Com evitar la mort per PowerPoint

De vegades invertim un temps que no podem malbaratar a cercar recursos en la xarxa, a veure vídeos que algú ens ha aconsellat que mirem o a posar en pràctica una aplicació digital que algú diu que ha vist que algú ha fet funcionar estupendament en una classe.

Pels fòrums i blocs de ca Internet corre una expressió des de fa algun temps que convé tenir present cada vegada que fem una presentació, “la mort per PowerPoint”, per a evitar de caure-hi, per descomptat. ¿No us ha passat mai, com a públic, que la profusió de text de les diapositives ha fet que desistíreu de seguir el que deia el ponent? ¿No us heu sentit inútils com a ponents quan provàveu d’explicar una diapositiva farcida de text que el públic ja havia llegit perquè és capaç de llegir més ràpid del que vosaltres explicàveu? No sé si fou Alexei Kapterev qui va encunyar l’expressió de “morir per PowerPoint", però us passe una presentació seua que hi ha a Slideshare que en parla d’una forma molt clara, entenedora, si més no. Per cert, si encara us baralleu amb l’anglés en la gran teranyina, feu servir com a navegador Google Chrom, us traduirà qualsevol pàgina escrita originàriament en qualsevol llengua amb un clic de ratolí.

Death by PowerPoint

View more presentations from www.kapterev.com

Ahir, mentre repassava un llibre que un bon amic m’havia fet arribar, Metodologies, eines i estratègies TIC per a una educació multicultural a l’ESO, de Núria Alart i altres, publicat per l’editorial UOC, vaig entropessar amb un parell de portals que em dugueren fins a ca Carles Caño. Ja ho sabeu, entreu en un lloc i d’allà estireu el fil de la teranyina i n’arribeu fins a un altre de diferent que, com en aquest cas, supera en qualitat l’anterior.

Pel desembre del 2010, els amics d’Un entre tants, van organitzar una sessió de formació que tenia com a punt únic el Petxa Kutxa. I clar, aquest nom crida l’atenció de tothom. D'allí, en van eixir alguns exemples força interessants. Jo no vaig poder assistir-hi, però em vaig interessar pel tema: un format de presentacions que també s’anomena 20x20, o siga 20 diapositives que es passen en un temps limitat de vint segons cada una, un format molt àgil perquè la durada de la presentació és exactament de 6 minuts i 40 segons. Per tant, quan em vaig trobar amb el vídeo de Carles Caño que parla del Petxa Kutxa la curiositat em va guanyar. I vaja, la sorpresa va ser d’allò més agradable! Feu-ne la prova.

Què és el Petxa Kutxa? from Carles CañoVimeo. on

I si voleu veure’n un altre exemple pràctic ací teniu una altra explicació que té com a tema l’Elaboració de presentacions amb format Petxa Kutxa. Tot molt clar i didàctic i si obviem les referències concretes als destinataris del Bages, l’experiència és aplicable a tot arreu.

Elaboració de presentacions amb format Petxa Kutxa from Carles Caño on Vimeo.

Però ací no s'acaba la cosa. Si acompanyem el Carles Caño amb les seues experiències compartides en Vimeo podem veure com traure rendiment a una presentació senzilla, sense gaire pretensions, però molt ben feta. O com millorar una diapositiva. O com incloure efectes de vídeo en una presentació. O si voleu saber en 20 segons quines característiques ha de tenir la millor diapositiva per a un PowerPoint.Tota una sèrie de recomanacions senzilles, fàcils d'aplicar i molt efectives. I ja per a finalitzar aquesta passejada, un gran invent per als que lligen les coses que diuen, o per als que volen tenir una xulla davant mentre fan una explicació: el teleprompter, una aplicació en línia senzilla que ens permet regular la velocitat amb què volem que avance el text, podem combinar el fons de la pantalla i el color de la lletra. 

Si vas a leer en una presentación, usa un teleprompter from Carles Caño on Vimeo.

Si mai voleu saber alguna cosa, pregunteu en ca Internet, hi trobareu grans mentides i algunes veritats. Saber destriar és cosa nostra.

