tendències i gustos literaris divergents, o com a mínim, no coincidents. Això és un bon símptoma: potser és així com s'arriba a la certesa de les afirmacions. Si més no a una "certa" certesa. Jo encara no m'he llegit l'anterior: Biografies parcials. Els 70 al País Valencià (Ed. Afers, 2009). El tinc en llista d'espera. Ara m'hauré de llegir els dos alhora, probablement en l'ordre invers al de publicació, com algú que conec m'ha recomanat.

Diuen que Xavier Serra escriu biografies com si escriguera novel·la. Pel que n'he espigolat, m'interessa l'estil, sens dubte, i també m'interessa compartir la coneixença d'un grup de persones, tot hòmens, d'altra banda (Josep Antoni Comes, Doro Balaguer, Josep Iborra, Pere Maria Orts, Vicenç M. Rosselló i Germà Colón), que han aportat els seus esforços i coneixements des d'àmbits com la geografia, la història, el món editorial i religiós o la política, per exemple, a la construcció del País que tenim a hores d'ara. Una contribució que feren, i que alguns encara fan, en uns moments històrics d'una dificultat comprovable. Es tracta, sens dubte, de persones que paga la pena de situar, en un lloc especialment destacat i per mèrits contrastats, dins l'univers simbòlic cultural dels valencians. I d'això, no en tinc dubte, Xavier Serra, pel poc que el conec, deu haver-ne fet una faena ben feta. Ho confirmaré en fer en deures.

Unes pàgines més avant llig un article de Jordi Muñoz sobre Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, Editorial Afers, de Vicent Flor. Més llibres que no m'he llegit. Casualitats, tu. Fa menys de vint-i-quatre hores que l'amic Jordi Davó el duia a les mans i n'hem parlat, com si fóra una premonició del futur que se'ns posarà al davant, sense saber-ho, és clar. Una portada cridanera, provocativa. Me l'apunte en la llista, però al pas que vaig no donaré l'abast. Incerta glòria, la magnífica novel·la de Joan Sales, em té captivat (o captiu, però satisfet) en la pàgina 425 i ara toca fer-hi una aturada obligada: les prioritats prosaiques de la vida quotidiana manen més que els plaers de l'ànima.


Pàgines finals de Caràcters. Una altra bona notícia: Josep Antoni Fluixà diu que Columnes de paper, de Voro Vendrell (Perifèric edicions, 2010) arreplega articles que agradaran als jóvens lectors. Jo també ho crec (i aquest sí que me l'he llegit!), perquè sóc optimista de mena, però no deixa de ser una opinió de lector "adult", de lector que té ganes de llegir. Per això, si fem que els més jóvens que nosaltres tinguen ganes de llegir una columna després d'haver-se'n quedat amb ganes amb la primera, tindrem una part de la faena feta. Algunes persones estem obligades a fer-ho. Això també són deures que em corprenen.

Tirso Marín Sessé, la memòria d'Alacant

Tirso Marín Sessé (Alacant, 15 d’agost del 1929 – 

14 de juliol del 2011)

                                                  De vegades, el més important en una biografia no és el guionet que separa les dates de naixement i defunció, sinó els anys viscuts

Benvolgut Tirso,

Sempre t’he admirat. Sempre he admirat la franquesa amb què parlaves de tot el que pensaves. I això que no sempre estava d’acord amb tu. Potser per això, encara que no compartíem els punts de vista sobre els temes de què parlàvem, enraonar de les corregudes de bous, dels toreros de la terra, dels escriptors d’ací i d’allà, dels polítics que pensen més en les seues coses que en la cosa pública, ha sigut sempre un plaer que trobaré a faltar per sempre més.

Ahir la flama del teu alé s'apagà: hui ho diu La Verdad, el teu periòdic. El periòdic era la teua primera casa, la teua vida, el mitjà que et permeté anar d'ací cap allà i fer allò que més t'agradava, que era parlar amb la gent, preguntar, assabentar-te de qui havia comés un robatori o per què jutjaven aquell individu tan malcarat. Hauries volgut ser advocat i fores un periodista excel·lent. 

