La prèvia
Estava anunciat per tot arreu: Joaquim Maria Puyal vindria dimarts 5 de febrer a la Universitat d'Alacant i faria una conferència amb el tema "La transmissió dels discursos des dels mitjans de masses". Un esdeveniment d'assistència obligada per a les persones que el segueixen en les transmissions radiofòniques de Catalunya Ràdio (les molt conegudes TDP, transmissions d'en Puyal). Però no sols per als interessats en el futbol, no, perquè el periodista Puyal és més que un comentarista esportiu, és més que el comentarista radiofònic (ara en diuen conductor) dels partits del Barça. Puyal crea expectació.
El vestidor
Breument. Puyal és llicenciat en periodisme, doctor en lingüística, doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Ha rebut el reconeixement de les institucions i de la professió amb premis prestigiosos de tota mena. Va presentar en televisió (TV3) programes com Vostè jutja, La vida en un xip, El joc del segle o Un tomb per la vida que alegraren la vida de tota una generació. Ha publicat recentment Aicnàlubma (2011), un llibre que parla de la seua professió.
Els qui coneixem la trajectòria professional d'en Puyal sabem que és un periodista esportiu exigent amb la seua faena i amb la de tot l'equip de col·laboradors que l'acompanyen en cada transmissió del Barça. La gent que ha treballat i que treballa al seu costat en reconeix el mestratge, i fan bé quan el prenen de model, de model com a periodista i de model de comportament en les normes d'ús lingüístic, de model de correcció lingüística. Les locucions de Joaquim M. Puyal són un exemple d'organització del discurs oral no planificat, impecable en la coherència, profusament i variadament cohesionat i d'una correcció lingüística admirable.
Paraula de TDP
Ho confesse. No m'agraden les transmissions esportives. No m'agraden les transmissions de futbol. No m'atrau gens ni mica el xivarri que se sent cada diumenge de vesprada en les ones de ràdio, que es veu en els canals de televisió o en les pantalles múltiples d'Internet. No obstant això, jo ho confesse: m'he passat vesprades senceres apegat a la ràdio perquè parlava en Puyal. I no veges tu quin goig descobrir #noiestwitterBarça i @laTDP! Tot això i molt més és l'efecte Puyal.
Al llarg de les transmissions tinc la percepció que en Puyal s'ho passa d'allò més bé, en gaudeix amb cada comentari. Els aficionats al futbol i els seguidors ocasionals reconeixem la passió amb què treballa. Notem l'autoexigència i la rigorositat amb què selecciona els comentaris, lloem la tria del lèxic més adequat, aplaudim la introducció d'una frase feta adient per a descriure una passada de Xavi, un xut de Messi o una jugada magistral de "Don" Andrés. Fins i tot acceptem de bon grat la intromissió de les falques publicitàries de "laCaixa", l'entitat que paga part de la seua faena, perquè no són sentides de manera estranya en el discurs, no grinyolen enmig d'un retret a Puyol o d'una lloança justa al defensa de l'equip contrari. Puyal és el millor exemple que conec en català de construcció d'un discurs oral improvisat, adés monogestionat, adés plurigestionat. Puyal és un exemple de comunicador eficaç, arriba a la gent, ens captiva amb les paraules i una vegada ens ha encisat ja no podem desfer-nos-en, ja no volem desfer-nos-en. En volem més.
El matx
Deu ser una deformació professional. Sóc un analista curiós de les habilitats comunicatives de la gent que m'envolta. Per això, ahir, a la Universitat d'Alacant, m'interessava el contingut de la conferència, però m'atreia especialment veure "l'actuació" en directe d'en Puyal. Els mitjans de comunicació tenen una força social impressionat, molta més de la que ens pensem. La sala era a vessar: no hi cabia ningú més, la gent era asseguda per terra, dempeus, recolzada en les parets. Jo tenia la meua primera classe de pràctica de l'assignatura acabada d'estrenar Llengua catalana i planificació lingüística. Vaig canviar la classe per l'assistència a l'acte, amb els alumnes, per descomptat. No me'n penedisc gens ni mica. Crec que fou una bona inversió. I espere que els alumnes ho vegen també així.