Les Trobades: una troballa del present per al futur

25 anys de passat, molts més de futur

Fa alguns mesos es celebrava que les Trobades de les escoles en valencià aplegaven als 25 anys. Una edat molt respectable. I sobretot una edat que fa gust de celebrar. Darrere d’aquesta iniciativa, o millor dit, davant, hi ha el suport i l’organització de l’entitat cívica que ha canalitzat al llarg d’aquests anys els esforços, les il·lusions compartides, la faena anònima de moltes persones (al costat de persones il·lustres) i la idea d’una escola en la llengua pròpia dels valencians: Escola Valenciana.

Ensenyar en valencià no és sols ensenyar una llengua, per descomptat, és ensenyar (i aprendre) a mirar el món des d’una perspectiva pròpia, sense intromissions ni interferències de ningú altre. Escola Valenciana, la institució, però, és molt més que un sintagma descriptiu, és la mostra col·lectiva d’un professorat, d’unes famílies i d’un alumnat que creu en una escola en valencià, en llengua i en continguts, que mitjançant la innovació pedagògica, la investigació didàctica i l’aplicació de bones pràctiques s’esforça cada dia per aconseguir que les persones formades en el nostre sistema educatiu esdevinguen ciutadans amb una competència plena en les dues llengües oficials del país, del nostre país.

Les Trobades, la cara més coneguda d’Escola Valenciana i de tot el moviment cívic que aplega l’ensenyament en valencià (no debades les xifres parlen de 200.000 participants l’últim any), han fet 25 anys. I ho han commemorat amb l’edició d’un llibre, L’Escola Valenciana. 25 anys de Trobades. Víctor Labrado, l’autor de la criatura, ha fet un recorregut des dels primers moments de les Trobades fins a hores d’ara i ho ha fet de la millor manera que es pot fer, mitjançant les entrevistes personals, mitjançant la recerca d’informació en les fonts, en les persones que han viscut aquestes festes pel valencià. El llibre és un luxe de detalls, d’històries i heroïcitats que alguns podran recordar satisfactòriament o bé que serviran per a pensar que no s’ha fet tot el que podia fer-se. 

Calendari de Trobades 2011

M’agrada com conta les coses Víctor Labrado perquè t’embolcalla amb les paraules, et bressola amunt i avall, et fa viure el que diu i sobretot m’agrada perquè et fa gaudir de la sensació, compartida amb altres lectors còmplices, que és un cronista honrat, un mestre de la ploma que escomet les històries apassionadament però de forma rigorosa i contrastada. És un lletraferit de fiar. Víctor Labrado ja ens ha demostrat el seu bon quefer literari sobradament, només hem de recordar-ne alguns exemples, Quan anàvem a l'estraperlo (Angle Editorial, 2004), El segle valencià (Bromera, 2008) o la impagable obra La mestra (recentment reeditada per Bromera).

L’Escola Valenciana. 25 anys de Trobades és també un luxe perquè compta amb un pròleg de Joan Francesc Mira, amb una tria de fotos de Francesc Vera que és una veritable història gràfica, amb la portada de Xavier Mariscal i sobretot amb la història d’una ciutadania que vol mirar cap avant amb la cara ben alta, orgullosa de ser com és i de millorar cada dia en la seua manera de ser sense excloure a ningú. Llàstima que la nostra classe política, sobretot la que més mana, pense en altres coses «més importants».

Ara tenim l’oportunitat de  d’assistir a la presentació del llibre L’Escola Valenciana. 25 anys de Trobades. Dijous 17 de març, a les 20:00, a la llibreria 80 Mundos d’Alacant tenim una cita amb l’autor, Víctor Labrado, amb Vicent Moreno, President d’Escola Valenciana, i  amb Ferran Isabel, President de la Cívica d’Alacant. La millor col·laboració que podem fer és assistir-hi, celebrar junts un esdeveniment com aquest, festejar l’aparició d’un llibre que parla del passat però que conjuga els verbs en futur. Reservem un espai a la nostra agenda per a dijous 17 de vesprada: tenim una trobada inexcusable amb els amics, coneguts i saludats i amb un futur que s’escriu en valencià.

Qui no vol sentir-se «a gust amb la vida»?