Et vaig conéixer com a periodista de La Verdad (quantes vegades t’has queixat que no compràvem el periòdic i preferíem llegir-ne un altre!). Per a mi eres (passat i present) el periodista que sabia contar les coses d’Alacant com no crec que ho haja fet mai ningú altre. He tingut la sort de parlar i de riure amb tu i amb bona part de la teua família, que també és la meua, en les reunions casolanes de Nadal, en l’aniversari de ta germana Ángeles o en l’aniversari de ta cunyada, ma sogra Maruja, en ma casa, en la casa d’Arantxa. Arribaves fet un dandi, sempre impecable, amb un vestit d’home, amb corbata, les sabates lluentes, la clenxa ben marcada, fregant-te les mans, fent una mirada incisiva i un gest seriós que ocultava mig somriure sorneguer. Esperava sempre una encaixada de mans i una primera pregunta que encetaria una conversa llarga i fluida: “Josep, acabe d’escriure un llibre que es diu Coca amb tonyiva. Però la gent diu coca en tonyina, veritat?” Enfilaves l’agulla i descabdellàvem junts paraules, records, anècdotes i contalles que no s’acabaven mai. Rectifique. Eres tu qui en parlava, els altres escoltàvem i de tant en tant interveníem per a assentir o rebatre el que deies. Les paraules, les idees, mai han fet mal, si es diuen, si es defensen amb respecte. I crec que això ha salvat moltes converses familiars.

Et vaig regalar el llibre de Maria Josep Cuenca, El valencià és una llengua diferent? i em digueres que si era un llibre d’una amiga meua que pensava com jo. Amb totes les dobles intencions del món. Però foren unes paraules que jo vaig rebre amb la complicitat de qui se sap respectat per allò que pensa i pel que és.

No en parlaves gaire, perquè no volies presumir-ne, però estaves orgullós que l’Ajuntament d’Alacant t’haguera dedicat un carrer, encara que fóra al PAU5 i a pesar que abans li n’hagueren dedicat un a Enrique Cerdán Tato, eixe altre escriptor, una vegada “roig” i que ara ja no se sap de quin color és, segons deies. Ara tens un carrer en el mateix rodal que els teus admirats toreros d'Alacant Esplà, el Tino i Pacorro.

Foto d'Antonio Colomina

Quan ens casàrem Arantxa i jo, fa d’això un grapat d’anys, ens tragueres com a notícia en el teu periòdic: “Una boda a Alacant oficiada en valencià i amb la participació de l’alcalde Lassaletta com a testimoni” (quina vergonya!). Et deixares en el tinter que tu fores un altre dels testimonis. Fou també entranyable que tingueres en consideració, i en feres una ressenya en La Verdad, la publicació del primer llibre de text que escriguérem Josep Martines i jo, aquell De bat a bat, principi de moltes coses. Allò que es diu per escrit sembla més deveres que si es diu de paraula.

El País, 27/03/1995

Eres l’oncle fadrí que es casà més aïna gran amb Rosana. L’oncle viudo que es quedà sense Rosana fa uns anys i entristí, però que continuares lluitant perquè ho has fet tota la vida. Eres l’oncle Tirso que sabia un fum d’anècdotes de toreros i de bous: d'Esplà, del Tino, de Pacorro, de Manzanares-Dolz, de totes les places, de casos insòlits que passaren en tots els racons d’aquesta ciutat que habitem. Com haurien resolt el cas de “Lasa i Zabala” si no hagueren tingut en compte el que escrigueres en el periòdic?

Em deies, incrèdul per la meua ignorància: “Com em preguntes si ara és temporada de bous?”. No m’agraden les corregudes de bous, sóc antitaurí perquè em sap malament que facen mal a l’animal en escarni públic, però entenc que hi haja gent que senta la fiesta com una gran festa. Com tu, que eres capaç d’anar-te’n a Sevilla amb ton nebot Luis i gaudir d’una fira que després contaves amb la precisió del periodista que sempre has sigut. Fins i tot, quan la vista ja et fallava, eres capaç de relatar una faena del maestro com si estigueres en primera fila. Potser per això Arantxa i jo accedírem a anar amb tu a veure una correguda a la plaça de bous d’Alacant. No em va agradar gens l’experiència de la correguda, però fer-nos una cervesa al Manolín per a tastar l’ambient abans d’entrar a la plaça, entrar amb tu a la barrera, saludar personalment els toreros, veure’t enraonar amb el personal de la plaça, veure que uns i altres et comentaven com eren els bous, com estava el torero de tranquil, això sí que va ser una experiència inenarrable.

La teua família ha estat present sempre en els teus pensaments. I a mi, m’has fet sentir un dels teus.

Gràcies. Moltes gràcies per tot.

Àlbum fotogràfic

  

Notícies relacionades

 

Adiós a Tirso Marín, hijo ilustre de Alicante y maestro de periodistas
Alicante rindre tributo al periodista Tirso Marín
Hasta siempre, "Pitet" 
El mundo de las torerías
Presentació del llibre Alicante vivido 
Presentació del llibre 40 alicantinos (20 d'abril 2010)  
Tirso Marín comenta 40 alicantinos
Tirso Marín presenta Chuflas, Chuflillas y chuflones. Personajes pintorescos de la fiesta de toros 
Presentació d'Alicante, un rinconcito en el cielo
Esplà i Tirso
Un carrer d'Alcant du el nom de Tirso Marín Sessé