El discurs d'en Puyal fou molt acadèmic, ja ens en previngué només començar. Després, agraí les paraules de presentació del doctor Brauli Montoya i la presència del públic. Demanà disculpes per preferir parlar sense jaqueta. Se la llevà. Demanà permís per alçar-se i parlar des del faristol. Fou la manera de fer-se amb el lloc, d'adaptar-se al medi, de compenetrar-se amb el públic, de marcar el seu espai i de controlar necessàriament la situació. Per la sala circularen precisions sobre el poder dels mitjans, anàlisis de la subversió del poder, lloances de la curiositat humana, valoracions sobre l'engany perpetrat mitjançant les paraules, judicis assenyats sobre el valor de mesurar l'índex d'audiències. Les paraules fluïen amb la cadència d'una veu acostumada a parlar en públic, les pauses -justes, mesurades, estratègiques- revestien el discurs de solemnitat i encís a parts iguals, els gestos eren frases impreses en els solcs dels anys viscuts, els moviments de les mans (estudiats o naturals?) eren la batuta que dirigia l'orquestra de la seua ànima, el frec dels fulls que llegia era una banda sonora inaudible i alhora visible, el deteniment en els apartats que encapçalaven cada idea marcava la represa del ritme ascendent. I anà descabdellant el fil fins que públic i conferenciant se sentiren plenament satisfets, ben nodrits amb les paraules dites. Paraules del mestre Puyal. Puyal, mestre de paraules.
El postmatx: com escapolir-se de l'escomesa
Tenia pressa. Havia d'agafar un tren cap a Barcelona. Només vam tenir uns minuts per a fer-li un parell de preguntes. Li n'hauríem fet un grapat, sobre ell, sobre el Barça, sobre els mitjans de comunicació en català, sobre el model de llengua als mitjans de comunicació. Fotos, encaixades de mans. I un reguitzell de preguntes sense resposta.
- Senyor Puyal,
què pensa de l'evolució del model de llengua en els mitjans de comunicació en
català?
- Com creu vosté
que es pot harmonitzar un estàndard oral convergent per als diferents mitjans
de comunicació d'arreu dels Països Catalans?
- Com a membre de
la secció filològica de l'IEC, quina permeabilitat té l'IEC a les innovacions
lingüístiques procedents dels mitjans de comunicació?
- La corresponsal
Marta García sempre respon bona
vesprada en les connexions
que comencen amb la salutació bona
tarda des dels estudis de
Catalunya Ràdio. Com valora, des del punt de vista lingüístic, la presència de
Marta García en l'equip de periodistes esportius de Catalunya Ràdio?
- Sovint s'acusa
els periodistes esportius de ser els que menys preparació lingüística tenen.
Sembla com si es volguera dir que es mouen en la professió més per la passió
per l'esport que per la passió de contar l'esport. Quin pes té el llibre
d'estil en el model de llengua dels mitjans de comunicació esportius? Són
rigorosos els professionals en la seua aplicació?
- La irrupció de
nous mitjans de comunicació no ha minvat el seguiment de les transmissions
esportives de ràdio, si més no, es tracta d'un fet constatat en el seu cas. Com
s'explica açò?
- Segurament en parlarà bé, perquè l'acaben de fer soci d'honor del grup. Però, com valora l'aparició en la xarxa de grups com #noiestwitterBarça? Què té d'especial aquest grup inicialment de dones, encapçalat per persones de prestigi reconegut com Laura Borràs?
L'home que patentà l'expressió escapolir-se de l'escomesa i que ens ensenyà què volia dir i en quins contextos s’emprava no pogué respondre aquestes preguntes. Tant se val: no s’escapolí de l’escomesa com si fóra un fugitiu. Hi deixà el rastre de les seues paraules perquè sabérem respondre'ns a nosaltres mateixos. De vegades, com ell digué, les preguntes són més importants que les respostes.
Moltes gràcies, senyor Puyal.
Notícies relacionades