Anna Gavalda, A gust amb la vida, Edicions 62, Barcelona, 2010

Lectures d’oci, lectures de Nadal entre mossegades de torró i bocins de tortell de reis. Una que fa tenir bon gust de boca. Tres germans, en Simon, la Garance i la Lola, de camí cap a la boda d’un familiar canvien de pensament i improvisen una escapada per anar-se’n a buscar el germà xicotet, en Vincent, a qui necessiten per completar el cercle màgic d’una relació insubstituïble i eterna com és la fraternal. La novel·la és de lectura fàcil, amena, engrescadora. De fet, és una lectura d’unes quantes hores; lectura plaent que et demana passar de pàgina i saber què vindrà després del que acabes de llegir. Sentiments de germanor, mirades entre germans que no necessiten paraules per dir-se les coses. Probablement el que millor resumeix l’ambient que es viu com a lector és allò que el germà gran diu respecte a la visió que la seua dona té de la relació dels quatre germans. «Ens veu diu en Simon, si fa no fa, o amb unes paraules semblants com si tots quatre ens trobàrem a l’escola a l’hora del pati, de gresca, bromes, riures, malifetes, complicitats, tot de jocs en els quals no hi cap ningú més perquè no necessitem a ningú més».

La Garance fa de narradora, és una jove despreocupada, sense lligams emocionals seriosos fora dels germans i els pares, ocupada a divertir-se, beure, jugar fort a les cartes, festejar i pensar poc en el futur. La Lola, la germana assenyada, té dues criatures i acaba de divorciar-se. En Simon és un bon jan des que va nàixer, un tros de pa amb tothom i sempre; és tan bo tan bo que sembla increïble que hi haja persones així. El seu perfil, però, és força versemblant. Treballa d’enginyer, té dos fills que s’estima i una dona de qui se sent enamorat des del primer dia. En Vincent, el xicotet, músic ocasional, malviu en un castell medieval, en un poble allunyat de tot arreu. No us he descobert res, perquè l’argument no desvetla cap misteri.

Un dels personatges millor retratats, a qui l’autora mostra conscientment antipàtic, és la Carine, la dona d’en Simon. A pesar d’aquesta pretensió, la Carine és sense cap mena de dubte un dels personatges més rics psicològicament en tota la novel·la: les seues reaccions són previsibles, les seues dèries són afeccions insuportables per a la resta de la humanitat, o siga per a tots els germans excepte el marit. No és, doncs, casual que Anna Gavalda l’haja recoberta dels atributs més estereotipats d’una cunyada odiosa i detestada. Encara que com a lector mai no ens resulte detestable, sinó, més aïna entranyable. En molts sentits, criticar la Carine és una de les raons que uneix els germans, amb l’ajuda dels silencis del marit i germà gran. ¿Qui no coneix un cunyat (o cunyada), propi o alié, que no siga, com a antagonista natural, objecte de comentaris còmplices, objectiu a abatre, diana de dards enverinats per part dels membres d’un clan en reunions familiars? Penseu-hi una mica. O potser ho heu sigut vosaltres mateixos, cunyats i cunyades que no encaixeu en una estructura cosida amb fils de matèria umbilical abans que vosaltres hi arribàreu i us apropiàreu de part de la vida d’algú sense demanar-ne consentiment. En qualsevol cas, el personatge de la Carine em sembla una creació genial. Un gran encert.

La trobada dels germans, les converses, els records de la infantesa, les diferències personals que els separen, les conviccions i comportaments que els uneixen, les emocions i llàgrimes compartides, tot està ben encastat en 144 pàgines divertides i emotives que es lligen en un alé. No obstant això, es tracta d’una estructura narrativa més elemental que la que l’autora construeix en Junts i prou (2004), una delícia argumental de sentiments solidaris, estimacions per damunt de les desgràcies, superacions vitals i vivències culinàries pastades en una cuina francesa a foc lent i d’una consistència extraordinària. La pel·lícula que se’n féu fou tan bona com la novel·la. L’altra obra d’Anna Gavalda que he llegit, El consol (2008), ofereix una complexitat argumental també força diferent a la que ens presenta ací. En aquestes dues novel·les anteriors, l’autora francesa fa un exercici creador molt més treballat, si més no m’ho sembla per la mena d’anàlisi de la realitat que hi fa, per la capacitat entrellaçar històries i personatges molt més perfilats que en A gust amb la vida.

Encara que no m’heu de fer molt de cas. Amb tota probabilitat, A gust amb la vida està pensada precisament com una història més desvestida de complexitat de forma intencionada, com si fórem nosaltres, lectors captius i captivats, viatgers convidats que acompanyem els quatre germans en una escapada de la quotidianitat i que es refugien en els llaços fraternals abans de retornar a la dura realitat, a la vida del cada dia per la supervivència personal, individual, sense els altres.

Anna Gavalda ha aconseguit la meua implicació com a lector en la història que conta. O és que ho fa bé com a escriptora (ningú no ho ha de dubtar) o és que sóc influenciable de mena. Potser són totes dues coses. Deixem les comparacions a banda. Un bon llibre és aquell que t’ajuda a estar «a gust amb la vida». Jo no m’hi he sentit decebut. Gens ni mica. Ans al contrari, he tingut tot el temps de lectura la sensació, l’agradable sensació, de sentir-me incorporat al ritme narratiu marcat des de les primeres pàgines, he somrigut amb els sarcasmes de la Garance, he admirat la delicadesa dels diàlegs. No està gens malament, de tant en tant, assaborir històries que et fan estar «a gust amb la vida».

La vespra de Tots Sants

La vespra de Tots Sants

Entrar al Cementeri vell d'Elx per la porta de davant, per la porta principal, s'assembla molt a fer un retorn a un món conegut, estàtic potser o amb pocs canvis, com a mínim graduals i tots previsibles. No sóc necròfil. Ni pensar-ho. Ni m'agraden especialment els cementeris. Però tampoc no m'espanten. M'agrada, això sí, venir amb ma mare al cementeri dels seus, dels meus i dels nostres. Fer una passejada de diumenge de matí, vespra de Tots Sants, de la mà de ma mare és deixar-se dur per una guia que explica qui hi ha en cada nínxol; és parar l'orella i deixar-la xarrar, deixar-la que et comente fil per randa per què la tia Trinitat no està soterrada amb el seu tio Gasparet, el germà de son pare, el meu iaio Pepe. Escoltar-la és assaborir les històries de la família, dels morts, sí, i també dels vius. El seu relat t'informa quin dia féu el dia que faltà Jeroniet, de qui és germà o cunyada o nora o fillol el Valero de la tercera filera.

Jo m'he assabentat de moltes coses del meu passat amb les visites que he fet al cementeri amb ma mare. I sempre que li preguntes, enfila l'agulla i et trau els parents que no coneixes: "Sí fill meu, sí, Sumpcioneta la Menora, la d'allà baix (o siga la de defora), la que vivia en la Foia, la que tenia dos filles que se'n vingueren a viure a les Portes Encarnaes". Jo em perd sempre i sóc incapaç de recordar, per exemple, de qui és filla, neboda o cosina Bàrbara, la que estudià amb mi a l'institut de Carrús.

Arrepleguem el ramell que tenia ma mare encomanat en la parada de davant de la porta principal. Al costat, al tocar de les flors vermelles, blanques, roses i morades exòtiques hi ha una parada de dàtils. Abans d’anar-me’n n’he de comprar.

- Hui fem el recorregut llarg o el curt?
- Com tu vulgues. Jo no tinc pressa. T'has deixat el dinar fet?
- No, però tenim temps. És diumenge i encara és enjorn.
- Vine, anem per aquí.
Només entrar girem a l'esquerra, passem per davant de la tia Josefina, la Torçua, la meua veïna de la infància. Està ella sola, perquè el seu home, el tio Manuel, és una mica més avant. No els pogueren soterrar a tots dos junts perquè es dugueren poc temps. Regles de la mort. Has de respectar el terminis. I qui té pressa, ja saps, o suma o se n'ix.

Enfilem pel carreret de la costera i ens trobem amb Paquita, la mare del meu amic Ximo. Quina llàstima! Com passa el temps. Plovia el dia que la soterraren. I com de sol que s'ha quedat l'home. Enfront mateix estan els pares del tio Blai. I allà davant el tio Gasparet. Pren el drap, neteja els esguits de la pluja i posa dintre de l'aigua una aspirina. Abans era l'okal. Marededéusenyor! L'okal! Te'n recordes? Ara ja no n'hi ha, però tant se val, l'aspirina fa la mateixa faena, fa que les flors duren una mica més de temps. I ja que el ramell és tan nou i tan polit, paga la pena que dure uns dies més en millors condicions.

- Escolte, que em pot ajudar? És que no arribe allà dalt.

- Mon fill l'ajuda ara mateix. Passa-li el drapet per on et diga la dona.

- Quin nínxol és?
- El de dalt de tot, el de les clavellines encarnaes i blanques.
- Moltes gràcies, jove.
- De res, senyora, hi ha coses que no costen gens de fer. Que tinga un bon dia.

Sempre ve de gust que et diguen jove. Ja hem arribat a la pujada, dos escalons i ja hi som. Els iaios, la germaneta de la mare, la meua germaneta. I el tà. La seua família, la meua, la nostra. I el tà, sobretot el tà. Ja fa vuit anys, però el veig com si fóra ahir. Un mig somriure, una mirada callada, unes paraules discretes. Pren, vés a per aigua, que canviarem les flors. I ara a fer cua a la font. Quin dia de diumenge de matí més bo. Quin sol després de la pluja. No voldrà omplir tot el poal, veritat? Que tots tenim pressa! Que em deixa que òmpliga la botelleta? Escolte, faça el favor, que jo m'he posat a la cua com tots. És que hi ha gent desconsiderada. Passe vosté davant, jove, que només porta un recipient xicotet. Ja ho deia jo, que sempre ve de gust que et diguen jove.


Ara passarem a vore els germans de la iaia Rafaela, els Pallús; són allà davant, en la part nova del cementeri. Com la part nova? Sí, és una part que afegiren més tard, ans de fer el Cementeri nou. Espera que no els trobe, deuen ser per aquí. Busca una làpida blanquinosa o com a mínim clareta. No, són allà, a l'altre costat. Passa-hi el drapet. Els seus iaos que ja no recorde ni com es diuen, quina mala memòria la meua. La iaia que està soterrada allí però que no té el nom en la làpida. I mira, ací al costat està soterrat el nebot del tio Blai. Només tenia vuit anys, acabava de fer la comunió. Son pare el matà sense voler fent recular el tractor. Quina mala sort. El pobre xiquet estava jugant i son pare no el veié, passà amb el tractor per damunt sense adonar-se'n i el pobre no sobrevisqué. Una desgràcia per a tota la família. Una criatura.

Vine que anirem a vore els meus cosins. Teresa. Fa impressió vore una persona amb els mateixos cognoms que la mare. Ací prop també estan la tia Sumpcioneta i l’home, Tomàs, els nostres veïns del carrer. Aquests sí que els conec. Ara trenquem per l'altre carrer, cap a la dreta, cap al nínxol de la iaia Anna Maria, la mare del tà. El dia que faltà la iaia Anna Maria el recorde vagament. Però a ella sí que la vaig tractar. Venia un mes de cada cinc a viure a casa nostra. Anava rodant per cals fills. Tenia la mirada del tà i el posar de la tia Encarna.

El Cementeri vell és com un poble on la gent difícilment es canvia de casa. Tots hi viuen, com qui diu, sempre al mateix lloc i la població té un creixement controlat. No hi ha ni edificis massa alts ni urbanitzacions que hi facen lleig. I quan vols trobar-hi algú és fàcil de buscar. Sobretot si hi véns amb una bona guia. Hem vist els cognoms de la família: Esclapez, Tarí, Valero, López, Segarra, Escolano, Sempere, Anton, Campello. I els dels poble: Brotons, Sepulcre, Candela, Mora, Coves, Sansano, Roman, Serrano, Torres, Oliver, Bru, Espinosa, Macià, Selva. La gent, la que ve de visita al cementeri, parla valencià. Se sent parlar valencià per tot arreu. Però només hem vist una làpida en valencià: la dels de casa nostra. Per què no n’hi ha més? Ni tan sols els rètols dels carrers, que acaben de posar, estan en valencià! Deuen ser manies meues, que em faig preguntes amb respostes massa fàcils de saber. O deu ser cosa del dia, la vespra de Tots Sants combina tristesa i alegria a parts iguals.

El mestre Joan Solà ens va deixar fa pocs dies, vespres de Tots Sants, com si sabera que la vida s’acabava a la fi de mes. Ell ho sabia, se’ns acomiadà en l’últim article que escrigué per a l’Avui. Hi digué adéu i gràcies. Tan dignament, sempre. Tot un cavaller. Tots els mesos s’acaben cap al 30 o cap al 31, però l’endemà en comença un altre. Siga amb nosaltres o sense. Demà ja no tindrem Solà entre nosaltres, però tindrem les paraules que ens deixà, que no és poc. De la mateixa manera que els nostres que falten romandran entre nosaltres mentre tinguem memòria. Eixim del cementeri, ara que encara podem. Que tingueu un bon dia de Tots Sants. Quin sol més bo que fa, xe!

Hola, som Maika Makovski

Hola, som Maika Makovski

En l'edició d'El País a la "Comunidad Valenciana" del diumenge 24 d'octubre de 2010 apareix un article on l'autor/a (en desconeixem la identitat) reprodueix unes paraules de la cantant Maika Makovski durant l'actuació que ha fet darrerament a la ciutat de València: "Lo de Makovski parece cosa de familia. Cuando empiezan los conciertos, se presentan: "Hola, somos Maika Makovski" y empiezan a dar salida a las canciones de su repertorio."

La fitxa tècnica diu que Maika Makovski va nàixer a Mallorca. Desconec si Maika Makovski parla català, però si va nàixer a l'illa, probablement parlarà català. I en el cas que en parle, ignore si el fa servir en les presentacions de les seues actuacions. O si té consciència que si fa servir el català als llocs on el públic parla català empatitzarà més amb els assistents. Tampoc no sé si la cantant sap que a València, encara que es parla català (català de València, vull dir), fer-hi la presentació en català (en el català de més amunt o de mar enllà) li pot reportar més antipaties que no simpaties. I alguna xiulada.

Deu ser una dèria meua, perquè molt probablement la cantant féu la presentació a València en castellà. En aquest cas, "somos" fa referència a tota la banda i per això l'autor/a de l'article, molt adequadament, parla de Maika Makovski com a grup i no com a persona individual. Però, i si hi féu la presentació en català (en el català de Mallorca, vull dir)? Aleshores, la frase original, "Hola, som Maika Makovski", fa referència a una presentació personal i no de tota la banda. Recordem, breument, unes nocions mínimes de dialectologia i tinguem en compte que en el català de Mallorca diríem “jo som mallorquina” en comptes de la forma general “jo sóc mallorquina”. Si aquest fóra el cas, doncs, l'autor/a de l'article ha fet una mala interpretació de les paraules de la cantant, ja que ha entés el som com a forma de primera persona de plural del verb ser, "Hola, [nosaltres] som Maika Makovski", quan en realitat la cantant l'havia emprada com a forma de primera persona de singular, "Hola, [jo] som Maika Makovski", forma tradicional del mallorquí. Si aquesta darrera hipòtesi fóra certa, l'autor/a ha errat tot l'article, ja que parteix d'una interpretació falsa des del començament.

O qui sap, per ventura la cantant és ben conscient de la variació dialectal del català i en arribar a València digué intencionadament en català "[nosaltres] Som Maika Makovski" com a presentació de tota la banda. No deu ser desconsiderada amb els músics amb qui treballa, oi? Potser. Així doncs, no hi hauria res a interpretar i tot açò que dic només són cabòries de desenfeinat d'un diumenge de vesprada. No obstant això, jo em decante per la tesi que hi digué "Hola, somos Maika Makovski", així, en castellà; s’hi presentà ella i tota la banda i ho féu en una llengua clara i que no crea equívocs ni interpretacions de diumenge de vesprada per a persones que tenen poques coses a fer. És així com som o és així com sóc. Com ho diríeu vosaltres?

Escolteu

Mireu com sona Campanades a mort